ENTREVISTA

Rocío Márquez: "Etiquetar-se és una manera d'encadenar-se"

La 'cantaora' publica el seu tercer disc, 'Firmamento', amb lletres seves i de les poetes Isabel Escudero i María Salgado, Christina Rosenvinge i santa Teresa de Jesús

Rocío Márquez: "Etiquetar-se és una manera d'encadenar-se"

JOAN PUIG

4
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

Aquest 'Firmamento' ha enlluernat propis i estranys. En el seu tercer disc, la 'cantaora' de Huelva Rocío Márquez s’acosta més que mai a la música d’avantguarda, acompanyada només pel trio clàssic contemporani Proyecto Lorca i amb arranjaments i producció de Raül Fernández, Refree. Firma la majoria de composicions i comparteix l’escriptura amb altres dones: lletres seves i de les poetes Isabel Escudero i María Salgado, la cantant Christina Rosenvinge i fins i tot Santa Teresa de Jesús. El presentarà a Barcelona dins del recuperat festival De Cajón! el 18 de novembre a la sala Barts. Abans, el 6 d’octubre, la podrem veure amb el violagambista Fahmi Alqhai amb un altre projecte paral·lel. I només travessant el Pa­ral·lel, a l’Apolo.

–Gran part d’aquest nou disc s’ha gestat a Barcelona. 

–Ha sigut molt important: en primer lloc perquè aquí hi ha Refree, que com a productor ha sigut els meus peus i les meves mans en tot això, i també pel que implica la ciutat. Barcelona té alguna cosa que m’allibera totalment. De fet, si alguna ­vegada necessitava esboirar-me, anava fins al parc Güell, que està molt a prop de l’estudi, i des d’allà, amb aquelles vistes, escoltava les peces i de sobte adquirien una altra ­dimensió. 

–Cada un dels seus discos ha suposat un pas de gegant, una sorpresa més gran que l’anterior. 

–Jo, en canvi, ho sento tot de manera més gradual. Com que cada disc demana temps per fer-se i després et segueix acompanyant als concerts, el vius més a poc a poc, de manera progressiva. El que sí que és cert és que en cada disc he intentat no fer res que no fos per a mi una necessitat artística. Cada un és el reflex d’una etapa de la meva vida. És l’evolució natural que crec que haurien de tenir les coses, encara que si me l’hagués volgut imaginar abans no hauria pogut, perquè estan fets des del present. Cada disc pertany al seu moment i ara no podria fer 'Claridad' o 'El Niño'.

–'Cantaora', compositora i ara també doctora. Dimecres passat la Universitat de Ciències de l’Educació de Sevilla li va atorgar el títol amb excel·lent 'cum laude'. 

–Em produeix molta alegria, no cal dir-ho, perquè a més, al final, ha suposat molt d’estrès compaginar-ho tot, però quan vaig saber que es feia un curs d’estudis avançats d’aquest tema no vaig voler deixar de fer-lo i ampliar amb aquest doctorat la meva formació. A mi m’apassiona tot el que tingui a veure amb la didàctica en el flamenc i respon a una de les meves fixacions: la de sentir aquest art en l’ara. 

–¿La línia on comença i acaba el ­flamenc és tan difusa com la del ­firmament? 

–Al final t’adones que depèn tant de la percepció de cadascú que és millor no gastar energia pensant-hi. Etiquetar-se és una manera d’encadenar-se a alguna cosa. Per a mi la puresa és que hi hagi coherència entre el que se sent i el que es fa artísticament. Jo no dic que aquest disc sigui o no sigui flamenc. Ha partit d’aquí, però el resultat final és igual com el vulguin definir. Intento no pensar en el que diran, la meva feina ha sigut precisament oblidar-me una mica de tot això i intentar connectar amb mi, amb el meu cor i amb la meva panxa.

Rocío Márquez, en una imatge promocional.

–'Firmamento' és un treball revolucionari tant estèticament com èticament: en aquest disc toca problemes ecològics concrets com el del fosfoguix de Huelva, el de la gairebé extinta mineria, el dels refugiats, el de la violència sexista... 

–Són dos aspectes que jo necessito que vagin junts. Per a mi han d’anar en consonància, el discurs ha de ser el mateix tant en l’àmbit formal com en el que estàs dient. Parlar de coses actuals sense desmarcar-te ni un mil·límetre del que és tradicional musicalment seria un contrasentit. I el contrari, també.

–Els concerts amb el trio Proyecto Lorca acaben sense concessions, ni més ni menys que per 'seguiriyas'. 

–És un 'palo' que té moltíssima força i encaixava perfectament en la dinàmica de l’espectacle. D’altra banda, remarca especialment dues de les característiques principals del projecte: el tradicional i els arranjaments gairebé propis de música contemporània.

“Jo vaig estar molt de temps molt enganxada a les cadenes... de tota mena”

Rocío Márquez

'Cantaora'

–Al ser amb lletra d’Isabel Escudero, morta just abans de publicar-se el disc, emfatitza encara més la dedicatòria a ella. 

–La tenim constantment present. És brutal tancar cada nit amb ella, i més amb aquests versos, pels quals jo tinc addicció. Ja els he ­cantat en altres ocasions, no sé per quants 'palos' diferents: «'Lo peor de la condena es cogerle el gusto a las ca­denas'».

–¿Rocío Márquez li ha agafat el gust a les cadenes alguna vegada? 

–Jo vaig estar molt de temps molt enganxada a les cadenes...

–¿Cadenes artístiques, amoroses, professionals...? 

–Doncs de tota mena. Jo crec que això és una tendència humana. El que està prohibit o el que no tenim és just el que volem. I quan tenim les coses sembla que no es valoren tant. 

Notícies relacionades

–¿Va canviar el seu públic al combinar el 'cante' ortodox amb l’experimentació? 

–El que per un costat es perd per un altre es guanya, i no passa absolutament res. A mi això abans em ­feia molta por: pensar que de sobte gent que abans et seguia podia deixar de seguir-te pel que estaves fent. Hi va haver una època en què això va arribar fins i tot a paralitzar-me, fins que vaig entendre que qualsevol posicionament, sigui del nivell que sigui, té conseqüències, i que dins d’aquestes conseqüèn­cies també s’hi inclou que la gent es posicioni respecte al moviment que tu has fet.