Els adversatius

Després de dècades de queixar-nos en petit comitè i en gran taula rodona sobre la complexitat de l’ortografia del català i la sobreabundància d’excepcions i d’excepcions a les excepcions, quan la Secció Filològica de l’IEC avança el pla de suprimir una llarga llista d’accents diacrítics s’organitza una estripada digital de vestidures amb posicionaments en contra de la proposta de gent que encara s’ha de rumiar com usa el relatiu.

Havent bavejat durant anys davant de qualsevol experiment o extravagància literaris que incorpori prefixos estil trans, supra o ultra el que calgui, quan l’Acadèmia Sueca atorga el premi Nobel a un cantautor, conegut i reconegut arreu del món, la Patronal Purista s’ha posat a recollir signatures en forma de tuits, articles i intervencions en tertúlies menystenint Bob Dylan, els Estats Units, les lletres de cançons o les tres coses alhora.

Mentre per una banda promouen amb lògica de bricolatge la DUI (no el 'Driving under the influence', sinó una declaració unilateral d’independència), un grapat de juntistes es fiquen amb els comuns per defensar un referèndum que no se sap com es farà.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

Els catalans, bona part de la cultura catalana, ens hem tornat adversatius: no sabem gaire què fer, però sí molt bé tot el que no s’ha de fer. Serà pels tres darrers segles d’història, per la manca d’afecte de petits, pel règim hídric o per l’especial constitució d’algun revolt del cerebel, però el cas és que a hores d’ara el rànquing que sense cap mena de dubte liderem és el d’alçar la cella, el de posar pegues o trobar pèls a la sopa i a tot, sigui el que sigui. Que ens portin idees, grans èxits o vaques sagrades: aquí sabrem trobar la manera de dir que no n’hi ha per a tant i que fa temps que ja ho havíem advertit.

Visca la contrarietat. Com si la vida o la política o la cultura fossin un llarg partit de futbol, avui en dia a Barcelona qualsevol que pren un cafè en una terrassa té la tesi feta de fa temps sobre Bob Dylan, Pompeu Fabra, Porcioles o Companys. Quin gran país. Però.