Bud Spencer, el gran repartidor del cine italià

Napolità d'origen, Bud Spencer es deia en realitat Carlo Pedersoli. Amb un altre actor italià que va americanitzar el seu nom, Terence Hill (nascut Mario Girotti), va formar una de les parelles més populars del cine comercial italià dels anys 70. La sèrie que els va fer cèlebres a nivell internacional constava de dos títols: 'Li deien Trinidad' (1970) i 'Encara li deien Trinidad' (1971), creuament bastard de 'spaghetti western' i comèdia on Spencer, el més rude d'aquesta particular remodelació llatina del Gras i el Prim, repartia les seves particulars galetes (una variada gamma de cops de puny, bufetades i altres cops) mentre Hill desenfundava amb classe. Abans d'això, ja havien obtingut notable repercussió a nivell local amb la trilogia formada per 'Dios perdona… yo no' (1967), 'Los cuatro truanes' (1968) i 'La colina de las botas' (1969), en què Spencer va encarnar Hutch Bessy i Hill un tal... ¡Cat Stevens!

Spencer va morir dilluns en un hospital romà als 86 anys; en tenia deu més que el seu company d'aventures a la pantalla. Donada la seva imatge més coneguda, la d'un forçut amant de l'ús dels punys abans que la raó (Bancaixa el va contractar el 2009 per a la seva campanya de publicitat i el va fer repartir les seves populars galetes), és difícil imaginar-lo com un revolucionari nedador. I ho va ser. Havia emigrat amb els seus pares a l'Argentina, primer, i l'Uruguai, després, a finals dels anys 40. I allà va exercir de bibliotecari fins a convertir-se en nedador quan els Pedersoli van tornar a casa.

La veritat és que veient les seves fotografies com a professional de la natació resulta difícil pensar en ell com el barbut, mal vestit i rude El Nen, el seu personatge a la sèrie Trinidad. El 1949 es va proclamar campió dels 100 metres lliures i va rebaixar per primera vegada a Itàlia el temps a menys d'un minut. Va participar en tres Jocs Olímpics (Hèlsinki 1952, Melbourne 1956 i Roma 1960) i va guanyar diverses medalles als Jocs Mediterranis de 1951 i 1955, tant en natació com en waterpolo; un atleta total.

HOMENATGE A SPENCER TRACY

Enmig d'aquesta voràgine competitiva sobre l'aigua, Spencer va debutar en el cine aprofitant el rodatge a Itàlia de la superproducció hollywoodiana 'Quo Vadis?' (1951). Una aparició fugaç, i sense acreditar, com a guàrdia romà va ser el tret de sortida a una carrera que va anul·lar sense rapidesa la seva faceta de nedador. Va intervenir com a Carlo Pedersoli en cinc films més fins al 1959, però després va abandonar el cine fins que hi va tornar el 1967, ja convertit en Bud Spencer en homenatge a l'actor Spencer Tracy. Qualsevol semblança entre ells és pura coincidència.

La bona entesa amb Terence Hill, amb qui ja havia coincidit a 'Aníbal' (1959), el convertiria en un dels actors més coneguts del cine italià de consum. A diferència de Hill, que havia treballat a 'El gatopardo' de Visconti i en una versió germanicoitaliana de 'Los Nibelungos', Spencer sempre va preferir els gèneres populars. I quan un personatge li funcionava, no va dubtar mai a repetir-lo. Així, a més de Bessy i El Nen, van néixer l'inspector de policia anomenat Piedone (Zapatones), al qual va interpretar en quatre ocasions: 'El súper poli' (1973), 'Pies grandes' (1975), '¡Puños fuera!' (1978) –el títol espanyol sembla un tribut a Mazinger Z– i 'Zapatones' (1980). O el del xèrif Joe Scott en dues cintes més en què va formar parella amb un jove alienígena, 'El sherif y el pequeño extraterrestre' (1979) i 'El supersherif' (1980).

SEMPRE SÚPER

Notícies relacionades

Mor l'actor Bud Spencer

Txabi Franquesa, còmic, actor, entretenidor: «Soc un pessimista feliç»

Bandoler d'eurowestern, policia urbà, xèrif rural… Amb Hill també va ser bucaner a 'El cosario negro' (1971), pilot d'aviació a '¡Más fuerte, chicos!' (1972), sacerdot d'una illa paradisíaca a 'Dos misioneros' (1974), corredor de cotxes a 'Y si no, nos enfadamos' (1974) i aventurer africà a 'Estoy con los hipopótamos' (1979): 'buddy movies all’italiana'. En solitari, fins i tot va fer de gàngster durant la Gran Depressió a 'También los ángeles comen judías' (1973), amb Giuliano Gemma emulant Hill sense tanta gràcia. Fora del registre còmic va intervenir en produccions importants com el 'giallo' de Dario Argento 'Cuatro moscas sobre terciopelo gris' (1971) i el 'thriller' 'Turín negro' (1972).

En les seves altres col·laboracions amb Hill, la paraula 'súper' va estar a l'ordre del dia, almenys en els títols espanyols: 'Dos súpers policías' (1977), 'Dos súpers súper esbirros' (1983), 'Dos súpers dos' (1984), 'Dos súpers policías en Miami' (1985)... Un actor súper i grandot que mai es va prendre seriosament a a si mateix.