Miró i Hemingway, una trobada a 'La masia'

És una de les obres més celebrades de Joan Miró i una de les considerades més importants en la seva carrera. Un quadro icònic que va fascinar tant l’autor com Ernest Hemingway; el primer ho considerava la seva obra mestra i el segon va fer l’impossible per comprar-lo. Ho va aconseguir, però no sense abans jugar-se’l als daus i pidolar a tots els seus amics. Una gesta gairebé tan titànica com la que va ocupar Miró en la seva realització: nous mesos d’intens treball que va començar a Mont-roig, el seu paradís personal, i es va acabar a París, el 1922. És La masia. L’oli en què Miró va voler evidenciar la seva vinculació amb Catalunya: «Des d’un gran arbre fins a un petit cargol, hi vaig voler posar tot el que jo volia», va dir el 1928. I l’oli que, paradoxalment, representava Espanya per a Hemingway. «Conté tot el que sents per Espanya quan ets allà i tot el que sents quan n’estàs lluny i no hi pots anar», va escriure el nord-americà el 1934, el mateix any que va afirmar: «No canvio La masia per cap altre quadro del món». I el mateix any en què el va recuperar després d’haver-lo perdut el 1926.

De tot plegat, dels periples de la pintura i de la relació que van mantenir dues personalitats tan dispars com Hemingway i Miró, escriu, després de cinc anys d’investigació, el professor Alex Fernández de Castro a La masía. Un Miró para Mrs. Hemingway (Publicacions de la Universitat de València). «Poques vegades es deu haver donat una amistat entre artistes tan diferents», apunta. «Hemingway era alt i fort, extravertit, descuidat en la forma de vestir, fanfarró, carismàtic, viatger infatigable, bevedor compulsiu. Miró era tímid i baixet, pulcre en les formes, sedentari bolcat cap a l’interior, bevedor moderat i ocasional», però «hi havia un respecte i una admiració mútua, i molta cordialitat».

Tots dos van coincidir al París dels anys 20 i van mantenir relació epistolar fins a la tràgica mort del nord-americà, malgrat que es van retrobar en comptades ocasions. I tots dos van compartir, a més a més de l’amor per La masia, la passió per la boxa. Coincidien al Cercle Américain i en més d’una ocasió Miró va fer d’espàrring de Hemingway: «A vegades ens vèiem cara a cara al ring. Cara a cara és una manera de parlar. Ell era un gegant, un colós, i jo molt baixet. Era bastant còmic», apuntava el pintor l’any 1978. No està gaire clar qui va portar l’autor d’El vell i la mar a l’estudi de Miró, però del que no hi ha dubte és que, quan el 1925 el quadro es va exposar a París, Hemingway ja l’havia vist, i que, quan va saber que el seu col·lega Evan Shipman el tenia reservat, va empal·lidir d’enveja.

Sobre el que va passar perquè l’oli acabés al final en mans de Hemingway hi ha dues versions: la del novel·lista, que explica que se’l van jugar als daus i va guanyar; i la del poeta, que afirma que va ser una moneda llançada a l’aire el que va decidir la sort del quadro. Fos com fos, el cert és que la tela se la va endur el nobel de Literatura i per aconseguir-ho va requerir l’ajuda dels seus col·legues de la generació perduda. Dos Passos i Shipman le van acompanyar a pidolar préstecs de bar en bar en una estranya nit en què el deliri artístic va poder més que el deliri etílic. També hi ha qui afirma que Hemingway va aconseguir part dels diners per a la compra de La masia fent d’espàrring de professionals i de mosso a Les Halles.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

 

UN PRÉSTEC INDEFINIT

«El vent va inflar el llenç com si fos una vela, i vam fer que el taxista conduís a poc a poc. A casa el vam penjar i tots el vam mirar i ens vam sentir molt feliços». Així narrava Hemingway l’arribada de la preada peça a casa seva. Tot i que la felicitat per l’oli va durar tant com la del seu matrimoni amb Hadley Richardson. El 1926 es van separar i La masia va quedar en mans d’ella. Va ser així fins que l’escriptor li va demanar el 1934 que l’hi prestés un temps. Va ser un préstec indefinit perquè no l’hi va tornar mai. Des del 1986 es troba a la National Gallery de Washington. I és així perquè Miró no va fer cas del consell del totpoderós Léonce Rosenberg: aquest li va suggerir tallar-lo en nou trossos perquè era massa gran per poder-la vendre. La resta, al llibre.