L'home aranya és immortal

The amazing Spider-Man 2: El poder de Electro és la continuació del reboot de l'adaptació cinematogràfica d'un còmic de l'editorial Marvel. Això significa que poc o res hi ha de nou en aquesta nova pel·lícula. El director Marc Webb ha mirat de construir un univers que pugui acollir diverses pel·lícules més, i de fer acrobàcies amb la suficient quantitat de soroll i de fúria per distreure'ns de l'evident redundància que aquesta franquícia encarna.

Ja ho va deixar clar The amazing Spider-Man (2012), que reiniciava les aventures fílmiques de l'home aranya només cinc anys després de Spider-Man 3 (2007) i que, s'ha de reconèixer, era una pel·lícula que ningú necessitava excepte la companyia que la va produir. Per als que manen a Sony era necessari rodar un altre film sobre el personatge perquè, d'una altra manera, Disney els n'hauria arrabassat els drets de l'explotació sense haver de pagar-los a canvi ni un centau. ¿Per què, en lloc de recórrer al resetejat, no es van limitar a fer Spider-Man 4? Molts fans coincidiran que la culpa la va tenir Sam Raimi. La seva fallida tercera pel·lícula sobre l'aràcnid superheroi va deixar el susdit en un carreró sense sortida, incapaç d'anar a cap altre lloc que no fos a la casella de sortida.

POTENT I CARISMÀTIC / Que, malgrat la dubtosa reputació dels seus orígens, el nou Spider-Man que arriba avui als nostres cines sigui tot un èxit -caldrà veure si la nova pel·lícula triomfa a la taquilla, però sembla cantat- demostra dues coses: 1. Que el mite del personatge, adolescent aplicat i socialment marginat amb unes debilitats que d'alguna manera són revertides en forma de superpoders, segueix sent potent i carismàtic. 2. Que reiniciar una saga cinematogràfica no és tan greu. En l'univers del tebeo, aquestes coses passen constantment. Diferents escriptors i il·lustradors assumeixen la tasca de reimaginar nous orígens, o afegir girs argumentals a mons creats prèviament. Alguns creuen que la versió de Spider-Man de Steve Ditko és la bona; altres prefereixen la de John Romita Sr., altres les de Todd McFarlane, i alguns es decanten per la de Brian Michael Bendis, en què el rol d'home aranya és assumit per un adolescent negre que es diu Miles Morales. Hi ha un tebeo en què Batman va a la caça de Jack l'Esbudellador en una Gotham decimonònica; i Mark Millar es va preguntar què passaria si Superman hagués nascut a la Unió Soviètica. ¿Per què hauríem de molestar-nos cada vegada que Hollywood anuncia canvis de terç similars? Només dos anys després que Christian Bale donés vida per última vegada a Batman, ja sabem que el 2016 el personatge es veurà les cares amb Superman. ¿Què té això de dolent, a part que li hagi de donar vida Ben Affleck?

ELS HEROIS ES QUEDEN / Sigui com sigui, els superherois han estat amb nosaltres des de fa molt temps -Superman i Batman van néixer als anys 30; Spider-Man i molts dels seus col·legues de Marvel són fills dels anys 60-,

Notícies relacionades

Spider-man 'versus' Electro

Verónica Echegui, l’actriu que va saber desmarcar-se de la Juani per construir-se una carrera

i tot apunta que seguiran aquí encara molt temps. Des de l'estrena d'X-Men (2000) han vist la llum 58 pel·lícules de superherois més, i la meitat ho han fet en l'últim lustre.

¿Per què tenen tanta demanda? Un motiu essencial són les ferotges estratègies de màrqueting dels seus productors. Per exemple, les pel·lícules estrenades per Marvel des del 2008 han estat creades a la manera d'una gegantina franquícia integrada per diverses ramificacions. Però també és clar que aquestes narratives seriades sobre homes normals -més o menys— dotats d'habilitats extraordinàries i amenaçats per enemics diabòlics connecten de forma poderosa amb la imaginació popular. Els superherois inspiren esperança, perquè encarnen la promesa que podem ser salvats de l'abisme, i promouen la pau, la seguretat i la llibertat. Són un suport necessari en temps difícils. I, pensant-ho bé, ¿quin temps no ho és?