Viatge al Líban de Mouawad

Després de l'excel·lent i estremidoraIncendis, obra de Wadji Mouawad que va arrasar al Romea sota la direcció d'Oriol Broggi, la sala del Raval estrenaLitoral, la primera peça de la magna tetralogiaLe sang des promesses (La sang de les promeses)que ha convertit en autor de culte el dramaturg i director escènic d'origen libanès. Un impressionant fresc del desarrelament i la memòria -que es completa ambBoscos i Cels- pintat des de la mirada d'un nen (Mouawad) que va viure el malson del Beirut en guerra dels anys 70 i un doble exili a França i el Canadà.

Aquesta producció de la Sala Atrium dirigida per Raimon Molins té un elenc encapçalat per Marc Rodríguez i Lluís Marco, els únics que assumeixen un únic personatge. La resta -David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano- es multiplica per a la posada en escena d'un«viatge a les profunditats de la pròpia identitat»,explica Molins, amb parades en les relacions paternofilials i el difícil encaix entre l'Orient i l'Occident.

Tragicomèdia

La dura travessia cap a les arrels entronca ambIncendis SEnD«té punts en comú», admet el director-, peròLitoralés«més gamberra»,destil·la humor a la primera part i el muntatge, dividit en sis capítols, és«molt diferent».Sí que coincideix, com tota la tetralogia, a aprofundir«en l'origen perdut i la necessitat de recuperar-lo per començar de nou en pau amb un mateix».

Encara que l'obra comença amb un«humor lleuger», en paraules de Marco, després aflora«la crueltat i la càrrega emocional d'Incendis». «El que t'expliquen et porta a reflexionar que el que està passant aquí són nimietats en comparació amb el que es pateix en altres països»,argumenta l'actor, que coincideix amb la resta de l'equip a qualificar l'obra de«tragicomèdia».

La definició encaixa amb l'inici de la història. Un jove del Quebec, Wilfrid (Rodríguez), s'assabenta, en l'inoportú transcurs d'un orgasme, que el seu pare ha mort.«Entra en estat de xoc i comença a replantejar-se la relació amb un progenitor al qual no va conèixer (Marco), que a l'obra se li apareix ja difunt. Tot està en la seva imaginació»,explica el director.

Les dificultats per trobar un lloc on enterrar-lo seran l'excusa per embarcar-se en aquell viatge cap als orígens. No volen el mort en el nínxol familiar perquè el culpabilitzen de la mort de la mare en el part i Wilfrid, en connivència amb el cadàver, decideix sepultar-lo en el seu país natal, el Líban. Però allà, amb els cementiris plens a vessar per la guerra, els espera un pelegrinatge etern. També esperen, com passava aIncendis,els secrets d'un passat familiar que ajudaran el protagonista a construir la seva identitat.

L'exili, la mort, el dolor, el més enllà, les fantasies infantils (representades per un cavaller, heroi en la infància de Wilfrid), els somnis i la necessitat de saber qui som són, segons Molins, els pilars de l'obra, la versió de la qual, dirigida pel mateix Mouawad, es va veure al Temporada Alta.

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Canadenc d'adopció, Mouawad va escriureLitoralel 1997, després del seu retorn -gairebé dues dècades després i becat pel Quebec- al Beirut que va abandonar quan era un nen de 8 anys testimoni de les atrocitats de la guerra.«Pretenia tornar a un país que havia acabat per ser un fantasma en la meva memòria, amb l'esperança que el que en la infància vaig viure com a horrorsno fos més que un mal son. Però la meva il·lusió es va esfumar. Veure els llocs oblidats va ser un record espantós, que em va transportar a un passat real», va escriure Mouawad en el llibreLe sang des promesses, una espècie de quadern de bitàcola de la seva tetralogia.«No va ser tant un viatge iniciàtic com també una odissea, perquè l'odissea és un retorn cap a si mateix»,va afegir un autor que embolcalla de lirisme literari totes les seves tragèdies èpiques.

«Mouawad em té captivat. D'aquí 100 anys serà com Shakespeare»,va vaticinar un elogiós Marco. Segons Molins, representar obres com Litoraladquireix una transcendència més gran en l'actual conjuntura perquè «explica precisament com pot acabar un país sense cultura».