19 febr 2020

Anar al contingut
Parlen els nens soldat

LUCAS VALLECILLOS

DIA INTERNACIONAL DE LES MANS VERMELLES

Parlen els nens soldat

Conversem amb menors implicats en el conflicte bèl·lic de Colòmbia en la via de reinserció

Lucas Vallecillos

Per la força, la pobresa, el context cultural, la violència intrafamiliar o una combinació de totes aquestes causes, 17.778 menors han format part del conflicte armat colombià durant els últims 60 anys. Actualment, els nens continuen sent part d’una guerra que sembla no tenir final. Diversos adolescents que van passar part de la seva infantesa al front i ara es troben en procés de reinserció revelen a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA les seves vivències, amb motiu del Dia Internacional contra l’Ús de Nens Soldat (12 de febrer), també conegut com el Dia de les Mans Vermelles. 

«Jo li diria a la societat que no ens excloguin. Som éssers humans que hem comès errors, com gairebé tots. I que necessitem una segona oportunitat, que no ens la negui», reclama l’Alejandro, de 19 anys. Ell va passar quatre anys i mig enrolat a les Forces Armades Revolucionàries - Exèrcit Popular (FARC-EP), al departament colombià d’Arauca. Va ser alliberat a causa del procés de pau i ara viu en una casa d’acollida gestionada pels Salesians. Immers en un Procés Administratiu de Restabliment de Drets (PAR), que depèn de l’Institut Colombià de Benestar Familiar (ICBF), mitjançant el qual se li restitueixen els seus drets fonamentals, s’està formant per aconseguir un dels seus somnis, ser mecànic d’automòbils.

El futbol és una eina eficaç per dinamitzar els joves a la casa d’acollida. /LUCAS VALLECILLOS

Fins al 2017 formava part dels 300.000 nenes i nens que, segons l’Unicef, participen activament en conflictes armats que tenen lloc al voltant del món. Menors que, per la conjuntura familiar, social o política en què viuen es veuen abocats a formar part de l’engranatge de la guerra, i es converteixen en soldats. En víctimes d’una situació que els fa patir abusos, viure l’horror i exercir la violència, que els causa trastorns psicològics difícils de superar, que marquen per sempre les seves vides.

«Hem comès
errors, però ara necessitem una altra oportunitat»,
reclama
l’Alejandro, de
19 anys

Malgrat l’acord de pau amb les FARC-EP, el conflicte segueix molt viu, estan en actiu les dissidències de les FARC-EP, les Bacrim o grups criminals que són majoritàriament herència del paramilitarisme, i l’ELN. A què cal sumar una petita part de la vella guàrdia de les FARC-EP, que ha tornat a les armes per considerar deficient l’aplicació dels acords del procés de pau. Tots recluten i tenen nens a les seves files. El 2018, es va documentar per part de l’ONU l’allistament de 293 nens en el conflicte colombià. Es va incrementar un 73,3% respecte a l’any anterior, en el qual es van enrolar 169. Tot i que segurament van ser molts més, perquè les amenaces que reben provoquen que els familiars desisteixin de denunciar. 

‘Cas 007’

Segons un informe del Centre Nacional de Memòria Històrica de Colòmbia, s’estima que 17.778 nenes, nens i adolescents van ser reclutats durant els últims 60 anys. Per evitar la impunitat, el 6 de març del 2019 la Jurisdicció Especial per a la Pau va intervenir en l’assumpte, obrint el ‘cas 007’, per investigar els reclutaments i la utilització de menors en el conflicte colombià.

Els nens i adolescents, per estar en l’últim escalafó de la jerarquia del grup, solen ser els primers que avancen al front. «Els comandaments utilitzen els nens només d’esquer, quan hi ha un combat els nens sempre van primer. Ells es creuen que és un joc», comenta l’Andrea, que va ingressar voluntàriament als 13 anys en un grup armat escapant-se dels abusos sexuals del seu padrastre. Subscriu les seves paraules en Jesús. Té 18 anys i en va passar quatre a la guerrilla. «La meva feina –diu– era la de ser combatent. El que treu el pit per combatre, sempre anava el primer al no tenir rang, quan no hi havia combat ‘ranxava’ [tasques pròpies d’un ranxo, com fer el menjar] i prestava guàrdies». A més de portar a terme les tasques més ingrates, un menor quan és instruït pot exercir les mateixes funcions que un adult en un grup armat, fins i tot pot rebre ordres de matar una determinada persona o un company seu que ha infringit alguna norma. 

Els escacs són un altre dels entreteniments dels nois a la casa d’acollida. /LUCAS VALLECILLOS

«Els moments més durs que vaig viure van ser veure morir companys amb qui jo vaig compartir molt temps, que van ser assassinats pels mateixos integrants de la companyia. En gran part, jo vaig haver de col·laborar-hi. Els que van ser executats van provar de donar informació a la força nacional, i és un delicte molt gran, que comporta l’afusellament», apunta en Mikel quan parla de les vivències que van marcar el seu pas per l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), en què va ingressar als 14 anys per convertir-se en escorta del comandant i especialista en explosius.

«Els comandaments
ens utilitzen als
nens d’esquer;
sempre anem
primer als
combats»,
explica l’Andrea

Una altra funció especifica dels menors, indica Gloria Isabel Villegas, treballadora social de la casa d’acollida dels Salesians, «és la de ser informants, perquè els nens passen desapercebuts. Viuen casa seva, on estan atents de qui arriba al poble, a què arriba, quina família se’n va, de què es parla al poble, què diuen a la ràdio. Ells han d’anar cada cert temps amb la guerrilla i informar». Aquests nens reben un entrenament molt especialitzat per desenvolupar les seves funcions. Són coneguts com els ‘pisa suave’, i són instruïts per col·locar bombes, robar, infiltrar-se sense ser detectats. El seu entrenament consisteix a aprendre a no deixar-se veure, són molt àgils, cauts, observadors, i són els nens que la guerrilla recluta més petits.

Abusos sexuals

De les nenes se n’abusa sexualment. Tot i que sigui consentida la relació, pel fet de ser menors està considerat un abús sexual. Segons Óscar Palma, professor de Ciències Polítiques a la Universitat del Rosario a Bogotà, «moltes vegades les dones i nenes serveixen com a acompanyants sexuals dels comandants o de les persones amb rang al front, hi ha una gran quantitat d’abusos sexuals. I moltes històries d’avortaments forçosos. Si la persona queda embarassada és obligada a avortar, això genera un trauma psicològic tremend a la dona. L’abús dels comandaments està documentat, és evident, és profund, i els avortaments forçosos és un dels temes de violació de drets humans considerats crims de lesa humanitat». 

Els joves fan pràctiques professionals, com de l’ofici de perruquer barber. /LUCAS VALLECILLOS

Les dones que han aconseguit tenir un fill a la guerrilla són molt poques, i han hagut de fer l’impossible per aconseguir-ho. Com la mare del Yonatan, de 18 anys, que va ingressar als 10 a la guerrilla per eludir el maltractament que patia amb la seva família adoptiva. La seva mare biològica és una guerrillera, que es va deslliurar de l’avortament o la condemna a mort per ser parella d’un comandant que la va protegir. D’amagat va ser alliberada durant uns mesos perquè tingués el fill en una finca allunyada del front. Tot just parir, el va donar en adopció, i va tornar a les armes. No el va poder tornar a veure fins a 17 anys després, quan la seva unitat va coincidir amb la del seu fill durant unes maniobres. «Quan em va tocar conèixer la meva mare va ser un moment molt difícil per a mi. Era un divendres que érem en un congost, on feia molt vent. El comandant em va fer parlar amb la meva mama, perquè jo no la volia veure. Ella em va preguntar plorant per què hi havia ingressat, jo li vaig dir que cadascú pren la seva decisió».

Amb el terror dibuixat a la cara, l’Andrea relata com va ser el seu pitjor dia al front: «Jo vaig veure morir el meu comandant. Vaig veure com el van matar, és una cosa que mai se m’ha esborrat de la ment. De vegades hi somio, de vegades recordo i em poso a plorar. Jo l’estimava molt. Ell era el meu cunyat, el marit de la meva germana. El que el va matar era el meu nòvio. Va passar perquè el meu nòvio es volia escapar. Em va tocar anar-me’n amb ell, em va treure el fusell i em va dir que si no me n’anava amb ell em matava». 

«Solen tenir 
malsons amb
les persones a
les quals van matar»,
diu la psicòloga
Alejandra Vallejo

La majoria dels menors ingressen a la casa d’acollida amb estrès posttraumàtic. Tenen dificultats per agafar el son, constants terrors nocturns i malsons. «Ells somien que encara estan en el grup armat, que els estan perseguint, que els mataran. Però sobretot somien amb totes les persones que van donar de baixa, a qui van matar, com el nomenen ells, somien amb els seus morts», explica Alejandra Vallejo, la psicòloga de la casa d’acollida. I afegeix: «És un temor molt gran per a ells reviure de nou tot el que van fer en el grup armat, això no els deixa descansar, ni dormir. Molts joves senten la necessitat de continuar matant, de continuar operant, i això també els genera un estrès posttraumàtic, perquè en certa manera hi ha un tipus d’abstinència en una conducta que ha regulat la seva vida des de sempre, sobretot en els més petitons».

Infància robada

Per al menors que han format part de grups armats del conflicte colombià és impossible recuperar la infància robada. I molt difícil tornar al lloc on es van criar, a causa de les amenaces de mort que els cauen al damunt. «A mi, m’agradaria molt tornar al meu poble, però també m’ho penso molt bé, per allà jo no torno, perquè si hi torno em poden matar. I no m’arrisco», es lamenta en James, que ja està fent pràctiques en un supermercat després de formar-se com a tècnic en logística de magatzem. 

«M’agradaria 
tornar al meu
poble, però
no em vull
arriscar que
em matin», es
lamenta en James

La casa d’acollida dels Salesians, en col·laboració amb l’ICBF, els dona una gran oportunitat per fer creu i ratlla, que no volen desaprofitar. Després de dos anys, la Rosa surt la setmana que ve amb el batxillerat completat i amb el títol de tècnica de confecció. Té pensat continuar estudiant a la universitat gastronomia per aconseguir el seu objectiu, ser xef professional i crear una família. Va ingressar a la guerrilla als 15 anys com a solució a la precarietat que es vivia a casa seva. «No hi havia economia per als tres àpats del dia». Ara, amb els seus companys, mira el futur amb esperança, i creu que «tota persona que empunya una arma no s’ha de quedar allà, que sempre ha de mirar com tirar endavant, que allò ho vegi com una aventura més en la seva vida. Tots tenim una oportunitat: hem de buscar i aprofitar aquestes oportunitats, mai estem sols, sempre comptem amb algú que estarà el nostre costat». 

El reclutament

En James, un adolescent del Caquetá que es va criar al camp envoltat de vaques i cavalls, als 16 anys estava passant la tarda en uns billars amb un amic quan, explica, «va arribar un comandant amb tres persones més i ens van dir que eren dissidències de les FARC i que, com que últimament gairebé ningú hi ingressa voluntàriament, ens agafarien pel seu compte. Li vaig dir que no, que no hi anava, però em va agafar a la força. Vaig començar a demanar auxili i a cridar que no hi volia anar, però em va lligar les mans enrere i se’m va endur. Durant el forcejament, em va donar un cop de culata amb el seu fusell a l’esquena i fins avui tinc el braç fotut. Així va ser com hi vaig ingressar. I, el temps que vaig durar allà, no vaig veure la meva família». 

En James, en plena tasca com a reposador de supermercat. /LUCAS VALLECILLOS

Un cop s’ingressa en els grups armats il·legals és molt difícil sortir-ne. L’intent d’escapar en la guerrilla comporta judici. I, si la persona és trobada culpable, se li aplica pena de mort, i és executada en vista de tots perquè els altres membres vegin el que els pot passar si intenten evadir-se. L’amenaça de mort als familiars també és utilitzada per dissuadir els nois de qualsevol intenció de fuga, i per al reclutament forçat. 

L’altra forma més comuna de reclutar menors per part dels grups armats, que actualment és la més utilitzada, consisteix en l’ingrés voluntari. Fruit d’una seducció facilitada pel context que viuen moltes zones remotes del país. I no tan remotes, com són els nombrosos barris governats per ‘combos’: bandes il·legals, que són l’extensió de les guerrilles o de potents grups criminals en sòl urbà, i que es reparteixen el territori a les ciutats.

Coca, narcotràfic, extorsió

 Tant en l’àmbit rural com en l’urbà, estem parlant de zones extremadament pobres on l’Estat brilla per la seva absència en estructures físiques, socials, polítiques i econòmiques. Allà han sorgit estats paral·lels gestionats per grups armats que s’han alçat en l’autoritat del lloc i s’han convertit en referents per emular pels menors. I han generat unes economies il·lícites que filtren a tota la població. Al camp, destaca la mineria i, en especial, la indústria de la coca. I a la ciutat, el narcotràfic, el tràfic d’armes i l’extorsió. 

Una vegada s’ingressa 
els grups
armats, és molt
difícil sortir-ne A la
guerrilla, l’intent
d’escapar
comporta judici

Els nens acostumen a ser els encarregats a les ciutats de transportar el microtràfic i de cobrar les quotes generades per l’extorsió, que tot veí ha de pagar per pertànyer a un barri, per tenir un vehicle, per tenir un negoci... «Els joves estan en un medi on no hi ha una infraestructura d’educació, de feina o empresarial. Diguem que no tenen cap possibilitat econòmica o de supervivència més enllà de l’economia il·legal; han crescut en famílies en què els pares, els avis han format part d’aquestes economies. Llavors hi acaben convidats per lògica, pel context mateix que els diu que la forma de vida seva és a través d’un actor armat, de les economies il·legals, perquè realment no hi ha cap altra possibilitat», reflexiona Óscar Julián Palma, professor de Ciències Polítiques a la Universitat del Rosario a Bogotà. 

Un entorn que coneix molt bé el Juan Pedro. Durant la seva infància, va deixar un lloc de treball com a jornaler, en el qual estava sotmès a unes condicions inhumanes, per treballar amb el marit de la seva germana. «El meu cunyat treballava amb petroli, amb cru, nosaltres trencàvem el tub i hi ficàvem una vàlvula per extreure’l il·legalment. El cuinàvem i trèiem un material que es diu ‘pategrillo’, per obtenir la base de la coca; el meu cunyat era el patró. Ell em va dir que jo estava treballant per a la guerrilla. Ja era un d’ells sense voler-ho; vaig caure en la trampa. Després d’això, em van enviar a posar mines a la carretera, per fer atemptats a l’Exèrcit». Amb només 17 anys, aquest jove ha passat per les files de la dissidència de l’Exèrcit d’Alliberament Popular EPL i l’ELN. 

Temes: FARC