26 febr 2020

Anar al contingut
Jude Law: «L'Església catòlica és la companyia teatral més antiga del món»

JUDE LAW HABLA SOBRE SU NUEVA PELICULA EN LAS VEGAS

L'ENTREVISTA

Jude Law: «L'Església catòlica és la companyia teatral més antiga del món»

Nando Salvà

Sobre el paper, Jude Law no necessàriament és el primer actor que un imagina encarnant el líder de l’Església catòlica. D’una banda, perquè entre els personatges més destacables de la seva filmografia hi ha un ‘playboy’ irresponsable a L’enginyós senyor Ripley’ (1999), un robot dissenyat per satisfer sexualment els seus clients a ‘A.I. Intel·ligència artificial’ (2001), un faldiller materialista i superficial a ‘Alfie’ (2004) i el mateix Errol Flynn –galant de Hollywood addicte al carnal– a ‘L’aviador’ (2004). D’una altra, perquè durant anys va copar titulars a la premsa britànica per motius no precisament ascètics. I no obstant, el seu treball a la sèrie ‘The young pope’ (2017) a la pell del papa Pius XIII va ser justament saludat com un dels millors de la seva carrera. Ara Law torna a encarnar el personatge a la seqüela ‘The new pope’, que HBO España emet a partir de l’11 de gener.

En una escena de ‘The new pope’ que ha corregut com la pólvora per les xarxes socials, apareix sortint del mar cobert tan sols amb un minúscul banyador eslip. És una imatge imponent, felicitats.

   

–¡Gràcies, és molt afalagador! Per ser sincer, em va fer sentir una mica pudorós, sobretot pels meus fills. Vaig pensar que es burlarien de mi o, pitjor, que s’avergonyirien de mi. Però s’ho van prendre bé. M’agrada mantenir-me en forma i saludable. De fet, és una cosa que m’obsessiona una mica. Solc fer ‘running’, i boxa, i molt ioga. Però, compte, també disfruto d’una ampolla de vi i un parell de cigarrets cada nit. Són una bona barreja.

–Més enllà d’haver donat vida a un papa, ¿quin és la seva relació amb la religió?
–No soc un home religiós però sempre he sentit curiositat per la fe, i per nodrir la meva pròpia espiritualitat; durant un temps, per exemple, vaig provar amb el budisme, però no va funcionar. En tot cas, l’Església em sembla una institució molt interessant. Segons la meva opinió, és la companyia teatral més antiga del planeta, i ho demostra amb el seu amor pels decorats, i els vestuaris, i l’escenificació de les misses i altres cerimònies. Ofereix molt bons espectacles.

«Pertanyo a una comunitat
que viu instal·lada en un conflicte entre ‘nosaltres’ i ‘ells’, i no té intenció de sortir d’aquí»

El seu personatge a ‘The new pope’, Pius XIII, defensa una fe extremista i ultraconservadora. En aquest sentit, encarna una visió del món que s’estén a la nostra societat. ¿Com viu aquest procés?
–Em sembla aterridor, clar. Qualsevol ideologia que advoqui per la divisió i no per la unitat em sembla preocupant. Per exemple, reconec que el ‘brexit’ m’ha causat una profunda tristesa. M’ha fet comprendre que no era en absolut conscient del que senten bona part dels ciutadans del meu país. Inicialment, em vaig sentir furiós amb ells, però a poc a poc l’enuig va ser substituït per depressió pura i dura. Pertanyo a una comunitat que viu instal·lada en un conflicte entre ‘nosaltres’ i ‘ells’, i no té intenció de sortir-ne. Això no farà més que remarcar els problemes que ja tenim.

–¿Quina relació té amb conceptes vinculats al catolicisme, com la culpa, el penediment i la redempció?
–Si hi ha una cosa que em fa sentir culpable, és ferir els altres, infligir-los qualsevol tipus de dolor. El penediment em sembla molt interessant perquè, tal com ho veig, algú que es penedeix és algú que aprèn una lliçó. Al final, la manera més eficaç de créixer com a éssers humans és cometre errors i prendre’n consciència.

«Si hi ha gent entossudida a tirar-me dards per algun motiu, que ho facin. El verí que m’escupen els altres no m’afecta. Ja no»

–¿Alguna vegada ha tingut una crisi de fe?
–Tinc 47 anys, així que he tingut temps de patir-ne moltes. Potser la que més va doldre es va produir després de la ruptura del meu primer matrimoni, el 2003. Va canviar no només la meva vida personal, sinó també la meva relació amb la meva professió i la meva forma d’entendre la fama. Recordo sentir-me turmentat per la presència constant dels ‘paparazzis’ a la porta de casa; allà eren, comportant-se de forma amigable per fer-me confessar coses, i mentrestant l’únic que jo volia era donar-los un cop de puny. Per llavors les mentides de la premsa em feien moltíssim mal. Avui, no obstant, hi soc immune. Em dedico a una professió que estimo, tinc una vida personal feliç, estic molt orgullós dels meus fills i, gràcies a Déu, no em falta la salut. Així que, si hi ha persones allà fora entossudides a tirar-me dards per algun motiu, que ho facin. El verí que m’escupen els altres no m’afecta. Ja no.

–¿Quin diria que és el secret per sobreviure a aquest tipus d’escrutini públic?
–No sé si el conec, però del que sí que estic segur és que per a una persona pública és molt important mantenir una part de si mateixa privada, especialment si es dedica a la interpretació. Per mi és necessari sentir que la gent no em coneix de veritat, i assegurar-me que continuï sent així. Jo acostumo a dir-los als meus fills que hi ha dues versions de mi mateix. Una és el Jude que viu a casa amb ells, i després hi ha aquest personatge que apareix per la tele, i que realment no és el Jude.

«No segueixo ningú a Twitter,
no tinc Instagram ni Facebook i tot just utilitzo el correu electrònic»

–¿Significa que no és present a les xarxes socials?
–Fa anys vaig decidir no involucrar-m’hi, i és una de les millors decisions que he pres en la meva vida. No segueixo ningú a Twitter, ni tinc Instagram ni soc a Facebook, i amb prou feines utilitzo el correu electrònic. Recentment, me’n vaig anar dues setmanes de viatge sense telèfon, ni iPad ni ordinador, i és una experiència que recomano encaridament; tothom ho hauria de fer una o dues vegades a l’any. Va ser meravellós. Per descomptat, de sobte em vaig trobar sense música, perquè tota la meva música és al telèfon, i per conduir vaig haver de tornar a desplegar aquests mapes gegantins que han sigut substituïts per Google Maps. No és tan pràctic, però em va encantar.

–¿Enyora alguna cosa dels seus primers anys de carrera?
–La sensació de descobrir que seria capaç de guanyar-me la vida com a actor va ser realment increïble. Estava en la vintena, estava enamorat, tenia molta feina i diners a la butxaca, i disfrutava de la vida sense preocupar-me pel soroll de fons. A més, la meva manera d’entendre la professió era més senzilla, menys condicionada. Crec que per llavors ni tan sols era capaç de distingir els bons papers dels dolents; només sabia que volia actuar. Si m’oferien un personatge, l’acceptava, punt. Sentia que la bona ratxa es podria acabar en el moment menys pensat, així que la mera idea de tenir una oportunitat de feina davant i rebutjar-la em semblava inconcebible. La veritat és que això no ha canviat gaire amb el temps. 

«M’han caigut els cabells i m’han sortit arrugues, i no ha passat res; de fet, ara puc
interpretar personatges més complexos»

–¿Quin creu que és el paper més important de la seva filmografia?
–Cada paper ha sigut important en un aspecte determinat de la meva vida, però és evident que protagonitzar ‘L’enginyós senyor Ripley’ va posar la meva carrera en un altre nivell gràcies a l’atenció que la pel·lícula va rebre i a la notorietat de la gent amb qui la vaig fer. Anthony Minghella, Matt Damon, Cate Blanchett, Gwyneth Paltrow, Philip Seymour Hoffmann... Tots ells ja eren professionals consagrats i allà era jo, fent-me amb ells. De sobte, em vaig veure al centre dels focus, i directors amb qui sempre havia volgut treballar em van trucar per conèixer-me. Em vaig convertir en el noi de moda.

–¿En algun moment va sentir que se’l valorava més pel seu aspecte que per la seva feina, que la bellesa física era més un obstacle que una benedicció?
–Inevitablement, em va portar certes dosis d’atenció no desitjada, i va fer que la gent s’interessés en aspectes de mi que no tenien a veure amb la meva feina. I quan l’aspecte físic és un dels teus actius professionals, a més, inevitablement sorgeixen les preguntes: ¿què passarà quan em caiguin els cabells, i quan els ulls se m’envoltin d’arrugues? Afortunadament, a mi m’han caigut els cabells i els ulls se m’han envoltat d’arrugues i no ha passat res dolent. De fet, després de complir els 40 vaig començar a tenir més oportunitats per interpretar personatges més arriscats i complexos. Sigui com sigui, em sento molt orgullós de tot el que he fet al llarg de la meva carrera. Bé, no exactament de tot. 

25 anys de carrera

Va debutar en el cine a bord del ‘thriller’ ‘Shopping’ (1994). Durant el seu rodatge va conèixer l’actriu Sadie Frost, amb qui va estar casat entre 1997 i 2003 i va tenir tres fills –té dues filles més de relacions posteriors–. Actualment, està casat amb Phillipa Coan.

Va ser víctima del cas d’espionatge protagonitzat pel rotatiu ‘News of the World’, que el 2013 va filtrar unes gravacions que provaven la seva infidelitat a la seva exnòvia Sienna Miller.

Ha treballat amb Clint Eastwood, Martin Scorsese, Sam Mendes, Steven Spielberg, Mike Nichols, Steven Soderbergh i Anthony Minghella. Es diu que protagonitzarà la pròxima pel·lícula de Francis Ford Coppola, ’Megalopolis’.

Temes: Jude Law