Geert Lovink: «La idea de Facebook com a comunitat és un acudit»

La crisi del ‘brexit’ i l’escàndol de Cambridge Analytica el 2016 van acabar amb la imatge idíl·lica i innocent que teníem de les xarxes socials. Des d’aleshores, cada vegada tenim més evidències de l’existència de mecanismes de manipulació i que tenen un autèntic impacte en la nostra vida real. Aquesta és la tesi de ‘Tristes por diseño. Las redes sociales como ideologia’ (Consonni), l’últim llibre de Geert Lovink (Amsterdam, 1959), un teòric que porta diverses dècades observant internet i la societat digital. Lovink contesta a les preguntes a través de Skype, des de la seva assortida biblioteca.

 –Ha dit en nombroses ocasions que és possible estudiar música, teatre o cine, però no internet. Després de dècades d’ús de la xarxa, ¿com s’explica? ¿El poder prefereix usuaris d’internet ignorants?

–Definitivament, hi ha una mica d’això últim. L’elit cultural i acadèmica a Europa ha pensat durant molt temps que internet era una moda amb molts elements bonics de cultura pop, però també que era una moda passatgera. La seva subestimació en els estudis és precisament producte d’això. 

–¿Potser també s’ha considerat una eina tècnica més que teòrica? 

–Efectivament. Un altre element global és que el desenvolupament d’internet ha sigut delegat als enginyers. S’ha reduït a una qüestió tècnica que ha de ser resolta a través d’instruments tècnics –la programació de ‘software’–, i en qualsevol cas s’ha deixat en mans del mercat. No ha sigut un espai en el qual nosaltres hàgim pogut contribuir en alguna cosa. Els europeus podem comprar internet a empreses de Corea del Sud, de Taiwan o, evidentment, de Silicon Valley, però en la qual no hem jugat cap paper. 

–¿I en el cas

d’Espanya?–Espanya té, per descomptat, un actor molt poderós a nivell mundial, Telefónica, però això no té res a veure amb les bases polítiques, socials o culturals d’Europa. Internet ha sigut fonamentalment un fenomen econòmic i una qüestió tècnica. I això ho veiem fins ara. Els problemes més grans que tenim avui, com per exemple les ‘fake news’, tenen les arrels en aquesta valoració completament errònia del que teníem entre mans amb internet.

–Al seu llibre descriu les xarxes socials com una manera de paralitzar la gent. És a dir, la ciutadania accedeix a cada vegada més informació, però no és capaç d’actuar en conseqüència quan les coses van malament. Després d’haver vist com, a través d’elles, s’organitzaven revoltes al món àrab, per exemple, ¿entrem en una nova era en la qual el seu ús paralitzarà els usuaris en lloc d’activar-los?

–Hi ha problemes estructurals. Fins i tot fa 10 anys, el paper de les xarxes socials ja era exageradament emfatitzat. Per descomptat, si mirem avui dia conflictes com els del Sudan o Hong Kong, o les eleccions a l’Índia, veiem que les xarxes socials juguen un paper molt important de coordinació. No tant un rol de propaganda directa, sinó més aviat del que anomenem ‘microtargeting’. 

–¿En què consisteix exactament?

–Si compres les dades correctes, pots marcar la diferència. Potser no per a tot el col·lectiu social o electoral, però sí per a determinats grups. En aquest sentit, les xarxes socials juguen un paper crucial. I això també explica per què el que està ocorrent és sovint invisible i cal reconstruir-ho a posteriori a través del periodisme de dades o de la investigació acadèmica. En l’actualitat, no som prou ràpids per entendre què està ocorrent gràcies –o per culpa– de les estratègies de màrqueting a les xarxes socials.

 

–Un dels conceptes que utilitza és el de «tristesa tecnològica». ¿A què es refereix?

–Vull dir que la tecnologia indueix a la tristesa com a estat mental. En la meva investigació explico que aquesta «tristesa tecnològica» és fabricada per les recomanacions que ens ofereixen les xarxes socials i les plataformes digitals.  

–Posi’n un exemple, sisplau.

–El cas de Youtube és el més clar: si fas clic en un vídeo, les recomanacions relacionades són cada vegada més rares, extremes o inquietants. Et van arrossegant. Els algoritmes han sigut programats per enganxar-te, perquè continuïs fent clics, perquè no te’n vagis. Tu vas arribar per veure un vídeo, sí, però l’interès de la companyia –en aquest cas, de Google–, és que et quedis veient-ne d’altres. I això s’aconsegueix creant aquesta espècie d’interès trastornat. A Facebook estan passant coses similars. 

–Però, ¿com aconsegueixen les xarxes el seu objectiu?

–Quan vaig començar a escriure el llibre, fa un parell d’anys, molts dissidents de Silicon Valley es van aixecar i van començar a explicar com funcionen exactament les anomenades ‘modificacions d’actituds’. Ens van proporcionar l’evidència que això està ocorrent avui, i que no només som vostè i jo els que sentim que ens ocorre una cosa estranya quan naveguem per la xarxa. Aquest estat d’ànim que jo anomeno ‘tristesa tecnològica’ ha sigut generat pel ‘software’, que et va arrossegant, provoca que no puguis parar i que finalment t’esgota. 

–Malgrat les trampes programades, vostè va aconseguir abandonar Facebook fa uns anys. 

–Vaig abandonar Facebook en la primera onada de protestes contra la violació de la privacitat. El que li estic explicant no és nou, però ara hi ha més evidències. Els primers indicis van aparèixer al voltant del 2010. Llavors, un primer grup de persones ens vam unir i vam començar a exigir que es frenés el robatori sistemàtic de dades personals que els usuaris patien a la seva esquena, especialment per la venda d’aquestes dades a tercers. 

–El veig molt pessimista.

–La idea original de la gent que va construir internet a la dècada dels 90 era que seria una xarxa que apoderaria la ciutadania per actuar. La comunicació tenia un objectiu, una direcció, que s’ha anat perdent pel camí. Facebook, en particular, és molt recelosa a l’hora d’oferir eines als seus usuaris. Vol ocupar la gent, sí, però no amb eines útils que serveixin per fer coses. La idea que Facebook és una comunitat és un acudit. És un àmplia col·lecció d’algoritmes que ha triat els teus «amics» i no para de suggerir-te coses. I molta, molta gent s’està perdent en aquesta xarxa.  

–No obstant, la majoria continuem utilitzant les xarxes socials fins i tot sent conscients del seu impacte negatiu. ¿Té això a veure amb el que vostè anomena ‘capitalisme digital’, amb el que vostè defineix com «som el que compartim»?

–No hi ha cap dubte que prescindir de l’ús de xarxes socials dificulta mantenir les nostres amistats o accedir a una feina millor. Per això soc molt previngut a l’hora de llançar un missatge moralista sobre el seu ús. Jo no dic que la gent hauria de deixar d’utilitzar les xarxes socials. Hi ha molta gent que depèn d’aquestes plataformes en la seva lluita diària per sobreviure. És molt romàntic i estúpid dir que la solució és tancar tots els comptes per ser millor persona.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Si pel·lícules com ‘Minority report’ i sèries com ‘Black mirror’ van anticipar en quin món viuríem en el present, ¿quin futur ens espera en l’ús de les xarxes socials i internet?

–En les grans produccions del Hollywood actual que s’ocupen explícitament de la tecnologia no apareixen ni un telèfon intel·ligent, ni un aparell: la tecnologia s’interioritza tant que ni tan sols hi veiem el ‘software’. Potser ens espera això. No crec que siguem testimonis de baralles de robots. Això és un bon espectacle, però ja sabem que el realment autèntic està ocorrent dins del nostre cervell.