Enrique Dans: «Si no ens 'descarbonitzem', anem a un escenari 'Mad Max'»

Enrique Dans va per la vida amb el rellotge del canell avançat diversos anys, un desfasament temporal que li ha permès estripar davant dels seus alumnes de l’IE Business School aquest ‘gadget’ digital que avui ens fa la vida més còmoda molt abans que sortís al mercat i predir al seu blog aquest servei d’internet al qual ara estem tots subscrits quan encara era un projecte en potència. Als CEO de grans empreses que el contracten com a consultor també els sol explicar amb diversos anys d’anticipació els canvis culturals que provocarà la innovació tecnològica. Avantatges de viure sabent el que s’acosta.

Amb aquest esperit visionari però informat, al seu últim llibre, ‘Viviendo en el futuro’ (Deusto), s’ha atrevit a traçar un dibuix del món que ens espera sota d’uns quants fulls del calendari. Sorpresa: tota la seva vida ha estat escrivint sobre ‘bits’, xarxes i computació, però avui la seva fixació més gran té a veure amb una cosa tan analògica i propera com l’aire que respirem.

-¿Què fa un tecnòleg com vostè escrivint sobre el canvi climàtic?

-Al final, es tracta d’un problema tecnològic més que mediambiental, perquè tenim la tecnologia necessària per fer-hi front, però no l’adaptem a la velocitat que seria necessària. És més, lamentablement, encara hi ha qui continua negant l’evidència científica de l’escalfament global.

-¿Encara?

-Faig classe a universitaris i a executius d’alta direcció, grans emprenedors, gent molt capdavantera, però veterana. Amb els joves no hi tinc problema, perquè ells ja porten incorporada la consciència ecològica i saben que estem obligats a reduir la nostra empremta de carboni. Però la gent de la meva edat s’ha passat molt temps bombardejada pel ‘lobby’ petrolier i no ho acaba de veure, almenys no amb la gravetat que té.

-¿Què els diu per convèncer-los?

-Que no hi ha més alternativa que apostar seriosament per descarbonitzar. No només pel medi ambient, també en termes de negoci. Només les empreses que facin aquest esforç sobreviuran, perquè només elles seran capaces de generar preferències entre la seva clientela. Per això m’agrada cridar a l’activisme, l’activisme que es fa amb la butxaca. Animo la gent a comprar marques que demostren que no s’estan carregant el món.

-La seva filla Claudia té ara 25 anys. Vostè, 54. ¿El preocupa com serà el món quan ella tingui la seva edat?

-No només per ella, també per mi. No és un tema dels nostres nets, parlem de poques dècades. Si no ens descarbonitzem, anem de cap a un escenari ‘Mad Max’. Hi haurà falta de recursos i una competència molt dura per béns bàsics com l’aigua o el menjar, i li asseguro que aquesta competència no sempre serà legal. Si avui no sabem gestionar la immigració, imagini quan la gent vingui perquè els seus països són sota l’aigua o suporten 50 graus de temperatura.

-I vostè afirma que la tecnologia té la solució.

-Sens dubte. Disposem d’una font d’energia neta, la solar, que, a més, és la més barata que hi ha, perquè cau del cel. Aquí hi ha dues variables: la llei de Swanson fa que el preu dels panells solars caigui així que en creix la venda i la llei de Moore fa que la densitat de cèl·lules que es poden ficar en una placa solar sigui cada vegada més gran per l’avenç de la tecnologia. Des d’un punt de vista de negoci, avui no hi ha res més rendible que invertir en energia solar, però hi ha interessos que impedeixen que se’n parli.

-¿Llavors parlem de tecnologia o de política?

-El problema de la tecnologia és que els polítics que l’han de regular no en tenen ni idea del que diuen. Em va impressionar la compareixença de Mark Zuckerberg al Senat dels Estats Units. ¡Les preguntes que li feien els senadors eren pròpies d’un nen de set anys! ¿I aquests són els que han de regular les tecnològiques? Doncs agafa’t fort.

-En el seu llibre també es mostra molt crític amb el model capitalista, basat en el creixement. Dit en una escola de negocis com la seva, sona revolucionari.

-Fins i tot la Business Roundtable, que és el ‘lobby’ més important dels EUA, ja considera mortes les teories del liberalisme que deien que una empresa s’havia de limitar a generar diners per donar-los als seus accionistes i el mercat s’encarregava de totes les altres coses. Aquest model s’ha carregat la classe mitjana i només ha generat desigualtat. No és lògic, ni sostenible, que 40 paios guanyin tant com els 3.000 milions de persones que són a la part baixa de la distribució de la riquesa.

-¿Llavors què els diu als seus alumnes, futurs empresaris?

-Que l’empresa ha de generar riquesa, per descomptat, però l’ha de repartir perquè el sistema sigui sostenible. Una part és per a l’accionista que et finança, però una altra l’has de fer servir perquè el teu empleat estigui content per retenir el seu talent, una altra és per cuidar el medi ambient, una altra és per a la societat en el seu conjunt i una última part és per als teus clients, a qui ja no pots enganyar amb l’obsolescència programada. L’objectiu és crear un sistema raonablement distributiu que no penalitzi la innovació però que tampoc generi tanta desigualtat.

-¿I això com es fa?

-Torno a la tecnologia. Pensem en el que ha passat en la indústria de l’entreteniment. Quan va sortir Napster, si les empreses discogràfiques s’haguessin posat a estudiar el fenomen per aprofitar-lo en comptes d’atacar-lo, Spotify hauria nascut 10 anys abans. Es tracta de ser addictes al canvi. Perquè tingui-ho clar: tot canviarà.

-Així es titulava el seu anterior llibre. ¿Canviaria alguna de les prediccions que va traçar fa una dècada?

-Sí, llavors no vaig saber veure que alguns gegants tecnològics que van arribar amb molt bones intencions acabarien com Facebook, que és una de les empreses més irresponsables de la història. El que va fer en les eleccions nord-americanes del 2016 no té nom. Va utilitzar les dades de la gent per forçar-la a votar emprenyada. Això no és democràcia, és manipulació. El més greu és que avui no sabem si ho tornaran a fer.

-Parlem de canvis. Si aquesta entrevista la celebrem d’aquí a 10 anys, ¿viatjarem al nostre punt de trobada en cotxes elèctrics autònoms sense conductor, com prediu al seu llibre?

-O potser decidirem reunir-nos en un entorn virtual generat per nosaltres mateixos. Ens posarem unes ulleres, cada un a casa seva, i tindrem una experiència molt semblant a estar junts.

-¿Veurem aviat a les ciutats zepelins d’Amazon repartint paquets en drons?

-El repte és dissenyar l’algoritme que sigui capaç d’anticipar el que els clients voldran comprar abans que ho desitgin per carregar-ho al zepelí. Aviat podrem predir les modes abans que arribin.

-¿Com ens protegim dels perills del ‘deep fake’?

-És complicat, les tecnologies de manipulació de la imatge i la veu es perfeccionaran tant que només un algoritme serà capaç de descobrir l’engany. L’únic que podem fer és educar la gent perquè tingui un judici crític i s’acostumi a contrastar tot el que veu. Tècniques de verificació que avui pertanyen al camp del periodisme aviat s’ensenyaran a preescolar. Des de petits, els nens han de saber que la veritat no està mai en una sola font, que han de dubtar de tot i comprovar-ho tot

-Si pogués prendre un cafè amb el president del Govern, ¿quin consell li donaria?

-Que generi un ‘green new deal’ a Espanya. Diversos candidats demòcrates a les eleccions del 2020 ja el porten en els seus programes. S’ha de descarbonitzar l’economia i fer-la sostenible. Això significa desmuntar una pila d’indústries i muntar-ne d’altres, i aquí hi ha una gran oportunitat per crear riquesa i ocupació. Espanya té grans possibilitats. Comptem amb moltes hores de sol per desenvolupar l’energia solar i tenim un dels millors sistemes sanitaris públics. Podríem ser la primera potència mèdica mundial.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Amb quin ànim mira cap al futur?

-Soc optimista. Veig els nois i noies del ‘Fridays for Future’ i em tranquil·litza saber que aviat votaran i seran als llocs de responsabilitat. Si depengués dels de la meva generació, seria pessimista. Per sort, depenem dels que venen.