Anar al contingut
«Hem deixat de comprar roba nova»

ELISENDA PONS

ELS NOUS MODELS DE CONSUM DELS JOVES

«Hem deixat de comprar roba nova»

Núria Marrón

No fa falta tenir una consciència ecològica a escala Greta Thunberg per constatar que la indústria de la moda, considerada la segona més contaminant, s’ha convertit en una maquinària desbocada, el carburant de la qual, el consum ferotge, dona xifres de calibre: per exemple, sis de cada 10 peces acaben a l’abocador durant el primer any d’ús. No obstant, davant la cultura de les coses d’un sol ús, un gruix creixent de nois estan acabant amb el fetitxisme de les coses noves i, on abans hi havia estrena, ara s’obre pas a l’intercanvi, la revenda i la reutilització. El nou model de consum, s’ha de dir, no sembla passatger: s’estima que el sector de la segona mà serà més gran que la moda ràpida en 10 anys. Així, d’aquesta consciència emergent –i dels seus límits i contradiccions–, parlem amb Alba Segarra, Jun Komura, Joana Roche i Pere Francès, que han deixat de comprar roba nova, coincideixen, per economia i pels comptes pendents del sector amb el medi ambient, els drets laborals i els animals.

«Redueixo el consum i busco alternatives ètiques»

«No alimentis el trol», diuen els ecologistes anglesos. ¿Quan i per què vau deixar de fer-ho? 

Jun: jo vaig fer el clic fa dos anys, quan vaig anar a un festival juvenil en què hi havia una activitat sobre la indústria de la moda. I ara fins i tot evito la segona mà. Si puc no gastar-me diners, millor. Primer intento anar a centres de joves on s’intercanvia roba, perquè fas l’estirada i ja no t’hi cap res. I després tinc la sort d’anar a un institut a Sant Gervasi i allà moltes vegades trobo roba gairebé nova i maca al costat dels contenidors de les escombraries.

Jun Komura. Té 17 anys, estudia segon de batxillerat, és vegetarià i ha començat a participar en espais llibertaris / elisenda pons

Alba: jo a l’ESO era molt consumista, però després vaig començar amb el veganisme i a ser més conscient no només del que implica la indústria alimentària, sinó també la de la moda: les condicions laborals dels treballadors i els residus que produeix. Així que vaig començar a reduir dràsticament el consum i buscar alternatives sostenibles i ètiques.

«Moltes vegades trobo roba gairebé nova i bastant maca al costat de les escombraries», assegura el Jun

Joana: per a mi, al principi, va ser una qüestió d’estil, de rebotar-me amb aquesta idea de ser un eslògan errant. Vaig començar a buscar botigues ‘vintage’ i fa un any vaig regularitzar aquest deixar de comprar, sobretot per l’impacte ambiental. Des d’aleshores m’obligo a trobar-li la gràcia a tota aquella roba que abans igual llençava quan li sortia una bola; intercanvio, i busco al meu entorn: crec que la meitat del meu armari és roba de les amigues de la meva àvia.
Pere: jo primer vaig començar a comprar de segona mà perquè m’agradava, però m’he adonat que, en realitat, la majoria de coses que ara tinc són de la meva àvia, del meu besoncle, del meu germà i del meu padrastre. I a l’anar agafant el que els altres no utilitzen, prens consciència de quanta roba posseïm i de com tenim d’inculcat el consumisme. Crec que està bé que els joves estiguem tirant endavant aquest tema.

«Hi ha un nou consumisme de roba de segona mà»

La roba de segona mà permet varietat i assequibilitat sense culpes ni desaprofitaments. En aquest ‘boom’, no obstant, ¿quant creieu que hi ha de consciència i quant que el que és ‘vell’ és el nou ‘cool’?

Pere: jo sí que he notat un canvi generacional. Per exemple, en les ‘influencers’ i els seus armaris infinits, ara molts veiem gent rica abusant dels seus privilegis. Però també és veritat que hi ha molts joves que es passen a la segona mà perquè està de moda i perquè mola portar ‘bombers’ dels anys 70. Fins i tot marques de moda ràpida venen peces que semblen antigues i productes que diuen ser sostenibles, quan estan traient col·leccions noves cada setmana. És bastant... ¡buf!

Alba Segarra, de 23 anys, és vegana, estudia un màster d’innovació i eficiència energètica i pertany a l’associació ecologista de la UPC / elisenda pons

Jun: jo crec que la cosa també va per barris. Segurament, la part econòmica va lligada a la classe. De fet, jo abans anava a una escola concertada, on la meva mare és professora, en la qual tots anaven amb marques cares. La roba té un fort factor identitari i grupal, i potser ara porto coses que allà no m’hauria atrevit a posar-me. I després hi ha l’activisme ecologista, que, al fer-se massiu i transversal, resulta molt efectiu però també corre el risc de banalitzar-se. Crec que sí que hi ha gent que igual no fa l’anàlisi de «jo, consumidor del primer món», i acaba comprant roba de segona mà gastant-se el mateix que abans i acumulant jerseis al fons de l’armari.

Alba: sí, jo també hi veig una mica de doble joc i que el que hauríem de fer és parar la roda. No tenir a casa el que necessitem i 40.000 coses més. A més, de vegades el procés de reciclatge és fins i tot més contaminant i costós que fabricar de nou.

«Els problemes: la roba interior i les sabates»

¿I amb quin tipus de dificultats topeu?

Joana Roche, de 21 anys, estudia producció i gestió musical a l’Esmuc. No consumeix productes derivats de la vaca i compra en comerços ètics.  / elisenda pons

Joana: el problema que no tinc resolt és la roba interior: és obvi que no n’hi ha de segona mà i hi ha opcions que no pagaré. I després hi ha les coses específiques. Quan, per exemple, vas a la neu i necessites un anorac. Llavors tiro de contactes.

«En tot aquest procés necessito anar al meu ritme i fer les coses amb calma i sense culpes, però de vegades m’acabo atabalant», admet la Joana

 
Alba: sí, juntament amb les sabates, que és difícil trobar de la teva talla i en bon estat, el problema més gran solen ser les peces concretes.
Jun: com quan necessites, per exemple, un jersei de coll alt. Fora d’això, a casa la roba no em dona problemes, més enllà que, quan la porto de les escombraries, em diuen: «No la fiquis a la rentadora amb les meves coses» o «renta-te-la a mà» [riu]. Soc vegetarià i les dificultats solen sorgir més amb l’alimentació. I després hi ha les lliçons gratis dels típics oncles al sopar de Nadal que de sobte tenen el títol de nutricionista i et diuen que l’ésser humà va evolucionar gràcies al consum de carn. Lliçons de moral gratuïta en què van deixant anar allò de «tot això és una moda» i «aquests nanos...»
Pere: passa sovint amb les qüestions socials, fins i tot amb el feminisme i el moviment LGTBI. «Ser bisexual està de moda», repeteixen. ¿Ah sí? ¿De veritat?
Alba: a mi de vegades el meu pare em diu: «¡Menges unes coses que no saps ni d’on venen!» [riu]. No entro a discutir i em compro el meu menjar: intento que sigui ecològic, a granel i de quilòmetre zero. Sempre procuro fer aquest balanç i que el meu impacte, la meva empremta, sigui mínima.

«Intento anar amb calma, encara que de vegades m’estresso».

Ara es comença a parlar d’ecoaclaparament o ecoangoixa. ¿Reconeixeu l’estrès?

Pere Francès té 17 anys. Estudia segon de batxillerat, li agrada la moda, tot i que desconfia de la indústria, i confecciona models espectaculars amb la seva màquina de cosir.  / elisenda pons

Joana: doncs no coneixia la paraula però me la faig meva, perquè és el que sento sovint. Llegeixo molt, intento esbrinar sempre la font de la informació que m’arriba i ser coherent i decidir si una cosa val o no la pena. Necessito anar al meu ritme i fer aquest procés amb calma i sense culpes, però de vegades m’atabalo.

«Fins i tot marques de moda ràpida que treuen col·leccions cada setmana venen peces que imiten les de segona mà», qüestiona el Pere

Pere: jo, honestament, no m’estresso gaire. Si faig alguna cosa que no encaixa amb el que crec, sento una veu interior que diu «¡ei, espavila!», però m’ho prenc amb tranquil·litat. No em vull atabalar però sí mantenir una mentalitat crítica i oberta.
Jun: jo crec que l’angoixa també neix una mica dels límits de l’acció. Potser, en el millor dels casos, has fet autocrítica, t’has conscienciat i estàs disposat, per exemple, a renunciar a viatjar durant les vacances o a comprar un determinat producte. No obstant, arribes a un cert lloc, perquè el que està en qüestió està més enllà de tu: és un model de producció i consum basat en l’explotació humana i ambiental, i allà ja entren en joc governs i corporacions.
Alba: estem arribant a un punt de no retorn i, de la pura necessitat, ha sorgit a la carrera la nova consciència ecologista. No obstant, encara que tu intentis fer les coses bé, totes les mesures que es volen aplicar són insuficients per a un canvi real en 10 anys. Jo tinc amics que diuen: «Si el món s’enfonsa i els governs no fan res, ¿per què he de deixar de menjar carn o fer coses que m’agraden?».

«Lluitem pel nostre futur»

Sou una generació sota escrutini. De cop, hem descobert que els joves existeixen i que estan passant a l’acció.

Joana: crec que tenim el dret i l’obligació d’anar contra l’establert, però mantenint els ulls oberts i sent conscients que vindran coses que segurament ens aniran grans.
Jun: sento que hi ha cansament, que som la generació de les crisis i que tot sembla col·lapsar al nostre voltant. L’accés a la vivenda, el món laboral, el miratge de la igualtat, el clima... el capitalisme, en definitiva. I sembla com si s’estigués delegant en nosaltres la responsabilitat de canviar les coses. Volem fer-ho, d’acord, però hem crescut en la immediatesa i ens falta organització. ¿Amb quines eines comptem?

«Sempre procuro generar com menys residus millor i que la meva empremta sigui mínima en tot el que faig», afirma l’Alba

Pere: sí, sentim la necessitat de lluitar perquè el que està en joc és el nostre futur, i estem disposats a viure amb menys comoditats que els nostres pares, però volem vides justes. Aquí entra també el factor classe: amb qui t’agrupes per combatre el que creus que és injust.
Jun: potser on poden coincidir les lluites transformadores és en el punt de ser conscients que la llibertat individual acaba quan trepitges la dels altres. Si comprar una samarreta de 5 euros implica la precarietat d’una noia a Bangladesh, hem de saber fins a quin punt el nostre interès va per davant.
Alba: respectar és molt important i el problema és que sovint no som conscients que no ho fem.