William Davies: «Els límits entre la guerra i la pau són imprecisos»

Cremen les xarxes, i també els carrers. La política ha esdevingut camp de batalla permanent on l’adversari es percep com un enemic. En aquest ambient inflamable i carregat d’emotivitat, la població ha començat a digerir –i compartir– mentides tòxiques fàcils de creure, i desconfiar dels experts amb el desdeny amb què menysprea les institucions.

Sembla un panorama difícil de desentranyar, però el sociòleg britànic William Davies (Londres, 1976) s’ha atrevit a posar la lupa en el caldo de cultiu on el populisme clava les seves arrels. En el seu últim assaig –‘Estados nerviosos’ (Sexto piso)– adverteix que les receptes del passat no valen per gestionar «una societat presa de les emocions».

–Viatgem en el temps. ¿En quin moment ens va entrar aquest atac de nervis? 

No crec que hi hagi una data exacta. En els anys 90 del segle passat, les tecnologies de la informació van reestructurar la societat civil al seu entorn. En aquella dècada, a més, els avenços de la neurociència van fer que l’ésser humà, que fins aleshores estava considerat un ens racional, comencés a ser vist com una criatura emocional i nerviosa. En el passat, el coneixement aportava idees estables del món, tot i que aconseguir-lo requerís temps. Ara aspirem a captar-ho tot en temps real, tan ràpid com sigui possible. I ho fem, a més, sotmesos a una lògica bèl·lica.

–¿Lògica

bèl·lica?–La tecnologia digital, el sistema financer i molt especialment les xarxes socials han introduït la forma de pensar de la guerra en la societat civil. El llenguatge que avui s’utilitza en la política és ple de metàfores bèl·liques. Des dels Estats Units i les seves guerres contra el terrorisme i les drogues fins a Boris Johnson, que es dirigeix als seus oponents en termes de rendició i col·laboració, que són conceptes de la segona guerra mundial. A més, les tecnologies de la informació han començat a utilitzar-se com tecnologies de guerra.

–¿A què es refereix?

–Avui, alguns governs utilitzen les xarxes socials per atacar altres països. A les campanyes electorals s’estan utilitzant tècniques de propaganda i de gestió de dades que provenen de la lluita antiterrorista. Aquesta deriva posa en perill el liberalisme, que va néixer com una alternativa a la guerra a través de posar en valor tot el que tenim en comú. Els límits entre l’estat de guerra i de pau són cada vegada més imprecisos.

¿Les arrels d’aquest canvi són culturals, econòmiques, polítiques, tecnològiques...? 

Hi influeixen tots els factors que diu, però jo destacaria l’economia per la bretxa que està obrint entre les classes socials, que impedeix que tots tinguem accés als mateixos recursos, i la tecnologia, per la forma en què l’estem utilitzant en els últims temps.

–Parlem de tecnologia. ¿Per què una cosa com les xarxes socials, que podrien ser utilitzades per generar empatia i comunicar idees, les utilitzem per atacar-nos i transmetre’ns odi

?–Las xarxes socials s’aprofiten dels trets més negatius de la psicologia humana. En concret, són molt eficaces generant ressentiment i crec que té a veure amb la facilitat amb què podem estar pendents de tots. Les xarxes ens permeten observar-nos permanentment, ens posen al corrent dels èxits dels altres i això acaba generant una sensació de competència i un afany per demostrar el mateix estatus. El més destacat de les xarxes socials és que com més s’hi interacciona, hi ha menys comunicació. 

–Si poso un missatge negatiu a Twitter té més èxit que si és positiu. ¿Per què?

–Per definició, les xarxes socials inciten a la mobilització, estan dissenyades per provocar una reacció. El missatge que hi ha subjacent és: «Segueix-me». Identificar un enemic comú és un recurs molt eficaç per aconseguir aquestes adhesions. Twitter s’ha convertit en un espai de denúncia: la gent entra a aquesta xarxa, fonamentalment, a dir que les coses van malament, que els diaris són dolents, que els immigrants són una amenaça... Assenyalar a enemics externs genera grans consensos.

–Des del mòbil puc interaccionar amb Trump, l’home més poderós del món. Això sona democràtic, però el resultat no ho sembla.

–Aquesta qüestió és fonamental. La democràcia liberal és, per definició, representativa, però això implica procediments, regles, lentitud. Davant això, el populisme proposa saltar-nos totes aquestes intermediacions i que el poble es relacioni de forma directa amb els líders perquè els contestin. «D’acord, ho farem ara», com diu Trump als seus seguidors per Twitter, o com diu Johnson amb el ‘brexit’. Són missatges clars i directes que proposen una relació amb el poder similar al del consumisme. 

–¿En quin sentit?

–Recorda molt el ‘Just do it’ de Nike. La base del consumisme és: «vull aquest producte i el vull ara». El líder populista diu: no necessito els buròcrates i els tecnòcrates de Washington o de Brussel·les per fer realitat els teus desitjos, puc complir-los ara mateix. «Fem el ‘brexit’ ara», diu Johnson, com si fos una cosa fàcil d’aconseguir. Defensar la democràcia liberal requereix recordar que la seva naturalesa és representativa i que està plena de procediments que alenteixen les decisions, però això xoca amb la psicologia que ha imposat el consumisme digital.

–¿Com s’ha traspassat aquest mecanisme mental a la política?

–En el fons, en aquest fenomen hi ha subjacent un concepte molt capitalista que prové dels anys 60 del segle passat, que diu: sigues autèntic, fes cas omís de les normes. Aquesta idea ha triomfat. Els procediments que comporta la democràcia representativa es veuen actualment com a assumptes propis de buròcrates. Complir les normes avui sembla una idea passada de moda. 

El seu llibre descriu una societat presa dels nervis. Imagino que coneix el clima d’agitació que es viu actualment a Catalunya. ¿Troba connexions amb els patrons socials que identifica en el seu assaig?

–Hi ha un tret endèmic del nostre temps, i és la divisió que molta gent percep entre el que és un estat i el que és una nació. Normalment, els nacionalistes senten que l’estat colonitza la nació. Per a ells, els que ostenten el poder estan d’una banda, i la societat, que no se sent representada per les institucions estatals, està d’una altra. No només passa a Catalunya, també fins i tot als Estats Units. Allà, la gent del sud considera estranys els senyors de Washington. 

Aquesta descripció podria valer per a qualsevol moment de la història. ¿Per què ara s’ha elevat el nivell de crispació?

–El nacionalisme sempre parteix de l’experiència d’una emoció compartida. Defensa la idea que nosaltres percebem el món d’una forma exclusivament nostra. Per enfortir aquest sentiment se serveix d’elements de forta càrrega emocional com les banderes, els himnes o els retrats d’herois. Les xarxes socials canalitzen les emocions de manera molt eficaç, perquè se serveixen d’aquests mateixos elements: fotos, vídeos, cançons...

¿S’atreveix a fer un vaticini? ¿Cap a on es dirigeix aquesta societat emocional?

–De cara al futur, el perill més gran que veig està relacionat amb els avenços que s’estan duent a terme en les tecnologies de la comunicació. Ens condueixen a un món on els fets verificats i provats deixen de ser la base sobre la qual sustentar el consens a l’hora de crear una identitat comuna. 

–¿És pessimista?

–No. Crec que les constitucions liberals estan aconseguint frenar el populisme i en el futur podran posar certs límits a la tecnologia. No veig en l’horitzó un nou esclat del feixisme. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Com s’aconseguirà?

–Les institucions polítiques tradicionals en què confiàvem abans hauran de justificar millor les seves accions i deixar de donar per descomptat que tenen un estatus elevat. Això no només afecta les institucions, sinó també tots els que, pel seu coneixement, tenen una certa autoritat en la societat, ja siguin polítics o científics. En el futur, s’hauran d’explicar millor. Ja no els serveix apel·lar que ells saben el que cal fer.