Brittany Howard, la veu que clama contra l'odi

Existeix la tendència a glorificar l’artista torturat, a premiar fins i tot un cert grau d’impostura de pel·lícula, i per això donar amb Brittany Howard és com encaixar un directe a l’estómac. No hi ha càlcul ni posat en la seva història verídica de noia sortida d’un pàrquing de caravanes, supervivent d’inclemències que tombarien qualsevol. Aquest bagatge personal, que connecta amb un dolor heretat més profund, el de la comunitat afroamericana al gran sud nord-americà, apunta transformat en art en aquest inquietant àlbum titulat ‘Jaime’.

És el nom de la seva germana gran, que va morir el 1998 als 13 anys, quan ella en tenia nou, d’una malaltia la sola menció de la qual gela la sang: retinoblastoma, un càncer ocular que Brittany també va tenir i que li va deixar com a seqüela la visió molt reduïda a l’ull esquerre. Jamie va introduir Brittany en la música i en la poesia. Mare blanca, pare negre i la sospita que aquest encreuament no era gaire ben vist en la seva comunitat d’Athens, Alabama: en una de les cançons del disc, ‘Goat head’, que dona voltes entorn del racisme sobre un matalàs d’hipnòtic soul, es pregunta: «¿Qui va rebentat els pneumàtics del meu pare i va posar un cap de cabra al seient del darrere?».

Contra els cercles de l’odi

Es tracta d’un incident real que va patir la família, després del qual va venir una cosa pitjor: l’incendi de casa seva, potser per un llampec o potser perquè algú li va calar foc, sospita ella. A partir d’aquest tipus de punts d’ancoratge està construït l’àlbum, que Brittany obre proclamant la voluntat d’allunyar-se dels vells fantasmes i de superar els cercles viciosos de l’odi en una trepidant peça ‘funky’ d’ànim catàrtic, ‘History repeats’. «La història es repeteix i ens derrotem a nosaltres mateixos», canta en falset una vegada rere l’altra.

‘Jamie’ ens ha ha sorprès perquè obre nous i torbadors camins amb la seva barreja d’agitació rítmica viscosa i un intimisme amb halo místic. En un extrem, la peça ‘13th Century metall’, abocant-nos un sufocant viatge astral a favor de la redempció de la humanitat. Brittany ens diu que ha de dosificar la seva energia perquè «és necessària per a una causa major», la propagació de la llum en benefici «de l’amor, la compassió i la humanitat». En un altre signe, escoltin la delicada ‘Short and sweet’, a veu i guitarra, un cant aviciat sobre els límits d’una relació, i somiïn en Billie Holiday. O ‘Georgia’, mig temps enrarit en què evoca els temps en què va començar a sentir-se diferent per la seva condició de noia negra homosexual.

Música amb arrels

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Brittany Howard ens mostra a ‘Jaime’ aspectes de la seva sensibilitat que no coneixíem, i això que fa alguns anys que tenim notícies de les seves aventures. Fins ara, ella havia sigut sobretot la cantant d’Alabama Shakes, robust combo amb dos àlbums en el seu historial, entroncats en una música americana amb arrels i dotada de corpulència rockera, que a Barcelona s’han pogut degustar a la sala Apolo i al festival Cruïlla BCN. Aquesta ocupació l’ha combinat amb dos grups més, Thunderbitch i Bermuda Triangle.

En aquesta última banda va conèixer la que avui és la seva dona, la també cantant i compositora Jesse Lafser. Després d’haver viscut durant els últims anys a Nashville, Brittany s’ha distanciat i, acompanyada de Jesse, s’ha acomiadat del sud per instal·lar-se en una casa del bucòlic Topanga Canyon, Califòrnia, deixant que el paisatge de l’infortuni es perdi als racons de la seva memòria i que la seva germana li doni un cop de mà des d’allà on sigui.