Anar al contingut
Arnold Schwarzenegger: nascut culturista

EL PERSONATGE DE LA SETMANA

Arnold Schwarzenegger: nascut culturista

Ramón de España

Coincidint amb les festes patronals de Barcelona, entre els dies 20 i 22 de setembre –o sigui, entre divendres passat i avui diumenge– està tenint lloc la cita internacional de culturisme coneguda popularment com l’Arnold Classic, una exhibició de músculs masculins i femenins de molta categoria. L’esdeveniment compta amb la presència del seu inspirador, que no s’oblida dels seus orígens, malgrat haver triomfat en el món del cine i en el de la política, on va exercir de trenta-vuitè governador de Califòrnia entre 2003 i 2011, guanyant-se l’afectuós (o no) sobrenom de The Governator.

Arnold Alois Schwarzenegger (Thal, Àustria, 1947) és un clar exemple del que Leni Riefenstahl anomenava la força de la voluntat. Ja de petit volia emigrar als Estats Units, entre altres motius, per deslliurar-se del seu pare, Gustav, policia local i antic membre del partit nazi, que era més brut que una arada i havia convertit amb el seu mal caràcter la llar familiar en un infern. Quan va poder, Arnie va sortir xiulant. Però abans havia de trobar algun tipus de passaport a part del que té tothom: el va trobar en l’àmbit del culturisme, on de seguida va destacar, va guanyar premis i es va llaurar una primera carrera en espera d’una cosa millor.

Al principi només li queien els paperets de perdonavides o de perdonavides sordmut

Va arribar als Estats Units el 1968, amb només 21 anyets, un cognom impronunciable i un anglès bastant rupestre. Després de fer cas omís dels qui li aconsellaven que es canviés el cognom o, almenys, l’escurcés, el nostre home es va anar obrint camí en la indústria de Hollywood, tot i que al principi només li queien paperets de pinxo o de pinxo sordmut: ningú semblava saber molt bé què fer amb aquell armari rober de tres cossos al qual no se li entenia un carall del que deia.

De ‘Terminator’ a ‘governator’

Les coses van canviar el 1982, quan li va caure el paper protagonista a ‘Conan el Bàrbar’, de John Milius, on va aconseguir colar unes quantes frases intel·ligibles entre els grunyits de rigor. El 1984, James Cameron el va elegir per donar vida a ‘The Terminator’, paper pel qual passarà a la història del cine i inici d’una saga que pròximament afegirà una nova baula a la cadena, quan s’estreni a finals d’octubre ‘Terminator: dark fate’ (‘Terminator: destino oscuro’), que a veure si reverdeix la franquícia, que està una mica moixa (exceptuant les dues primeres entregues a càrrec de Cameron, les altres deixaven bastant a desitjar per repetitives i pesades).

Ja no té res a demostrar, però resulta especialment coherent que encara mantingui els llaços amb el món del qual procedeix

I a partir d’allà, tot va ser encara millor: Arnie es va convertir en nord-americà, el seu somni de tota la vida, i fins i tot es va retirar una temporada del cine, entre 2003 i 2011, per exercir de ‘governator’ de Califòrnia pel seu estimat partit republicà, ja que Arnie no és un exnazi com el seu difunt pare, però sí un home d’ordre (la qual cosa no li va impedir tenir un fill fora del seu matrimoni amb Maria Shriver, membre del clan Kennedy, amb la seva assistenta mexicana: un tal Joseph Baena, que no es va afanyar gaire a reconèixer).

A diferència de la seva nèmesi tradicional, Sylvester Stallone, Arnie ha demostrat tenir cert sentit de l’humor, com revelen les tres comèdies que va rodar amb Danny de Vito –a destacar ‘Twins’, on Arnie i Danny interpretaven uns inversemblants bessons (mai vaig entendre per què no es va rodar a Espanya un ‘remake’ amb Bertín i Arévalo)– i el to autoparòdic que ha exhibit en altres pel·lícules, sobretot en la saga de ‘The expendables’ (‘Los mercenarios’). Als 72 anys, Schwarzenegger ja no té res a demostrar, però resulta especialment coherent que encara mantingui els llaços amb el món del que procedeix, el del culturisme, apadrinant aquesta trobada internacional. Ja posats, podríem haver-li encarregat el pregó de la Mercè i ens hauríem estalviat la contraprogramació patriòtica a càrrec de Toni Albà.