Joaquin Phoenix: mestre de l'engany

Considerant com és distintiu el seu rostre –amb la cicatriu en forma d’esquerda al llavi superior, el somriure tort, les celles rotundes i la barbeta considerable–, resulta especialment notori que Joaquin Phoenix es confirmi una vegada i una altra com un dels pocs actors vius capaços de deixar-se consumir completament pels seus personatges. Ho ha vingut demostrant amb cadascuna de les seves pel·lícules però mai abans amb tanta convicció com a ‘Joker’, posant-se a la pell de la nèmesi més cèlebre de Batman; és el paper pel qual sens dubte obtindrà la seva quarta nominació a l’Oscar, i que el Festival de Toronto ha utilitzat com a excusa perfecta per premiar-lo aquest any en honor a una carrera que supera de llarg les tres dècades.

La pèrdua de pes que Phoenix va experimentar per interpretar els orígens del supermalvat és tan dramàtica –uns 24 quilos– que, al veure’l a la pantalla, les clavícules fan la sensació d’haver-se rebel·lat i estar provant d’escapar-se del seu cos. Al llarg de la pel·lícula, a més, el veiem patir uns atacs constants de riure incontrolable, producte de la rara malaltia que té el seu personatge. De vegades adopten la forma d’una tos seca i de vegades la d’histèrics esgarips; en tots dos casos resulten increïblement inquietants, però també dolorosament commovedors: és com si aquest home, que tant anhela fer riure els que l’envolten, provés involuntàriament de compensar la seva incapacitat per aconseguir-ho. La interpretació és tan bona que s’ha de veure per creure-se-la –‘Joker’ s’estrena el 4 d’octubre–, malgrat que la capacitat única per representar malalts mentals és un altre dels atributs que Phoenix porta temps deixant ben clar.

 

¿D’on prové aquest do? Potser té a veure amb una història personal plena de traumes en potència. Al cap i a la fi, recordem, Phoenix va néixer a Puerto Rico al si de la secta Nens de Déu –els seus pares en van sortir quan tenia 3 anys–, i va ser qui va trucar la policia al veure com el seu germà gran, l’actor i icona tràgica River Phoenix, moria d’una sobredosi a les portes d’un club nocturn de Los Angeles. 

Inquietant i pecador

Després d’aquesta tragèdia, Joaquin va semblar assumir una identitat perfectament oposada a la de River: un Phoenix inquietant i pecador en comptes d’un de seductor i angelical, un Phoenix amb el rostre imperfecte, disposat a engreixar-se i envellir i a semblar un mort en vida per interpretar un paper. I, en el procés, es va convertir en el millor intèrpret de la seva generació, de llarg.

També es va guanyar una reputació d’individu esquiu i sorrut que no només no ha afectat la seva carrera sinó que li ha donat ales. Amb 25 anys va obtenir la seva primera nominació a l’Oscar donant vida a l’emperador malcriat Còmmode a ‘Gladiator’ (2000), i el 2005 va obtenir la segona gràcies al ‘biopic’ ’A la corda fluixa’, en què va encarnar Johnny Cash i va interpretar les seves cançons. A ‘Pur vici’ (2014), es va revelar com un mestre de l’‘slapstick’, i gràcies a ‘En realidad, nunca estuviste aquí’ (2017), interpretant un home consumit sense remei que es dedica a rescatar nenes de la prostitució infantil a cops de martell, va guanyar el premi al millor actor a Cannes. Però el seu treball més celebrat –almenys fins que ‘Joker’ es va presentar a la Mostra de Venècia, on va obtenir el Lleó d’Or a la millor pel·lícula gràcies a la interpretació que li dona la seva raó de ser– és el que va dur a terme a ‘The Master’ (2012): una bèstia ferotge que destrossa lavabos, beu còctels barrejats amb querosè i copula com un si estés posseït amb les dones de sorra que esculpeix a la platja. 

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’aptitud de Phoenix per reinventar-se davant la nostra mirada és tal que, d’alguna manera, fins i tot va ser capaç de convèncer tothom no només que es retirava per convertir-se en raper, sinó que s’havia begut l’enteniment; ho va fer amb el fals documental ‘I’m still here’ (2010), que en realitat és menys una pel·lícula que un gran engany. ¿I què és el Joker al cap i a la fi, si no un mestre de l’engany i la impostura que a més, no ho oblidem, està completament boig? Que l’actor i el personatge s’acabessin trobant, i capgirant Hollywood al fer-ho, només era qüestió de temps.