Anar al contingut
"Sigues fort, Mohamed"

FERRAN NADEU

EL VIATGE INCERT

"Sigues fort, Mohamed"

Un 'exmena' anima un nen que vol creuar l'estret a viure el seu 'somni', però l'adverteix que el seu futur no serà tan extraordinari com imagina

Elisenda Colell

Només deu quilòmetres separen el port Tànger Med, el port mercant més gran del Marroc, de la costa andalusa. A l’altre costat del mar, hi ha Espanya, Europa i un somni d’una suposada vida d’èxit. Deu quilòmetres d’esperances per a molts, però també atapeïts de morts i intents fallits abans de trobar una altra vida. Mohamed és un dels nens que esperen a prop d’aquest port per ficar-se sota del motor d’algun camió de mercaderies que vagi fins a Espanya. Es fa dir 'harraga' (el que ho crema tot). Naoufal va ser dels primers a creuar l’estret, ja fa 16 anys. Mira el petit, i li somriu. «Té dret a una oportunitat, però si torna sense res, com jo, haurà de ser molt fort». Ell va haver de suportar la solitud d’Europa, i les mirades que li deien fracassat dels seus paisans.

Naoufal té 32 anys i és de Tànger de cap a peus. Va néixer, i va créixer, a la Medina de Tànger. De petit venia «el que podia» pels carrers, i ara hi continua treballant com a acompanyant turístic. Però la seva vida a la Medina de Tànger té un important parèntesi que el va portar cap a Barcelona.

Mohamed, de 14 anys, assenyala la seva meta, a l’altre costat de l’estret. /FERRAN NADEU

Naoufal, que en realitat no es diu així però que demana anonimat per explicar la seva història, va deixar d’estudiar als 12 anys. «Vaig haver de deixar l’escola i em vaig posar a vendre coses al carrer; la meva família és molt pobra i m’ho van demanar. Era l’única forma que teníem per poder pagar el lloguer i el menjar», explica. Va anar creixent, i somiant amb una vida millor, una vida lliure. «Vaig pensar que a Espanya tot seria més fàcil, que tindria una vida millor».

El 2003, ja fa 16 anys, es passava les tardes al port de Tànger mirant de creuar, amb diversos amics. «Ens llevàvem, anàvem al port, ens intentàvem ficar en algun barco de mercaderies, fracassàvem i tornàvem a casa». Però després de diversos intents, un dia les coses li van sortir bé. Va saltar de l’escullera del port i es va poder agafar a la corda d’un barco. La resta del trajecte el va fer a dins d’un camió, agafat als baixos del vehicle. No va baixar fins que va olorar un camp d’oliveres. Era a Jerez.

Madrid, 10 Km

«Hi vam arribar de nit, i vam decidir separar-nos per parelles». Ell i un amic van enfilar un camí després de veure un cartell: ‘Madrid, 10 km’. En realitat, era la sortida per entrar a l’autopista. La capital era a més de 600 quilòmetres. «Vam estar dos dies sencers caminant, sense menjar, fins que una dona ens va salvar la vida», recorda. Va parar el cotxe i els va portar fins a Madrid. «Aquí no acollim marroquins, aneu-vos-en a Barcelona», explica que els van comentar en un centre de menors de la capital, on els van pagar el bitllet fins a Catalunya. 

«Vaig pensar que a Espanya viuria millor, però quan vaig arribar em sentia sol, enyorava la meva família i vaig tornar»

Naoufal

'Exmena' de 32 anys

Però a Barcelona, la que havia de ser la ciutat dels seus somnis, la seva vida es va truncar. «Estava sol, trobava a faltar els meus pares i germans». Als sis mesos de la seva fugida, va tornar a Tànger. «Em moria de ganes de passar amb ells la festa del be», relata. «Al centre de menors no tenia amics, no fèiem res i jo em moria de nostàlgia». En realitat, Naoufal creu que no estava preparat en aquell moment. «Me n’he penedit mil vegades: vaig perdre la possibilitat de tenir papers, de poder estudiar allà... Tant de bo tingués la memòria d’ara i l’edat d’abans».  

Naoufal explica aquesta història de camí al port de Tànger Med. D’allà s’escapen ara els menors marroquins amagats en camions de mercaderies. I sap que molts d’ells esperen l’oportunitat a Delia, un port pesquer, que té «una de les millors platges del Marroc». Des d'aquesta platja es veu l’estret, la costa andalusa i el port. 

L’amagatall

En aquest poblet s’esperen els menors que volen creuar el mar. Durant el dia demanen menjar a la vila i dormen a la muntanya. A la nit, proven d’infiltrar-se en algun vehicle eludint el control policial.

«No vull la vida que tinc aquí, venent verdures. Vull ser futbolista a Barcelona»

Mohamed

Nen de 14 anys que espera per creuar

Un d’aquests joves és Mohamed. Té només 14 anys. No mesura més de metre i mig, encara no ha fet l’estirada. No se li intueix ni el borrissol del bigoti. Però ho té claríssim: «Me n’aniré a Espanya». Naoufal evita parlar a Mohamed del seu fracàs. Només el mira, li somriu, l’abraça i li dona ànims. «Sigues fort, tant si vas com si tornes. Ah, i porta’t molt bé al centre». ¿Què penses quan el veus? «Espero que creui, té l’oportunitat de canviar la seva vida a millor». El nen assenteix. Ja sent major d’edat, Naoufal va intentar mil vegades tornar a Espanya. Finalment va arribar, com a immigrant irregular. Va patir agressions per ser magribí, i el van acabar deportant. Ara viu resignat, a Tànger. 

El que Mohamed no sap és que quan Naoufal va tornar sense res, va ser encara pitjor. «Quan tornes d’Europa, primer la gent t’aclama. Després, tothom es fa preguntes. ¿Com és que no hi torna? ¿Com és que no gasta? ¿És que no té diners? La gent parla, i quan veuen que et quedes... És horrible, has de ser molt fort per aguantar-ho». No hi ha insults, no hi ha baralles. «És la mirada», sospira. Mirada de «quin fracassat». Mirada de «No vals per a res». «Em sentia un inútil...», reconeix. 

El petit Mohamed mira atentament l’'exmena'. Té els cabells arrissats, rapat pels costats, i castany. Els ulls marrons, que se li van tancant quan els rajos de sol li piquen a la cara. Porta dos banyadors que li fan de pantalons, una samarreta trencada per l’esquena, i molt bruta. Igual que les xancletes, que eren blaves però ja són més bé grises. Això és tot el que té. I a la boca, l’ortodòncia que li va posar un metge per arreglar-li les dents desalineades. 

Història repetida

El petit repeteix, bastant, la història de l’adult. Als 11 anys va haver de deixar l’escola per posar-se a treballar a la botiga de verdures del seu pare. «No vull aquesta vida, vull ser futbolista a Barcelona». Aquest estiu va fugir de casa seva, a Fes. Va pujar a un autobús amb les mans buides i un somni per complir. Fa unes setmanes, quan es va fer aquest reportatge, feia dies que malvivia a «les muntanyes», als camps pròxims al faraònic port. «Vaig venir sol, però aquí he après que he d’anar en grup, he passat una mica de por». Un dels nois que l’acompanya es tapa la cara amb una caputxa. Tots porten la roba bruta i demanen almoina. 

«Hi ha baralles entre tots els que volen creuar, intent anar amb gent bona i no buscar-me problemes». Per exemple, la cola. «No, no vull això». A la nit, tots els 'harraga' –així s’autodefineixen els nens disposats a morir creuant l’estret de Gibraltar– es troben davant de les portes del port. «Ens intentem posar als camions que ja han passat l’escàner, però és molt difícil, hi ha molta policia», explica l’adolescent. 

¿Saps que et pots morir? «Sí, estic disposat a morir; no m’importa, ho he d’intentar». Naoufal arrufa les celles i recrimina: «No facis aquestes preguntes». Per ells, el problema no és morir en alta mar, sinó saber aguantar el temps precís amagats al camió. Mohamed explica que hi ha amics que van sortir del vehicle en «mal moment». Un d’ells es va equivocar, va sortir enmig d’un semàfor una vegada havia arribat a Espanya. Ell pensava que el camió estava aturat, i quan va arrencar se li va emportar el cap, i la vida. «Jo ja sé com funciona això, pensa que a Fes no es parla d’una altra cosa». Li agradaria provar altres maneres de creuar, més segures. Per exemple, la moto d’aigua. «Però la meva família no té diners, i això costa 4.000 euros».

¿Els teus pares ho saben, hi estan d’acord? «Sí». Naoufal decideix cridar-los, amuntegat per la responsabilitat de germà més gran. «Mohamed, torna a casa ara mateix, ¿què vols, que et mengin els peixos? ¡Torna immediatament!», li crida el seu pare a través del telèfon. El nen li diu que no, que se’n va a Espanya. I li penja. «No penso tornar enrere, és la meva oportunitat i la penso aprofitar», deixa anar amb una mirada desafiadora. «Jo l’entenc», admet Naoufal. «La vida allà és millor, almenys la gent té drets». Els dos es fan una forta abraçada. El nen se’n va, convençut que aquella nit creua l’Estret. Al cap de poques hores, el pare torna a cridar Naoufal. «¿On és el meu fill? L’aniré a buscar».

Al rescat

Al pare de Mohamed li va costar tres dies arribar fins a Delia. Primer, va haver d’aconseguir els diners. El viatge va durar cinc hores. Ho explica el menor, dies després de l’arribada del pare, quan aconseguim tornar a contactar amb ell. «A l’arribar, un home em va trucar i em va dir que tenia una feina per a mi». Però era mentida, va anar allà, i es va trobar amb el seu pare. «El meu fill no ho tornarà a intentar, li ha quedat claríssim que es quedarà a Fes ajudant-me amb la botiga». El pare està convençut que Mohamed no es tornarà a escapar. El futbol està prohibit, i com que la família va haver de costejar-li el viatge per anar-lo a buscar, no sap si podrà comprar un be per al dia de la festivitat. «Li vaig fotre una bona bronca», assegura l’home.  

«Quan acabi la festa del be, ho tornaré a intentar», respon el fill quan es queda sol. Ha tornat a treballar a la botiga de verdures familiar. «Estic molt emprenyat, això és una merda, només vull tornar al port i creuar». Està persuadit que el seu destí és Barcelona. I més en concret, el Camp Nou. ¿Saps que a Barcelona potser també has de fer feines que no t’agradin? «Sí, i les faré; almenys tindré drets, allà la gent té molts diners». 

«Ángeles sin fe, libres como el aire, yo me rendiré cuando las piedras bailen», canta India Martínez a la cançó de la banda sonora de la pel·lícula ‘El Niño’. Per Naoufal, aquest tema és «la banda sonora» de la seva vida. I de tants 'harraga'. L’escolta de camí a casa, mentre cobreix amb el cotxe els 40 quilòmetres de costa de Tànger entre casa seva i el port de Tànger Med. Mira el Mediterrani. «Aquí la tens, la tomba dels nostres somnis».