Anar al contingut

PERFIL

Santiago Segura: de friqui a rei de la taquilla

Figura polifacètica, ha demostrat amb el seu últim èxit de públic, 'Padre no hay más que uno' (més de vuit milions d'euros de recaptació), que hi ha vida després de 'Torrente'

Ramón de España

Santiago Segura: de friqui a rei de la taquilla

Vaig conèixer Santiago Segura (Madrid, 1965) durant el festival de Sitges de 1992, on presentava un curtmetratge titulat ‘Evilio’, que ell mateix havia escrit, dirigit i protagonitzat. Aconseguir que en un festival cinematogràfic et facin cas amb un curt és molt difícil, pràcticament impossible, però ell ho va aconseguir: no podies fer un pas per Sitges sense trobar-te a tots els aparadors uns petits pasquins d’Evilio que l’emprenedor Segura es dedicava a enganxar en companyia d’una petita cort de fans que s’havia portat de Madrid i que el seguia a tot arreu. Com que eren uns quants, no els presentava pel seu nom –total, els oblidaria en 10 minuts–, sinó com als seus amigots, concepte que el fascinava i que va utilitzar per batejar la seva productora, Amiguetes Entertainment.

 

En aquells temps, Santiago Segura era un friqui amb ambicions que rodava curts amb quatre pessetes, però ja mostrava una notable confiança en ell mateix. Súper simpàtic i molt graciós, seguir-li el rotllo era el millor que es podia fer en una de les estones lliures que li deixava el festival. Llavors em va parlar d’un deplorable ‘alter ego’ que li ballava pel cap, José Luis Torrente, un poli gras, brut, borratxo, mesquí, fatxa i seguidor de l’Atleti que el faria ric i famós sis anys després, quan estrenés la primera de les seves aventures, ‘Torrente, el brazo tonto de la ley’, que es va convertir en la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps. Tal com t’ho explicava, era evident que creia que Torrente el trauria de pobre, i així va ser.

El landisme

Quan vaig veure ‘Torrente, el brazo tonto de la ley’ i vaig assistir al seu èxit multitudinari, vaig comprovar que l’home havia fet realitat el seu somni. José Luis Torrente era un personatge majúscul i Santiago omplia la pantalla. Va aconseguir tocar la fibra sensible del poble espanyol, que sempre ha rigut dels elements més menyspreables. Hi va haver una campanya en contra d’alguns crítics que l’acusaven d’estar tornant al landisme, però el públic va respondre com un sol home. Jo, ho reconec, vaig partir-me de riure amb la primera entrega de la sèrie i, per una vegada, em vaig afegir a l’entusiasme general, cosa que sempre prova bé i et fa sentir menys sol. Pel mateix preu, Santiago va treure del bagul dels records el gran Tony Leblanc i li va proporcionar uns últims anys de glòria.

Una dinerada

A partir d’allà, el friqui de Carabanchel es va anar convertint en un dels principals valors de la indústria del cine espanyol des de les seves múltiples facetes d’actor, guionista, director i productor (després d’unes desavinences financeres amb Andrés Vicente Gómez, productor del primer Torrente, l’home va optar per autoproduir-se). La segona aventura del poli impresentable, ‘Torrente 2: Misión en Marbella’ (2001), em va semblar superba. La tercera va flaquejar notablement, però va recaptar també una dinerada. Amb la quarta la sèrie va aixecar una mica el vol, tornant a perdre altura amb la cinquena. El problema de les tres últimes aventures de Torrente rau que el guió no és gaire cosa i et quedes pensant que Santiago es podria haver esforçat una mica més a escriure’l. Tot i que també és veritat que si al públic li és igual que el guió sigui bo o que resulti un pèl matusser, ¿per a què esforçar-se?

S’ha convertit
en un dels
principals
valors de la
indústria del
cine espanyol

Si la carrera comercial de José Luis Torrente ha sigut un èxit, no es pot dir el mateix d’altres pel·lícules escrites, protagonitzades o produïdes per Santiago Segura: les que va rodar amb Óscar Áibar, per exemple, no van donar ni un duro, tot i que ‘El gran Vázquez’ tenia cert interès. I la simple presència de Santiago com a actor mai ha sigut garantia d’èxit. Perquè a la gent li cau simpàtic Segura, a qui ja veu gratis als concursos de la tele, però adora Torrente. La maledicció, afortunadament, s’acaba de trencar amb ‘Padre no hay más que uno’, l’últim èxit dirigit i protagonitzat pel nostre home, pel·lícula per a tots els públics que les seves pròpies filles –Calma i Sirena, que formen part del repartiment– poden veure sense problemes per a les seves innocents neurones infantils.

Temes: Cine