Anar al contingut
La crítica musical de Woodstock 50 anys després

Barry Z Levine

ANIVERSARI DEL MÍTIC FESTIVAL

La crítica musical de Woodstock 50 anys després

La mostra, una collita imbatible, va acollir escenes icòniques d'artistes com Jimi Hendrix, Janis Joplin, Joe Cocker, Crosby, Stills, Nash & Young o The Who, i va establir algunes de les tendències dominants en la música popular de les següents dècades

Jordi Bianciotto

És la imatge simbòlica de Woodstock: Jimi Hendrix, arriant-li a l’himne dels Estats Units un tractament de ‘shock’ amb la seva guitarra Fender Stratocaster, banyant-lo en distorsions, deformant-lo amb la palanca del ‘vibrato’ i convertint l’èpica patriòtica en un borrós i irreverent malson. El guitarrista de Seattle jugava així amb les coses sagrades en aquella escena que va definir la fogonada d’art i amorosa fúria d’una generació poc abans que tot s’esvaís. Quatre mesos després, un altre macrofestival, el d’Altamont, banyat en violència, representaria el final del somni hippy, i l’any següent, Hendrix marxaria a l’altre barri després d’una intoxicació de barbitúrics.

 

La seva actuació va ser l’última de Woodstock, a una hora tan matadora com les nou del matí d’un dilluns, el 18 d’agost de 1969, davant un públic en somnolenta retirada (amb tot, unes 200.000 persones, la meitat de l’assistència al festival) i després d’aquell llarg cap de setmana en què van desfilar 33 artistes representatius d’una era. Al·lucinades sessions de folk i blues, rock’n’roll campestre i psicodèlia, i fins a incursions en la mística oriental en la figura del mestre del sitar Ravi Shankar, amic dels Beatles. L’eslògan: “tres dies de pau i música”.

Sessió de trobadors

Tot i que Woodstock té un lloc en la història com a fenomen social i en un context contracultural i antiguerra del Vietnam, va ser en primer terme un tremend aparador de música que va catapultar a veus semidesconegudes i va tendir a enfortir les consagrades. Entre les primeres, Richie Havens, que va obrir la desfilada amb cançons com ‘Freedom’, marcant el camí per a futurs trobadors amb ànima negra com Ben Harper. En aquella jornada de divendres, el visionari Tim Hardin amb el seu ‘If I were a carpenter’ i el folk-rock compromès d’Arlo Guthrie, fill del tòtem Woody. El tractament d’estrella va ser per a Joan Báez i el seu lirisme acústic reconfortant. Després de culminar amb ‘We shall overcome’ va caure una forta pluja talment com metàfora purificadora.

 

Dissabte va pujar el voltatge: llatinitat elèctrica amb Santana i el seu ‘Soul sacrifice’, moment clau en la projecció del mexicà als Estats Units; el boogie rural de Canned Heat i el hard blues-rock de Mountain. I els pesos pesants, amb el rock àcid de The Grateful Dead, d’oceàniques improvisacions (només cinc temes en hora i mitja), i al pol oposat, les campestres esgarrapades de Creedence Clearwater Revival. Entrada la matinada, moment pletòric de Janis Joplin amb la seva estrenada Kozmic Blues Band, el funk psicodèlic de Sly & The Family Stone i The Who, recorrent el seu faraònic ‘Tommy’ i cremant les naus amb ‘My generation’. Però no se n’anava ningú a adormir a Woodstock: a les vuit del matí, Jefferson Airplane, amb Grace Slick al capdavant, fantasiejava amb Lewis Carroll en el viatge lisèrgic de ‘White rabbit’.

Un influx durador

Sí, la terra promesa dels adoradors de mites del rock. Joe Cocker, convertint, el dissabte, ‘With a little help from my friends’, dels Beatles, en una balada esquinçada, i Alvin Lee, lluint digitació supersònica amb Ten Years After a ‘I’m goin’ home’. Crosby, Stills, Nash & Young, amb el seu primer àlbum a sobre, entre el folk i el rock amb sengles ‘sets’, acústic i elèctric, i les ressonàncies bíbliques de ‘The weight’, de The Band. Mitologia i traços d’algunes de les tendències i referents que condicionarien l’evolució de la música popular en les següents dècades: el trobador amb arrels, el rock-dinosaure, l’encreuament de músiques blanques i negres.

I l’heroi de la guitarra, Hendrix, el ‘showman’ que era alhora fi compositor i explorador de l’estudi, com acabava de demostrar amb el doble àlbum ‘Electric ladyland’. De tots aquests materials es va fer la formidable collita de Woodstock, capturada (en part) en un triple elapé i en la pel·lícula dirigida per Michael Wadleigh amb Martin Scorsese com a assistent, testimonis d’un assilvestrat cap de setmana en les albors del que un dia vam anomenar l’era del rock.