Anar al contingut
Leticia Sabsay: «La crueltat contra els més vulnerables provoca fascinació»

LAURA GUERRERO

L'ENTREVISTA

Leticia Sabsay: «La crueltat contra els més vulnerables provoca fascinació»

La sociòloga i professora de la London School of Economics alerta sobre l'aparició de noves formes d'odi que es defensen com a llibertat d'expressió

Núria Marrón

La sociòloga Leticia Sabsay rastreja les fronteres territorials –però també les socials, racials, econòmiques, de gènere, sexuals i identitàries– que marquen, assegura, qui té dret a recursos, veu i vida, i a qui li toca cavalcar en els marges de l’existència. Ja ho saben. Menors estrangers que malviuen a la intempèrie. Milers de migrants ofegats davant del duel immisericordiós de la UE. O col·lectius de dones precaritzades i desprotegides per un Estat del benestar que s’està dissolent com un terròs de sucre”.

 Sota aquestes violències –obre foc la sociòloga–, és subjacent una lògica comuna: els esforços governamentals per dividir les poblacions entre col·lectius que valen i la vida dels quals cal protegir, i els que seran tinguts per d’un sol ús, sobrants.

¿Sobrants, diu?
Sí, com diria Judith Butler, hi ha vides que compten, i vides que no. I el comú a totes aquestes opressions és que un dels eixos d’aquesta divisió es basa en el valor que produeixen aquestes vides, el seu paper al mercat o si aquest, en canvi, és irrisori i fàcilment reemplaçable. Hi veiem una articulació molt forta entre forces governamentals –que controlen els fluxos de població i es fan càrrec de certs col·lectius i en deixen altres de banda– i lògiques neoliberals. Però podem anar més enllà.

“Hi ha vides que compten i d’altres que no, i un eix d’aquesta divisió és si produeixen valor al mercat o si aquest és irrisori”

Endavant.
Crec que aquesta intensificació de la desigualtat no es pot dissociar de la lògica (neo)colonial. Com deia José Mujica: “O em compres les taronges –deia– o t’envio tots els recol·lectors al teu país”. Les empreses multinacionals occidentals segueixen funcionant de forma extractiva als territoris colonitzats, ja sigui en la mineria o cooptant els serveis públics. A més, al costat de l’empobriment i l’explotació, estan les guerres relacionades amb objectius geopolítics i econòmics. Aquests interessos delmen poblacions en llocs «llunyans» i, mentrestant, a Europa la pertorba que la gent vulgui anar a llocs que brindin oportunitats.

Veiem nens tancats en gàbies i gent ofegada diàriament i, com a màxim, ens indignem.
La pregunta seria per què no estem al carrer tota l’estona, ¿veritat? Hi ha intel·lectuals mirant d’entendre la lògica tan violenta de la contemporaneïtat de manera que puguem resistir-la. Jo, per exemple, començo a pensar en la idea de l’estètica de la crueltat, en el sentit que cada vegada es fa més visible, en els mitjans, la violència exercida sobre els que són construïts com l’altre, el que considerem que no val tant, el de fora, el que d’alguna manera veiem menys humà que nosaltres. I percebo que això provoca una mena de plaer, de fascinació i, alhora, d’anestèsia.

“Vivim una transició molt accelerada cap a un imaginari polític en el qual es pot exercir la crueltat contra els que són construïts com ‘l’altre’”

O sigui, ¿en el millor dels casos, la imatge del pare i la nena ofegats a Río Bravo ens immunitza davant del sofriment?
Sí. Em sembla que estem vivint una transició molt accelerada a un imaginari polític en el qual es normalitza exercir crueltat sobre els que són considerats inferiors, o sobre els que cal expulsar per construir un ‘nosaltres’ homogeni i cada vegada més tancat i excloent. Això té a veure amb el que, segons els contextos i sense massa claredat, s’ha anomenat neoautoritarisme, neofeixisme, nova ultradreta... Que no trobem un nom per definir-ho ja parla d’una part del problema. No sabem ni com entendre-ho, però crec que el més comú és aquesta estètica de la crueltat. Aquesta obscenitat i legitimitat a l’exercir violència contra l’altre.

També assegura que la violència del poder mai havia sigut tan transparent. ¿A què es refereix? 
La UE, que diu defensar els drets humans, n’és un exemple. Primer va evitar donar publicitat al desenvolupament del sistema de protecció de la seva frontera sud, però d’allà va passar a un discurs més cínic segons el qual s’havien de frenar els fluxos per protegir els migrants, víctimes del tràfic, quan en realitat se’ls estava reprimint. I ara sentim polítics, i no només ultres, que diuen que no podem afavorir les activitats de rescat perquè produeixen un efecte crida. Aquest és el punt de l’obscenitat de la crueltat: el missatge és que hem de deixar-los morir perquè així es produeix un efecte dissuasiu. O sigui, que aquest deixar morir, aquesta política de mort, es fa transparent.

“D’alguna manera, qui s’asseu al caire de l’abisme i lluita contra els quals són sota disfruta de la fantasia de distanciar-se del que tem i mantenir-se dempeus” 

¿I què passa quan es corre aquest vel?
És cert que la violència dels estats securitaris sempre ha estat aquí. Obama, per exemple, ja tenia polítiques antimigratòries molt fortes. I hauríem de remuntar-nos a la colonització per entendre la llarga trajectòria d’aquesta necropolítica, com diu Achille Mbembe. No obstant, aquesta nova transparència que, d’alguna forma, legitima l’odi i l’atrinxerament, fa alguna cosa més. No és només que estigui aflorant el racisme que podia continuar latent –i que, com diria Vox, “la dictadura del progressisme” reprimia–, sinó que s’estan produint més i noves formes de xenofòbia que ara es defensen com a llibertat d’expressió.

¿No és una mica de manicomi que els més vulnerables siguin vistos com una gran amenaça?
Des de la crisi del 2008, cada vegada més sectors formen part dels exclosos. El que abans eren les poblacions racialitzades, pobres, de les colònies, ara també ho són les classes mitjanes pauperitzades. Hi ha molta gent que mai es va considerar a si mateixa subjecta a aquestes polítiques de mort i que ara, en canvi, se sent a l’abisme. Quan apareixen la por i la incertesa –que assumeix en molts casos la lògica de la paranoia–, és fàcil reaccionar contra el símptoma i no contra la causa.

¿Què vol dir?
Que davant d’aquesta situació hi ha dues opcions: o bé reaccionar contra aquest poder, aquesta força que et pressiona i que et deixa cada vegada més a prop del precipici, o, al contrari, fer mitja volta i lluitar contra aquests que estan a sota, voler distanciar-te tant com puguis d’ells perquè això et dona la il·lusió que et pots mantenir dret. Aquesta fantasia funciona i es produeix aquesta lògica paranoica de veure l’altre com un perill. D’alguna manera, el més fràgil fa de mirall i ens mostra la nostra pròpia vulnerabilitat, de la qual ens volem defensar.

“Amb la crisi climàtica, grans franges seran inhabitables i hi haurà desplaçaments; si no generem resistències, la pressió produirà algun tipus de revolució i no necessàriament per millor”

¿I què passa llavors?
Ens tanquem a la comunitat on ens sentim protegits –a ‘Estados amurallados’, Wendy Brown ja relacionava l’obsessió per la construcció de murs amb aquestes fantasies de sobirania en un món que s’esfondra– i veiem com a amenaça que els exclosos vulguin entrar perquè, efectivament, el nostre món no podria continuar sent el mateix si acceptés la seva demanda. S’hauria de convertir en una altra cosa que avui resulta difícil o gairebé impossible pensar. Com deia Fredric Jameson, «és més fàcil imaginar-se el final del món que el final del capitalisme».

No la veig massa optimista amb el futur.
No tinc bola de vidre, però el que ja estem veient és que la lluita pels recursos naturals comença a imposar una pressió important a l’agenda global. A més, està la crisi climàtica, que està fent que grans franges del planeta es tornin inhabitables. Si no generem resistències abans, crec que hi haurà una pressió tan gran que produirà algun tipus de revolució, i no necessàriament per millorar.

Escolti, ¿hi veu alguna sortida d’emergència?
Front l’auge de la ultradreta, el que venim sentint és que hem de tornar al discurs moderat, a la democràcia liberal representativa tal com la coneixem, quan el cert és que mai ha confrontat de ple la desigualtat social i que ha fracassat justament per la seva moderació i el seu centrisme. Hem de buscar altres maneres de pensar la representació política.

“Els més joves s’estan adonant que no hi ha lloc per a ells i es comencen a moure; crec que alguna cosa pot sorgir d’això”

¿Alguna idea?
Cal buscar maneres de radicalitzar la democràcia en un sentit més popular. Per exemple, les mobilitzacions per la propietat comuna dels recursos naturals com l’aigua o les manifestacions massives feministes –que inclouen jubilades, migrants, trans– ens estan donant indicacions de per on anar. El feminisme popular no només està expressant una idea de justícia possible, també formes polítiques que superen el que els partits poden incorporar a les seves agendes, i per això aquests hauran d’escoltar si volen sobreviure. A més, no crec que sigui casual que aquests moviments que s’han tornat massius i transnacionals focalitzin moltes de les seves demandes en el reclam pel respecte a la vida i al cos.

¿Hi ha esperança, doncs?
Podria ser, en la mesura que es puguin articular amb altres actors i altres lluites. Igual que el moviment ecologista, tan efervescent ara, els reclams no van de defensar el que és meu, sinó d’entendre que tots som sers independents i que s’ha de protegir la vida humana i la del planeta. El que veig en el moviment feminista i en les generacions més joves em provoca certa il·lusió. S’estan adonant que no hi ha lloc per a ells i comencen a moure’s. Pensen diferent, i crec que alguna cosa en pot sorgir. 

Perfil

La sociòloga (Buenos Aires, 1968), el discurs de la qual podria ubicar-se en un punt cec entre el Sud Global i Occident, és professora de gènere i cultura contemporània del Departament de Gènere de la London School of Economics.  Es va llicenciar a la Universitat de Buenos Aires i va fer el doctorat a la Universitat de València.  

Autora dels assajos ‘The political imaginary of sexual freedom’ i ‘Fronteras sexuales: espacio urbano, género y ciudadanía’, ha participat a la Universitat d’Estiu de les Dones (Cornellà), en el curs ‘Cossos im-possibles. Desmuntant l’imaginari sexual’, coordinat per la investigadora Amanda Mauri.