Vincent Willem van Gogh: "Vaig pintar tres olis i la meva dona els va ficar al soterrani"

Mentre diversos descendents de Picasso han intentat escapar-se de la seva ombra –"necessitava sang per firmar cada una de les seves pintures", va dir per deixar-ne constància la seva neta Marina en un llibre–, els de Vincent van Gogh treuen pit per portar el seu cognom. Vincent Willem van Gogh, besnet de Theo –el germà del pintor–, és l’encarregat d’enfortir i expandir la xarxa de negocis del Museu Van Gogh d’Amsterdam tan lluny com els ho permetin.

–¿I quants descendents directes

són?–Uns 15.

–¿A cap li va agafar per pintar?– Jo,

després de molta pressió, ho vaig intentar. Fins i tot vaig fer classes de pintura, i fins i tot vaig anar amb uns amics del museu al camp de blat del sud de França per inspirar-nos. Vaig pintar tres olis i, quan vaig tornar a casa, els hi vaig ensenyar a la meva dona amb orgull. "¿Què coi farem amb això?", em va dir, i els va ficar al soterrani.

–La incomprensió sembla que és un destí familiar.–Un

geni així apareix una vegada cada segle. No obstant, a diferència de Picasso, els treballs de petit del qual ja eren molt convincents, els de Vincent deixaven a desitjar. Va haver de practicar moltíssim. Li va costar cinc anys fer un primer quadro del qual estigués moderadament satisfet.

–¿En quin moment es va dir: "¡Uau, soc un Van Gogh!"?

–Solia anar de vacances a casa del meu avi [Vincent Willem, fill de Theo], propietari d’unes 200 pintures, moltes repartides pel saló i les habitacions. Recordo perfectament l’‘Ametller florit’ (1890), dedicat al naixement de l’avi, que sempre va estar sobre el capçal del seu llit.

–¿Allà és on va tenir l’epifania?

–No. Va ser quan jo tenia 10 anys. Vam anar per primera vegada de vacances al Mediterrani, concretament al sud de França. Com que havíem de cobrir un trajecte de 800 quilòmetres amb cotxe, vam decidir fer nit en un hotel. A mi em va tocar compartir habitació amb la meva germana, quatre anys més petita. A l’entrar a l’habitació, en un país en el qual no entenia l’idioma, vaig veure una reproducció d’‘Els gira-sols’. Em va impactar molt.

–¿Ningú li havia parlat mai sobre el seu avantpassat?

–No. I això que ja era tremendament famós abans de la segona guerra mundial, tot i que els seus quadros no valien milions de dòlars.

–L’any passat, 'Llaurador en un camp' es va subhastar a Christie’s per 83 milions. ¿Li va tocar res?

–Els Van Gogh no tenim ni un tros de paper tocat per Vincent. Va ser una bona decisió del meu avi. Va pensar que si alguns quadros quedaven a la família, se n’haurien de vendre uns quants per pagar l’impost de successions. A més, volia mantenir la col·lecció junta i compartir-la amb el món. El 1962 va crear la fundació que avui és la propietària del patrimoni exposat al Museu Van Gogh d’Amsterdam.

–Ja. Però la seva vida seria diferent si tingués un parell o tres d’olis.

–Necessitaria protecció per a casa meva i la meva esquena.

–¿No pesa gens ser un Van Gogh?–Jo

estic molt orgullós de ser parent de Vincent i de Theo.

–Segons s’ha atipat de repetir, Theo és coprotagonista de la història.

–Vincent no trobava el seu lloc al món. Va treballar en una llibreria, va ser conseller social per a miners a Bèlgica, va estudiar Teologia i va ser aprenent de pastor de l’Església. Però Theo sabia que li encantava dibuixar i no només el va animar, sinó que el va sostenir econòmicament, tot i que Vincent passava amb un tros de pa, una gerra de cafè i unes quantes ampolles de vi.

–No va poder controlar els seus estats d’ànim

. –Ho va intentar. Molta gent diu que Arles és la capital de Vincent, i sí, allà va fer-hi el retrat del carter Joseph Roulin, ‘Els gira-sols’ i 'La nit estrellada', va tenir la baralla amb Gauguin, i va acceptar la seva reclusió en un hospital psiquiàtric, però va ser Theo qui li va enviar una carta dient-li: "Em fa la sensació que no estàs millorant, ¿per què no tornes al nord? Coneixem el doctor Paul Gachet, que viu a Auvers-sur-Oise i és amic d’artistes". A París no només va anar-hi per conèixer la seva cunyada Johanna [Bonger] i el seu nebot, Vincent Willem, el meu avi, ni a posar-se en mans de Gachet. També va contactar amb l’efervescent avantguarda. Estava millor que Theo.

–Cap dels germans va assaborir l’èxit.

–Vincent només va vendre una pintura, 'La vinya vermella', que és al Museu Puixkin a Moscou. I això que durant els seus últims 10 anys va produir unes mil pintures, que només va fer quan se sentia bé.

–A 'Van Gogh. La vida', Steven Naifeh i Gregory White Smith afirmen que no es va suïcidar. 

–Aquesta biografia és molt interessant, però no s’ha de llegir l’apèndix, que és on apareix aquesta tesi.

–La que va ser un tret accidental quan dos nois jugaven amb una pistola defectuosa i ell va voler evitar-los el reformatori.

–Definitivament, Vincent es va suïcidar. Ho va intentar el 27 de juliol del 1890, van avisar Theo, que vivia a París, a uns 30 quilòmetres. Theo li va preguntar: "¿Què ha passat? ¿Has intentat suïcidar-te?". I Vincent li va respondre: "Sí". És la resposta que dona a la persona més important de la seva vida en els últims minuts de la seva vida. ¿Per què havia de mentir?

–¿Queda clar el diagnòstic dels seus turments?–

Es va muntar un seminari amb neuròlegs i psiquiatres sobre el grau de sofriment de Vincent i es va arribar a la conclusió que tenia un trastorn bipolar, agreujat per la seva afició al vi. No obstant, queden moltes incògnites sobre la seva mort.

–¿Quina li agradaria aclarir?–Les

circumstàncies. ¿Com va aconseguir la pistola? Si es va disparar en aquest camp de blat, darrere del muret on està enterrat, ¿com va arribar a l’habitació? ¿Sagnant? ¿De quatre grapes?

–El seu besavi va morir sis mesos després. ¿De tristesa?–De

sífilis. Tot i que va patir, perquè tots dos es necessitaven mentalment, una cosa de la qual no se sol parlar.

–¿I de la seva mala sort en l’amor?

–Vincent va estar enamorat quatre o cinc vegades. L’últim 'affaire' va ser amb Agostina Segatori, la propietària del Café du Tambourin de París, que era d’origen napolità. La relació va durar cinc mesos.

–Molt poc.

–Em temo que era un paio complicat. Els pocs diners que tenia se’ls gastava en teles i olis. A Segatori, en comptes de flors, li va regalar diversos bodegons de flors. No obstant, una dona, la seva cunyada Johanna, implicada en el moviment feminista de l’època, va ser qui va creure en la seva obra i, després de la mort de Theo, es va encarregar del seu llegat.

–¿Existeix algun altre fals mite sobre ell?

–Un aspecte per mi molt significatiu és que Vincent no portava una vida aïllada. Fins al final dels seus dies va tenir molts amics. Entre els més íntims, Émile Bernard i Paul Gauguin, amb qui va compartir durant dos mesos la Casa Groga. La història de Vincent és de lluita, inspiració, desesperació, però també d’amistat.

–¿Sobre la seva obra hi ha alguna novetat?–

Aquesta setmana hem inaugurat una exposició dedicada a ‘Els gira-sols’, que ell creia que era la seva obra més important, i una de les novetats és que n’hi ha cinc versions. En una de les teles, com que no era prou gran, li va afegir una fusteta per poder pintar la flor superior. És un quadro a dos materials.

–¿Com explica el consens universal que desperta?–

Diria que té a veure amb la seva honestedat. El seu art parla de les coses quotidianes. Potser és el primer artista de la història que va pintar la seva pròpia habitació, extremadament senzilla. Això és el que interpel·la tothom. Pintar la vida.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Vincent aprovaria el marxandatge que genera?–Si

després de visitar el museu, compres una tassa amb 'Els gira-sols’ o l’'Ametller florit’ i hi esmorzes cada matí, d’alguna manera et connectes amb el seu llegat, ¿no?