¿Què significa avui ser d'esquerres?

zentauroepp47366412 barcelona 15 03 2019 manifestaci n  fridays for future  en b190606200002

zentauroepp47366412 barcelona 15 03 2019 manifestaci n fridays for future en b190606200002

9
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

En les últimes eleccions generals, gairebé 13 milions d’espanyols van posar a l’urna la papereta d’algun partit declarat “d’esquerres”, ADN ideològic que diuen compartir formacions com el PSOE, Podem, Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu, Compromís, o BNG, entre d’altres. En els dies posteriors al 28-A, l’electorat progressista es mostrava entre alleujat i eufòric: no només havia aconseguit aturar l’avenç de l’extrema dreta, que apareixia més forta en les enquestes que en el recompte de vots, sinó que havia aconseguit mostrar un múscul que no exhibia des del començament de la crisi. 

Les anàlisis demoscòpiques coincideixen a vincular la victòria de l’esquerra a l’alta participació (75,7%, una de les més elevades de la democràcia), esperonada per la mobilització de l’electorat progressista, que va acudir als col·legis electorals amb la motivació de les cites històriques. El que ja no expliquen els sondejos és què tenien al cap tots aquests votants ni què significa per a ells declarar-se “d’esquerres” avui dia. Els xifres fredes tampoc expliquen quin menú de mesures haurien d’oferir els partits progressistes per atendre les expectatives dels seus simpatitzants. Respondre a aquestes preguntes és missió de la ciència política.

¿Què significa avui ser d’esquerres? 

Sondeig rere sondeig, des de fa 30 anys, el CIS situa l’espanyol mitjà en el 4,5 de l’espectre ideològic, en què l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta. La foto política del país retrata una societat més d’esquerres o de centreesquerra que de dretes, on els índexs de filiació són menors.

¿Què porta aquests ciutadans a definir-se així? “A Espanya, la gent d’esquerres prové, majoritàriament, de famílies progressistes, sovint identificades amb els perdedors de la guerra i el franquisme, que després van créixer en entorns socials afins a aquesta ideologia. Però el vincle és més sentimental que resultat d’una reflexió política sobre els valors que comparteixen”, afirma Ignacio Urquizu, sociòleg, diputat socialista al Parlament aragonès i autor de l’estudi ‘¿Cómo somos? Un retrato robot del español medio’.

“Un militant d’esquerres de fa 40 anys avui ens semblaria carca”, afirma Torres Mora, exdiputat socialista

Entre els teòrics de la ciència política hi ha el consens que els valors de l’esquerra són avui els mateixos que fa mig segle, orientats a la lluita contra la desigualtat i la recerca de la justícia social. Però la societat espanyola ha canviat notablement en les últimes dècades i això afecta, inevitablement, en la manera com es relaciona amb la ideologia.

“Un militant d’esquerres de fa 40 anys avui ens semblaria un carca. No entendria la igualtat de la dona, ni els drets del col·lectiu LGTBI, ni la integració dels estrangers, que són banderes defensades per l’esquerra en aquests anys. Fruit d’aquesta tasca, avui Espanya és més progressista que fa quatre dècades”, afirma José Andrés Torres Mora, exdiputat socialista i autor del llibre ‘La izquierda es libertad’. 

La paradoxa que persegueix l’esquerra és que els seus èxits socials conviuen amb una sensació de derrota en l’economia, i això també té a veure amb els canvis viscuts a Espanya en les últimes dècades. “Fer polítiques progressistes en un país de 8.000 euros de renda mitjana és més fàcil que fer-ho en un altre de 30.000. En aquell, els serveis públics estaven per muntar i els resultats es notaven de seguida. En aquest, les classes mitjanes s’han fet fortes i, sovint, atendre les seves demandes implica desatendre les classes més baixes, fet que es percep com a menys progressista”, observa Urquizu.

“El resultat d’aquest procés ha sigut un desplaçament de l’eix ideològic cap a la dreta. El votant del PSOE dels anys 80 s’ha fet conservador per mantenir l’estatus aconseguit. La prioritat social ha sigut substituïda per l’econòmica, des d’una perspectiva liberal, i això ha provocat una pèrdua d’identitat a l’esquerra”, apunta la professora de ciència política Ruth Ferrero-Turrión.

Manifestació d’indignats a la Via Laietana de Barcelona. / danny caminal

¿Quan es va produir el desinterès? 

Més paradoxes contemporànies: si la crisi ha llegat un món marcat per la desigualtat, ¿per què els partits que promouen l’igualitarisme no arrasen a les urnes? La resposta més habitual a la pregunta del milió del nostre temps condueix a aquest principi conductista segons el qual, davant del dubte, la gent prefereix l’original. “La socialdemocràcia es va apuntar al neoliberalisme de rostre humà que proposava la Tercera Via de Tony Blair i allà va començar la seva decadència. Per a molta gent va arribar a ser impossible distingir una opció de l’altra”, assenyala el filòsof polític Josep Ramoneda.

“La socialdemocràcia
es va apuntar al neoliberalisme de rostre humà que proposava Tony Blair
i va començar la seva decadència”, recalca el filòsof Ramoneda

El cert és que la fórmula va funcionar durant un temps. A començaments del 2000, tal com reconeixia el mateix ‘The Economist’, un conductor podia guiar el seu cotxe des d’Escòcia fins a Lituània sense trepitjar un país governat per la dreta. Però la crisi va agafar la socialdemocràcia disfressada de neoliberal i els seus electors no l’hi van perdonar.

“Els més radicals opinen que l’esquerra va trair els seus ideals quan va tenir el poder. Els més pragmàtics al·leguen que no va tenir cap altra opció. El cert és que la contribució de la socialdemocràcia en el disseny de la moneda comuna va acabar limitant el caràcter progressista de les polítiques que podien aplicar quan arribaven al govern”, interpreta el sociòleg i politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que cita la reforma laboral com a exemple d’aquestes limitacions: “A l’oposició, Pedro Sánchez va prometre que la derogaria. A la Moncloa, ha descobert que no és tan fàcil”, compara l’analista.

¿Què demanen els votants? 

Segons la politòloga Gemma Ubasart, el missatge enviat per l’electorat progressista en les últimes cites amb les urnes és clar: “El PSOE s’enfonsa quan aposta per l’austeritat i es recupera quan es podemitza i construeix imaginari d’esquerres”. El repte és esbrinar en què consisteix avui aquest imaginari.

El retrat robot del votant d’esquerres de fa 40 anys era un obrer de granota blava que cobrava un salari baix amb el qual anava fent, però que sabia que podia arribar a la jubilació amb aquest pla de vida. El d’ara, reparteix paquets en bici com a fals autònom d’empreses com Deliveroo o Glovo, o té diverses feines precàries per arribar a fi de mes i ha interioritzat que els seus fills viuran pitjor que ell.

“L’esquerra ha de posar en el centre la igualtat, l’educació i les polítiques de gènere”, diu Cristina Monge

“Just quan ens sentim més vulnerables, descobrim que l’Estat ens protegeix menys que mai. La gent demana viure sense por del futur. Per això, el repte de l’esquerra és governar la globalització des d’enfocaments d’equitat i generar seguretat davant la incertesa”, entén la politòloga Cristina Monge. I afegeix: “No és un problema econòmic, sinó de governança. L’esquerra ha de demostrar que és capaç de portar a la pràctica una altra manera d’exercir el poder, posant en el centre assumptes com la igualtat, l’educació, els drets humans o les polítiques de gènere”.

Pancarta feminista del 8-M. / ricard cugat.

La bandera, ¿vermella, verda o lila? 

En els últims temps, en l’àmbit de l’esquerra s’han sentit veus que culpen de la debilitat del discurs progressista l’atenció que ha prestat a demandes identitàries com el feminisme, l’ecologisme o els drets del col·lectiu LGTBI, mentre desatenia la perspectiva de classe, centrada en l’aspecte econòmic. “Aquest diagnòstic pot valer per als Estats Units, però no concebo que un votant progressista espanyol retiri el seu suport al seu partit d’esquerres de tota la vida per haver defensat aquestes banderes”, opina Sánchez-Cuenca. “Més aviat, és al contrari. Si la socialdemocràcia té futur, aquest passa per prendre’s seriosament el canvi climàtic, que serà una preocupació central en els pròxims anys, i per implicar-se en la revolució feminista, que és l’única mobilització realment subversiva del nostre temps”, afegeix Josep Ramoneda.

Joves concentrats contra el canvi climàtic, a Barcelona. / ferran nadeu

¿Com abordar la desigualtat?

¿I què passa amb el vermell? ¿On queden els discursos de classe en un món en què la classe obrera s’ha transformat en un precariat transversal i amb múltiples perfils? “La batalla de l’esquerra ja no té lloc a les barricades. Ara té lloc a la finestreta de l’administració on acudeix el precari a demanar una prestació social i l’hi concedeixen perquè hi ha un pressupost per atendre’l”, respon Torres Mora.

“S’ha de prevenir la desigualtat abans que es produeixi, no corregir-la després”, apunta Borja Barragué

Si hi ha una demanda en què coincideixen tots els discursos progressistes, siguin més o menys radicals, és la de la lluita contra la desigualtat. L’estratègia seguida fins ara per corregir els desequilibris de renda ha consistit a redistribuir la riquesa a través dels impostos, però cada vegada prenen més protagonisme altres propostes que desborden el marc clàssic d’acció de l’esquerra. 

“S’ha de prevenir la desigualtat abans que es produeixi, no corregir-la després”, apunta el professor de Filosofia del Dret Borja Barragué, autor del llibre ‘Larga vida a la socialdemocracia’, que adverteix: “L’Estat Robin Hood que prenia diners als rics per donar-los als pobres té cada vegada menys marge d’acció. Els impostos no es poden apujar indefinidament, i a més són impopulars”. Des del seu punt de vista, un govern d’esquerres disposa d’un menú de mesures “predistributives” que poden reequilibrar la societat per altres vies. “Augmentar el salari mínim, universalitzar l’educació gratuïta de 0 a 3 anys i crear vivenda pública genera igualtat sense necessitat de tocar els impostos”, destaca Barragué.

¿L’esquerra té futur a Europa? 

La victòria del PSOE ha coincidit en el temps amb l’aconseguida per la socialdemocràcia a Dinamarca aquesta setmana i a Suècia i Finlàndia en l’últim mig any. ¿Està canviant el vent polític al continent? “Encara és aviat per dir-ho, però el repte de reinventar la socialdemocràcia europea avui sembla més viu que mai, i a Sánchez se l’assenyala a Europa com el líder possible per dur-lo a terme. Té a les seves mans una responsabilitat enorme”, opina Cristina Monge. Segons Ruth Ferrero-Turrión, experta en política internacional, aquesta reinvenció passa per recuperar el projecte de l’Europa social, que es va abandonar el 2005 i des d’aleshores no se n’ha tornat a parlar. 

Notícies relacionades

Les formacions euròfobes d’extrema dreta han tornat a obtenir importants recolzaments a diversos països en les últimes eleccions al Parlament Europeu. ¿Pot ser l’esquerra l’antídot contra aquesta amenaça? “De fet, Europa només té futur si el projecte comunitari es replanteja amb mesures que vagin cap a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que és el que defensa l’esquerra”, respon Gemma Ubasart.