Anar al contingut
El drama de ser gai, negre i refugiat

VÍCTIMA PER PARTIDA DOBLE

El drama de ser gai, negre i refugiat

Aquesta és la història de Jean Claude, un congolès de 23 anys que va ser expulsat per la seva família per ser homosexual, i empresonat i violat per la policia del seu país. Ara malviu a Samos

Adrià Rocha Cutiller

Havien recorregut els primers 50 metres de mar quan el traficant va deixar el comandament de la llanxa i, després de desitjar-los bona sort a tots, va saltar al mar per tornar nedant a Turquia. Li va entregar les regnes del motor a un camerunès que va assegurar que ell havia pilotat abans, però Jean Claude sabia que no era cert, perquè el coneixia: el seu company manejava motos; ni idea de conduir una llanxa de goma inflable. Mai abans ho havia fet.

A Jean Claude, un refugiat arribat de la República Democràtica del Congo, els traficants el van col·locar al costat del pilot camerunès, i li van donar la responsabilitat de guiar el barco i el seu conductor cap aquests llums que refulgien al fons. Això d’allà, li van dir els traficants, és Grècia. Si anaven recte hi arribarien. 

“Jo els enviava la nostra localització per Whatsapp i ells m’anaven dient: ‘Aneu bé. Aneu una mica cap a la dreta. No aneu per allà, que l’aigua en aquesta zona està més moguda’. Em van dir que sabria que havíem creuat a l’altre costat de la frontera quan perdés el senyal del telèfon. Però que no digués res als altres, perquè tothom començaria a cridar i celebrar i podríem acabar bolcant”, explica Jean Claude ara, sis mesos després que això passés: va aconseguir creuar a finals de novembre de l’any passat.

La persecució

Però, les coses van acabar complicant-se: en un moment, el migrant congolès es va girar i va veure, a la seva esquena, un barco de la guàrdia costanera turca que els perseguia. Va pensar que tot havia acabat: que aquella nit la passaria en un calabós a Turquia.

Va parlar amb els traficants, que li van recomanar que li demanés al conductor –que celebrava el seu baptisme marítim– accelerar tot el que la llanxa i els seus escassos coneixements li permetessin. Ho va fer. Les onades llançaven el vehicle cap a tots costats. Els tripulants volaven a sobre. La llum a la llunyania cada vegada refulgia menys. Van acabar travessant la frontera: el seu telèfon va perdre el senyal i el barco que els perseguia va parar. Havien arribat a Grècia. Era prop de la una de la matinada.

“Al meu país, 
la policia ens
pegava diàriament.
Els guàrdies
ens donaven
pallisses i ens
violaven amb
pals”

“Llavors va venir un barco de la policia grega a rescatar-nos. Quan ens van agafar, tots pensàvem que havíem arribat al paradís. Vaig sentir que estava en un somni. Estava somiant. Però a l’arribar vam veure el camp de refugiats de Samos i com vivia la gent allà”, explica ara Jean Claude, i assegura que va notar, ja des del principi, que no eren ni serien mai benvinguts. “Recordo que en la primera nit un dels homes de la nostra llanxa va demanar una mica d’aigua a un policia grec. Estàvem destrossats després del viatge. El policia li va contestar: ‘No n’hi ha. ¿Vols aigua? Ves-te’n allà a buscar-la. Allà la tens’”, explica el jove que li va etzibar el guàrdia mentre li assenyalava el mar. “Aquesta va ser la forma de rebre’ns”.

Expulsat de casa

Jean Claude, en realitat, no es diu Jean Claude. Ell mateix, dubtant, reconeixent que li agrada la sonoritat del nom, l’ha elegit: té por que se’l reconegui. De patir les conseqüències de parlar-ne massa. No seria una cosa nova: ja li ha passat.

Té 23 anys i fa dos que va sortir de l’armari davant de la seva família. No és gaire bona idea al Congo: el seu pare li va dir que era una bruixa i que la seva presència allà només portaria maleficis i mals esperits. El va desheretar i el va expulsar de casa.

És una cosa molt comuna al país africà. “Ser gai significa estar exclòs de la societat –va dir, en una entrevista fa uns mesos, el periodista i activista gai congolès Patou Izai, que porta endavant una ràdio a la capital del país, Kinshasa–. Això significa que molt pocs LGBTI s’obren respecte a la seva sexualitat. Tenen massa coses a perdre”.

Orientació estigmatitzada

Tot i que el matrimoni entre persones del mateix sexe, a la República Democràtica del Congo, és il·legal, les relacions entre elles sí que estan permeses: l’homosexualitat no està penada per llei. Però això no significa que no estigui estigmatitzada. Als homosexuals se’ls exclou del mercat de treball i molts acaben veient-se obligats a exercir la prostitució, activitat en la qual, per descomptat, no reben cap tipus de seguretat ni protecció social per part de l’Estat: molts acaben sent processats i encausats per violar les lleis de moral pública.

Fugir de l’Àfrica

Jean Claude, després de ser expulsat de casa, se’n va anar a viure amb alguns amics, també homosexuals. Van decidir armar algunes protestes, parlar dels seus problemes, intentar arribar a la gent: que els altres els entenguessin. Els va sortir malament. “La policia ens va detenir i ens va portar a un camp militar. Érem uns 20. Ens pegaven diàriament. Ens agafaven un per un i ens donaven una pallissa i ens violaven amb pals. Ens deien que érem animals. Que no mereixíem viure. Alguns, després d’emportar-se’ls, mai van tornar”, explica el jove congolès. Les paraules, mentre parla, queden suspeses en l’aire per uns segons cada una. Jean Claude talla les frases a mitges, no les finalitza, afegeix sons inintel·ligibles, esbufega constantment. Va estar allà tancat un mes sencer, el juny del 2018: en aquells dies, dins d’aquests barrots, entre pallissa i pallissa, va perdre el seu nòvio.

“Ser gai a l’
Àfrica és un
problema. Se r
gai a Turquia
és un problema.
Ser gai a
Grècia és un
problema. No sé...”
 

Tan aviat com va poder sortir de la presó, Jean Claude va aconseguir un passaport fals, un visat d’estudiant i un bitllet d’avió per a Istanbul, on coneixia altres congolesos de la seva comunitat, que també havien fugit de la persecució contra el col·lectiu LGBTI i que van prometre acollir-lo. Va ser-hi tres mesos: “Recordo que vaig arribar a l’agost i vaig trobar feina en una fàbrica de falsificacions de roba i bosses de marca. Cobrava 200 euros al mes treballant de vuit del matí a vuit de la nit. Era horrible. Ens maltractaven. Ens pagaven una misèria per després vendre els productes que elaboràvem per 100 euros a París o Roma”.

En mans de traficants

El novembre passat va decidir que no podia més: va fer una trucada i, després, la història que ja coneixem: la platja, la llanxa de goma, el mar desbocat de matinada, el conductor camerunès inexpert, les llums en l’horitzó negre, el senyal de telèfon... i Grècia. Grècia.

Però abans va haver de passar per les mans dels traficants, els quals, explica, confabulats amb la policia turca, els van robar tot a tots i van forçar les dones joves i boniques a dormir amb ells a canvi d’abaratir-los el trajecte. “Ho vaig veure amb els meus propis ulls, perquè parlo anglès. Els traficants m’utilitzaven com a traductor”, explica Jean Claude.

Ara, des que ha arribat, el congolès viu en una tenda de campanya a l’infame camp de refugiats de Samos, on s’amunteguen 3.000 persones sense gairebé gens d’aigua, menjar ni instal·lacions sanitàries. I Jean Claude s’hi haurà de passar dos anys més tancat, esperant que Grècia li tramiti la petició d’asil. Té la seva entrevista programada per al 26 d’abril del 2021. “Visc en una tenda amb dos companys gais més, i en el camp tothom ens insulta i es riu de nosaltres. Ens diuen que som dimonis. I la policia grega, quan ho denunciem, passa de nosaltres. Samos és una presó. Si hagués sabut que hauria de malviure així, m’hauria quedat a Turquia”.

“Si trobés una feina em quedaria a Grècia –assegura–. No busco problemes ni mai he fet res per ser tractat així. Estic cansat... Ser gai a l’Àfrica és un problema. Ser gai a Turquia és un problema. Ser gai a Grècia és un problema. No sé...”.