Anar al contingut
Totes les batalles de Marie Colvin

UN MITE DEL REPORTERISME BÈL·LIC

Totes les batalles de Marie Colvin

L'actriu Rosamund Pike encarna la llegendària reportera de guerra a 'La corresponsal', pel·lícula que aborda la complexitat de la periodista abatuda, el 2012, per l'exèrcit d'Al-Assad

Nando Salvà

Marie Colvin va dir en una ocasió que “la valentia és no tenir por de tenir por”. Tenia prou experiència quant a aquesta emoció com per pronunciar aquestes paraules sense que sonessin contradictòries o ridícules. Al cap i a la fi, va arribar a ser qui va anar cobrint per al ‘Sunday Times’ conflictes com els de l’Afganistan, Líbia i Síria, i esquivant la mort en llocs com el Líban, Kosovo i Txetxènia. Ho va fer des de 1985 fins a la seva mort a Síria el 2012, als 55 anys. 

Combatre les guerres sempre s’ha considerat com una activitat eminentment masculina, i el mateix es pot dir d’escriure sobre aquestes. No obstant, sobretot en l’apogeu de les revoltes derivades de la Primavera Àrab, va quedar clar que les dones corresponsals corren un perill afegit pel fet de ser-ho, però que també poden aconseguir accés a entorns exclusivament femenins, i, en general, donen més importància a les persones que a les explosions. I, en algun cas, els entrevistats masculins s’hi obren més fàcilment.

Marie Colvin, en una foto distribuïda per ‘The Sunday Times’ després de la seva mort, el 22 de febrer del 2012.

Colvin, sense anar més lluny, va ser qui primer va entrevistar Moammar al-Gaddafi després que els Estats Units bombardegessin casa seva i matessin la seva filla. Però la seva passió era escriure sobre les vides de la gent corrent atrapada a les zones bèl·liques, que ella solia anomenar “humanitat in extremis”; gent com els nens i dones que van morir en mans dels soldats sirians en un soterrani de Baba Amr, un districte de la ciutat d’Homs, i a qui va dedicar el que va resultar ser el seu últim i fatídic article.


La necessitat de veure

Divendres vinent arriba als cines el biopic ‘La corresponsal’, en el qual el director Matthew Heineman fa ziga-zagues al llarg de l’última dècada de la vida de Colvin. La veiem desesperada per informar d’una crisi humanitària desconeguda, lluitant per trobar estabilitat i reconeixement a la seva feina, patint al·lucinacions, barallant-se amb el seu exmarit, descobrint una fossa comuna i mantenint un conflicte permanent amb la seva imatge física –pel que sembla encadenava dietes–; descobrim una dona complexa, guiada per una barreja letal d’empatia obsessiva i addicció al caos. Sentia la necessitat gairebé patològica de veure, de ser testimoni, que després justificava comunicant al món el que havia trobat. Veia la seva feina com una missió de cara a la creació d’una consciència global; les víctimes de la guerra havien de ser humanitzades, socorregudes i ateses.

 

En zona calenta

El que principalment va convertir Colvin en assumpte de llegenda entre els seus col·legues va ser la seva dedicació. Sovint era l’única periodista –o gairebé l’única–, home o dona, en entrar en zona calenta i l’última en sortir-ne, fins i tot si això significava caminar durant quatre dies a temperatures sota zero per creuar la frontera de Txetxènia, ajudar a salvar més d’un miler de dones i nens refugiats pressionant per aconseguir que els evacuessin de Timor Oriental o perdre un ull a causa d’una granada, com li va passar a Sri Lanka el 2001 –per això, el pedaç negre que va lluir bona part de la seva vida, i que segons ella mateixa la feia semblar una pirata.

“La valentia 
és no tenir
por de tenir
por”, solia
dir la
corresponsal 

Una escena de la pel·lícula, per exemple, la situa a l’Iraq a començaments de la dècada passada escoltant un oficial nord-americà que dona als periodistes instruccions sobre on poden i on no poden anar. Immediatament li ordena al seu fotògraf, Paul Conroy, que no en faci cas: aniran on la història els porti. 

‘La corresponsal’, en qualsevol cas, no intenta posicionar la seva protagonista com una màrtir o una salvadora, sinó com a algú que disfrutava del prestigi que la seva posició li proporcionava, i que no era immune a la vanitat i per tant no s’ho pensava dues vegades abans de recordar a altres reporters qui estava a dalt de tot de l’ordre jeràrquic.

Un assassinat d’Estat

Quan no estava informant des de les trinxeres li agradava fer-se amb líders mundials i assistir a festes on conversava amb estrelles de cine i altres celebritats. I res la preocupava més que acabar convertint-se en “un pseudohome pudent i exhaust” –van ser les paraules textuals que va utilitzar a l’edició britànica de ‘Vogue’ de desembre del 2004. Fins i tot a les trinxeres vestia roba interior de setí i encaix.

La Primavera Àrab va implicar més canvis al món del reporterisme. Molts règims van començar a tractar obertament els periodistes com a enemics. I el problema és que, gràcies a les informacions a través de xarxes socials i de les entrevistes per Skype, sabien on trobar-los. El 22 de febrer del 2012 Colvin i Conroy eren a la planta baixa d’un edifici de diversos pisos a Baba Amr, utilitzat com a centre de premsa, quan allà sobre va impactar un projectil que a ella la va matar i a ell el va deixar greument ferit. 

Amb el temps va quedar en evidència que Colvin havia sigut víctima de represàlies per la seva cobertura de la guerra de Síria. El 31 de gener passat, un jutge nord-americà va dictaminar que els funcionaris de més alt nivell del Govern sirià havien planejat i executat acuradament l’atac amb el propòsit específic de matar periodistes, i va condemnar el règim de Bashar al-Assad a pagar 302,5 milions de dòlars a la família de Colvin en concepte de danys i perjudicis.

Danys col·laterals

Per als qui reporten des del front, resulta extremadament difícil passar de la vida al límit pròpia de les zones de conflicte a l’avorrit confort domèstic, i sembla ser que aquest desajust va tenir a veure en l’ús abusiu que Colvin feia de l’alcohol i en la seva tumultuosa vida personal. En el cas d’algunes dones corresponsals, a més, hi ha l’element afegit de voler ser mares: Colvin volia ser-ho, però després de dos avortaments involuntaris es va resignar a dedicar-se per complet a la seva feina.

La preocupava
convertirse
en «un
pseudohome
pudent i
exhaust»,
va declarar a ‘Vogue’

En última instància, pitjor encara, no va ser capaç de reconciliar la imatge d’intrèpida heroïna que projectava amb els dubtes i el dolor interior que patia. Una sèrie d’imatges li venien una vegada i una altra a la memòria: un ancià amb la respiració entretallada a qui un coet rus acaba d’arrencar la part posterior del cap; el cos sense vida d’un camperol vestit amb un vestit de llana desgastat; una jove palestina que mor a Beirut víctima de les bales. El 2004, va ser diagnosticada amb un trastorn d’estrès posttraumàtic.

Després de la seva mort, es va convertir en símbol de com de complicada que arriba a ser la vida dels qui viatgen als llocs més remots i s’endinsen en un ambient de violència i inseguretat extremes per revelar aquesta veritat al món, de com d’emocionalment aclaparadora que resulta i de com de difícils de curar que són les ferides que causa. I, mentre els conflictes que continuen actius a tot el planeta continuen provocant milions de morts i desplaçaments, l’estrena de ‘La corresponsal’ funciona com a recordatori no només de la seva figura, sinó també de la importància dels enviats especials en una època i un panorama mediàtics en els quals el reporterisme de primera mà està cada vegada més devaluat.