Anar al contingut
El drama de ser nen refugiat i discapacitat

SERGI PARAMES

EDUCACIÓ ESPECIAL AL SÀHARA

El drama de ser nen refugiat i discapacitat

Les famílies del campament sahrauí 27 de Febrer expliquen les moltes dificultats amb què es troben per atendre els seus fills amb discapacitat

Sergi Paramès

Entre restes de camions abandonats i cases de tova destrossades per les pluges torrencials del 2015, un grup de menors s’acosta corrent cap a uns voluntaris al crit d’“Hola, caramel”.

Per als nens, en general, el desert és un gran camp de joc. Molts van descalços, tot i que en aquest, concretament el Sàhara algerià, hi hagi més pedres que dunes. Però, per als nens discapacitats el seu terreny de joc no va mes enllà de les parets de palla i fang de les seves cases. O de les seves haimes.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra entre 2,3 i 3,3 milions els refugiats amb alguna discapacitat, un terç dels quals són nens.

En el cas del Sàhara, els refugiats són de llarga durada, ja que la comunitat sahrauí fa més de 40 anys que és a l’exili. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) calcula que en els cinc campaments sahrauís en territori algerià aixecats a prop de Tindouf viuen 90.000 persones, de les quals 32.100 són nens en edat escolar. ¿Quants d’aquests nens són discapacitats? Segons l’ACNUR, s’atén en els cinc camps 196 nens amb necessitats educatives especials. 

Un xoc

La vida en un campament vista des de l’òptica occidental és tot un xoc. El paisatge està dibuixat de pedres i sorra i unes quantes cases de tova, on viuen els refugiats que han tingut més sort. Mentre que els no tan afortunats s’han de conformar, quatre anys després, amb arrecerar-se en tendes de campanya de les que va subministrar l’ACNUR després de les riuades.

Amb el pas dels anys, i gràcies a l’ajuda internacional i a les oenagés, la majoria espanyoles, van sorgint barris i infraestructures. Zones comunes, com un mercat, una plaça pública o un centre d’assistència sanitària. Mas enllà d’això, només hi ha sorra. Ni carrers, ni clavegueram, ni canalitzacions d’aigua...  Es poden veure metres i metres de cables tirats per terra que porten l’electricitat a les llars sense cap control. Aquests cables, al estar a la intempèrie, ja han provocat més d’una desgràcia i algun nen ha mort electrocutat.

Mamadouh és un adolescent amb trastorn generalitzat de l’aprenentatge i epilèpsia. /SERGI PARAMÈS

El que ja no serveix s’abandona, es llença en qualsevol lloc.  Cotxes, camions i autocars que al seu dia van complir la seva funció, ara estan abandonats una vegada revenudes les peces reutilitzables. No serveixen més que com a espai de joc perillós per als nens. 

Escoles especials

Al-Hawhari és el director de l’escola de nens discapacitats del campament de refugiats 27 de Febrer. És sociòleg format a Cuba gràcies als acords de col·laboració entre la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el país caribeny. “Atenem 23 nens, entre invidents, sordmuts, autistes, discapacitats profunds i amb síndrome de Down”, explica Al-Hawhari. Cada campament té un centre d’aquestes característiques, excepte el de Smara que, al ser el més gran, compta amb dues escoles diferenciades, una per a nens discapacitats sensorials i una altra per a nens discapacitats psíquics. 

L’OMS xifra
entre 2,3 i 3,3
milions els
refugiats amb
discapacitat a
tot el món

“Fa uns quants anys”, continua el sociòleg, “que l’assistència i el reconeixement social de les persones discapacitades ha canviat molt. S’ha passat de tenir-les lligades perquè no sortissin de les haimes o utilitzar-les per demanar o robar pels carrers de les daires (unitat territorial) a fer un programa individual per part d’un treballador social i un psicòleg per plantejar quin tipus d’activitats i quin tipus de centre necessita cada nen per progressar, ser el mes autònom possible i portar una vida integrada en la societat”.  

Mamadouh, un adolescent amb trastorn generalitzat de l’aprenentatge i epilèpsia, col·labora ajudant als mes petits del centre. La Mouguef, la seva mare, i la família es reuneixen a l’habitació que fa de menjador i sala. 

–¿Mouguef, com ha viscut la família tenir un fill amb discapacitat?
– Suposa un problema perquè necessita més atenció. N’hem de tenir més cura. Tenir sempre present on és, acompanyar-lo a tot arreu, canviar-li els bolquers, netejar-li la boca quan baveja... 

–¿La família s’ha sentit recolzada per la comunitat?
–Sí, per descomptat, quan el troben per allà, sempre ens el porten.

–¿Quin futur li espera al seu fill?
–A la llarga, que es pugui encarregar de si mateix quan jo ja no hi sigui, almenys que es valgui. 

–Els sahrauís tenen una dita sobre el te. Vostès diuen que el primer ha de ser amarg com la vida, el segon dolç com l’amor i el tercer suau com la mort. ¿Vostè, com a mare, com afronta la vida que li ha tocat viure?
– La medicació per al meu fill i poder disposar de bolquers m’ajuda. Em sento pitjor quan soc conscient que no puc millorar la meva situació. Però, m’encanta la feina de voluntària que faig amb els nens. Disfruto del plaer d’estar acompanyada i d’escoltar música. 

–¿Què és el seu fill per a vostè?
–Un fill sempre és una benedicció, ens l’ha donat Al·là. 

Zeinuha, la mare de Salma, una nena de 5 anys amb un elevat grau de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i aficionada a rosegar cables, el que més desitja és que algun dia la seva filla es pugui integrar a la vida del campament, però li preocupa molt la seva falta d’interès per les coses. Si no li dones menjar, no menja. Si no li dones res per beure, no beu, es queixa. 

Zainab, la mare de Buda, un nen d’11 anys amb discapacitat intel·lectual profunda parla del dia a dia amb el seu fill al campament i de les dificultats que té per poder triturar-li tot el menjar. Buda no pot fer res per ell mateix, i per això Zainab, sovint, necessita buscar algun veí o familiar que l’ajudi, ja que el nen no es pot quedar sol. Últimament, el noi ha perdut rigidesa i espasticitat i per això és més fàcil transportar-lo, però a la seva mare la preocupa que cada dia estigui més feble. El millor que Buda ha aportat a la família, explica, és com tots l’adoren. Ell, assegura, està més a prop del seu cor que qualsevol altre dels seus fills.

Falta de transport 

Fatimetu té una filla: Tara, d’11 anys, que és invident. L’Al-Hawari li retreu a la dona la poca assistència de la nena a l’escola, ja que com que no té cap discapacitat intel·lectual, si fes el programa adaptat per a ella, seria molt més autònoma. La distància i les condicions del terreny impedeixen sovint que la nena pugui anar a classe, diu la mare. La falta de transport escolar és un problema comú. 

La societat sahrauí és, en gran manera, matriarcal. /SERGI PARAMÈS

L’escola d’educació especial del campament ha sigut pintada, fa poc, de blanc per uns voluntaris bascos i, darrere d’una gran porta blava, es passa sota un cartell que indica que el centre s’ha construït gràcies a la col·laboració del poble de Sant Vicenç dels Horts. 

L’edifici s’organitza al voltant d’un pati des del qual es pot accedir a cada sala del recinte escolar, que disposa de menjador, cuina, aules, sala de motricitat, sales de tallers i despatxos. En l’actualitat, per als adults es compta amb tallers de costura, cuina, fusteria i horticultura. L’únic personal funcionari és el director. Pel que respecta a la resta, la majoria són dones i voluntàries –algunes d’elles antigues alumnes– formades per educar a discapacitats per part del Ministeri de la Dona i els Serveis Socials de la RASD. 

Zainab, la mare
de Buda, assegura
que ell està més
a prop del seu cor
que qualsevol
dels altres fills

Les seves necessitats més grans són de transport, ja que des de l’escola a les cases de molts d’aquests nens hi ha diversos quilòmetres per camins de sorra i pedres. També necessiten amb urgència renovar l’acord de col·laboració amb la Creu Roja que permet que els nens tinguin esmorzar i menjar assegurat a l’escola. Els ajuts per a les necessitats especials d’alimentació, com ara menjar per a celíacs o intolerants o que requereixen triturats, no arriben. L’ONU ofereix una ajuda alimentària a base d’arròs, farina, oli, sucre i aigua.

Mentre alguns nens juguen a futbol en una pista improvisada, d’altres esperen a les seves cases que hi hagi un nou dia d’escola. Mentrestant, un adult els mira, somriu i diu: “Els nens són una benedicció d’Al·là, són l’única inversió que tenim al desert”.