Anar al contingut
Així seran els museus del futur

MIKE SEGAR

OPINEN ELS EXPERTS

Així seran els museus del futur

Deu gestors de centres culturals de referència donen la recepta sobre com han de ser aquestes institucions en un món hiperconnectat

Noelia Sastre


Plantegem a 10 responsables de museus les preguntes següents: 1. Com haurien de ser aquestes institucions en el segle XXI pel que respecta a la seva relació amb la societat (l’organització de les col·leccions és un altre assumpte); 2. Com ha canviat el seu acostament als visitants3. En quina mesura responen a l’afirmació del Consell Internacional de Museus (ICOM) en la seva condició d’”actors actius en les seves comunitats, plataformes on els visitants poden cocrear, compartir i interactuar”. 

Tots coincideixen que la noció de museu està en ple procés de canvi. Lent i difícil, però necessari. En aquest sentit, els gestors estan bolcats en la integració real dels públics, que són molts i molt diferents. Lluiten contra la fama d’elitistes d’aquests espais per evitar la barrera social i respondre a les seves necessitats. 

Comparteixen la idea que un museu buit és un gran magatzem. I que l’ús social també li dona valor, no només les compres o les restauracions. Els museus, defensen, han d’ajudar el públic a interrogar-se, interpel·lar i escoltar. Han de ser finestres obertes a un món que ara és alhora local i global.

Pepe Serra. MNAC

1.
Estem en procés de canvi permanent. El MNAC ha perdut el monopoli del contingut. Ara tothom té un punt de vista propi, i això requereix un enorme canvi de mentalitat perquè el públic d’avui són un milió de minories. Hem de passar del paternalisme a lloc de debat i participació. S’han de trencar les barreres entre l’alta i la baixa cultura, qüestionar-se el cànon, legitimar-nos en la centralitat social per rebre recursos públics. 


2.
Som un mecanisme d’integració en la societat. Com en un restaurant, on la gent decideix el que menja, el museu genera autoaprenentatge. I l’aspecte crític del visitant ha sigut clau, juntament amb la transformació digital. Aquest canvi s’ha de traduir en la integració real dels públics, perquè el 70% dels catalans no van al museu. Qui hi entri avui ha de trobar coses que li facin preguntes. I si la gent s’hi vol fer ‘selfies’, que se les facin. Aquí hi ha el repte: saber què busca el públic, conèixer-lo.


3.
Hem fet grans triomfs a petita escala, però ens visiten més escoles de Girona que de l’Hospitalet, ciutat als peus del museu i amb 260.000 habitants. Hem d’encaixar les crítiques d’elitisme, treballar perquè s’entenguin les propostes, perquè al museu és on millor es barregen les classes socials. Dos exemples d’això: el programa ‘Tàndem’ amb l’escola Miquel Bleach de Montjuïc, premi Ciutat de Barcelona el 2015. I la col·laboració amb la Vall d’Hebron en un nou projecte que utilitza l’art com a eina per a pacients amb estrès posttraumàtic. 

Manuel Borja-Vilell. MUSEU REINA SOFIA

1.
El futur passa per tres elements clau: la col·lecció, els relats i el caràcter local i internacional. Avui que tant es privatitza, la cultura ha de ser comuna. Com l’aigua i l’aire. El millor museu serà el que més relats generi a partir d’un nou glossari. Hem de descolonitzar la cultura perquè el glossari que a Europa vam creure universal no ho és. D’altra banda, el museu actual es mou entre la identitat nacional i la franquícia. Cap té sentit. En el futur serà un museu situat, local i internacional alhora.


2.
En el Museu Reina Sofia, intentem explicar una realitat concreta a través del que passa al món. Per exemple, amb l’exposició ‘Tiempos incompletos. Chile, primer laboratorio neoliberal’ relacionem els Chicago Boys dels 50 amb el cop d’estat a Xile als 70 i el moviment 8-M a l’Espanya actual. Servitud i liberalisme, Espanya i el Con Sud. No és una història lineal ni uniforme. El canvi no és fàcil perquè sempre s’esperen grans números i milions de visitants, però les institucions es construeixen a poc a poc, amb pressions de tot tipus. 


3.
Exemples d’aquests elements situats són la Xarxa de Conceptualismes del Sud, amb l’Amèrica Llatina; L’Internationale, amb institucions europees d’art contemporani, i l’Institut de la Imaginació Radical, projecte al Pireu (Grècia) amb immigrants per repensar el Mediterrani. El nostre plantejament passa per replantejar la història i els dispositius, com hem fet amb el Guernica. I per qüestionar la mateixa institució. Si no hi ha interpel·lació a partir de temes com la raça, el feminisme o les classes, és difícil que es generi complexitat.

Ferran Barenblit. MACBA

1.
El museu ha de ser un lloc d’experimentació per a la convivència. Els grecs ho tenien molt clar: deixaven els temes més problemàtics per a la cultura. Els seus drames són terribles, sense límits. Hem d’anar en aquest sentit, ser molestos, una pedra a la sabata. El museu del futur ha de passar per aquí: llocs en els quals entendre el món, fer-se preguntes, respondre a les seves contradiccions de la mà dels artistes, que són els que tenen un punt de vista més lliure.


2.
El museu pot ser un laboratori de la nova institucionalitat. Poques institucions es poden pensar i repensar més que el museu. Les expectatives són cada vegada més elevades perquè es van creant moltes estructures de coneixement, i al museu li queda un espai residual que ningú més pot ocupar en la transgressió constant, estètica i política. Un lloc que construeix sobre una cosa que hem perdut, que mira amb esperança, interpel·lació i diversitat, on el coneixement s’explica a través del diàleg horitzontal, dinàmic, volàtil. 


3.
En el Macba, tenim el programa d’'Estudis Independents’, que dura 14 mesos. Hi participen sociòlegs, artistes, activistes i arquitectes amb capacitat de fer canvis efectius en la societat, amb un impacte real en la manera de fer política i crear nous espais de reflexió en les seves comunitats d’origen. I un projecte molt quotidià, ‘La cuina’, amb l’artista Marina Monsonís, que reflexiona sobre el futur de l’alimentació o el canvi climàtic. El fem en un espai micro amb gent molt diferent mentre cuinen i xerren. 

Hendrikje Crebolder. RIJKSMUSEUM D’AMSTERDAM

1.
Cada vegada és més important la interacció entre la col·lecció i l’audiència per crear comunitats més enllà de les obres físiques. Vam ser el primer museu que va digitalitzar tota la seva col·lecció per oferir-la de forma gratuïta a internet i hem comprovat que els dos mons, ‘online’ i ‘offline’, s’enforteixen mútuament. El museu ha de ser una plataforma de discussió sobre els temes que més interessen la societat, com l’exposició sobre l’esclavitud que va generar un gran debat. Un altre assumpte és l’accessibilitat i inclusió de persones amb discapacitat. Per a ells, creem nous productes amb els quals aprofundir la nostra relació. I per acabar, la col·laboració amb altres institucions i la societat civil. 


2.
El que més ha canviat és la interacció amb el públic. Abans no teníem xarxes socials. Ara ho compartim tot, és una relació molt més dinàmica. 


3.
En el Rikjsmuseum, animem la gent a fer les seves pròpies col·leccions amb les nostres obres. Aquesta mateixa setmana hem llançat un videotour en la nostra aplicació per a persones amb discapacitat auditiva o de la parla. També cuidem molt el nostre canal de Youtube i a l’estiu, per l’Any Rembrandt, tothom podrà participar en una exposició enviant treballs inspirats en la seva obra. Serà una mostra creada pel públic. 

María Bolaños. MUSEU NACIONAL D’ESCULTURA

1.
El museu és l’espai públic més ben preparat per ser un lloc de coneixement, d’experiències intel·lectuals, de cultiu del plaer. I ho ha de fer de manera radical: ha de trencar tabús, fer preguntes, provocar reaccions, evitar la nostàlgia, mantenir els valors antics en harmonia amb la sensibilitat contemporània.


2.
Tot i que hi continua havent museus que semblen casernes del patrimoni, hi ha hagut una tendència aperturista mitjançant programes que reforcen els llaços de comunicació amb tota la societat, sense exclusions. El més negatiu és que molts es deixen conquistar pel mercat, per l’espectacle, per un populisme que només propicia la banalització de la cultura i la infantilització de la societat.


3.
El lema del 2019 encaixa com un guant en la nostra manera d’entendre el patrimoni. El Museu Nacional d’Escultura té una forta personalitat que el diferencia de la resta. Però això no significa que hagi d'estar abstret en si mateix. Al contrari, treballem per descobrir, en les mateixes arrels, elements nous. I mirem de reforçar-ne l’especificitat de la manera més innovadora, fomentant l’accessibilitat intel·lectual als seus continguts i la participació de la societat en la vida del museu.

Lucía Casani. LA CASA ENCENDIDA

1.
Les tecnologies han de servir perquè les institucions siguin més accessibles, transparents i poroses. A través de la cultura, es pot incidir en la societat i ajudar a generar consciència sobre temes de gran importància social i política, ja sigui el canvi climàtic o les crisis dels refugiats. 


2.
El públic no és un mer receptor i les institucions han d’estar preparades per a aquest diàleg que ja no només inclou el creador sinó, més que abans, el receptor.  Treballem per a un públic cada vegada més ampli, de vegades deslocalitzat, a qui hem d’oferir espais de trobada però alhora nodrir en l’espai digital. 


3.
La Casa Encendida és un punt de trobada que convida a reflexionar sobre el món que ens envolta i les problemàtiques del present a través de l’art i la cultura, l’educació i l’acció social. Connectem amb el teixit creatiu emergent, tant local com nacional. El 6 de juny inaugurem els projectes guanyadors d’’Inéditos’, dirigida a joves comissaris, entre els quals ‘La pista’, de Lorenzo García Andrade, que proposa convertir la sala d’exposicions en una pista de pàdel i oferir-hi activitats durant l’estiu. També treballem amb les comunitats més pròximes, amb jornades com la gentrificació a Lavapiés. 

Manuel Segade. CA2M

1.
Un museu d’art contemporani, si fos un gènere literari, seria una novel·la de ciència-ficció, pertanyeria a la literatura d’anticipació. No sabem com serà l’art del futur, però les seves institucions haurien de ser canviants, mudables i capaces d’adaptació, com les pràctiques artístiques mateixes.


2.
Els visitants ara són actius, i dels usos que inventen al CA2M n’aprenem molt. Tota la nostra activitat està basada en l’heterogeneïtat dels públics i en la capacitat de la institució per crear comunitats d’atenció i d’afecte entorn de les pràctiques artístiques contemporànies. Creiem en la capacitat de l’art com a força de transformació social, com una forma més de contribuir des del que és públic a la creació de ciutadania.


3.
Un exemple clar és el col·lectiu de teixidores que ocupaven una part de la cafeteria una vegada a la setmana, i van acabar teixint el primer hamacòdrom (bosc d’hamaques) públic d’Europa a la pineda d’un parc de Móstoles. Amb això van reivindicar el dret a la mandra de les dones que treballen a la llar, l’únic que mai s’havien pogut permetre... Crec que aquestes xarxes de participació, entre pràctiques i afectives, són els futurs que ens interessa tornar present immediat.

Mireia Massagué. CHILLIDA LEKU

1.
Estem en ple canvi. Hem tardat a girar la vista cap a l’usuari i ara només tenim sentit si som importants en la societat i aquesta ens interpel·la. Hauríem de caminar cap al model anglosaxó, més sostenible i perdurable en el temps, amb una professionalització més gran i gestors amb una visió global. La crisi ens ha obligat a fer aquesta reflexió.


2.
El canvi més important té a veure amb la irrupció de les noves tecnologies. Hem de cobrir moltes necessitats i atendre un públic molt divers. I, sens dubte, no podem valorar només les xifres, que són tramposes, sinó la qualitat, diversitat i contingut de les propostes. Un altre canvi és la creixent participació de barris i col·lectius pròxims als museus, generant vincles afectius amb la comunitat per parlar del que els importa. 


3.
Chillida Leku és un museu diferent: monogràfic, de gestió privada i dedicada a un artista, Eduardo Chillida, que va buscar un espai, com ell deia, “amb els peus a la meva terra i les mans cap al món”. Aportem valor al territori i ens centrem en el públic familiar perquè és el nostre futur. Al costat de La casa del vacío proposem tallers per crear i experimentar al voltant de la figura de Chillida. 

Fátima Sánchez. CENTRO BOTÍN

1.
El Centro Botín ha sigut concebut, pensat, desenvolupat i activat en el segle XXI. I tenim una missió social: potenciar la creativitat de tots els públics a través de les arts, generant riquesa i desenvolupament econòmic, cultural i social.


2.
Els visitants són cada vegada més actius. Per a ells s’han de dissenyar experiències úniques utilitzant el potencial de l’art per emocionar i mirar la realitat des d’una nova perspectiva.


3.
És el segon any que participem en el Dia Internacional dels Museus amb una jornada de portes obertes i visites guiades gratuïtes. El lema d’aquest any encaixa perfectament amb la nostra programació, amb artistes com Carsten Holler o Martin Creed, i exposicions que aporten noves visions del treball de Miró o Calder. Recolzem la creació de joves artistes amb beques i tallers, i la investigació amb projectes de grans mestres del dibuix, com Goya. També concerts, cicles de cine, dansa o teatre. Som un centre viu que busca potenciar la creativitat dels seus visitants.

Trinidad Nogales. MUSEU NACIONAL D’ART ROMÀ

1.
Els museus del segle XXI han d’atendre la diversitat, ser oberts i participatius, atraure tots els sectors de la societat. 


2.
Els usuaris tenen un perfil molt més ampli, però en la relació amb la societat hi ha aspectes que retarden l’impuls del museu, com la burocràcia de l’Administració. 


3.
Las activitats del Museu Nacional d’Art Romà per al Dia dels Museus s’implica la societat. Com el programa Portes obertes a la col·lecció, amb una selecció de peces explicades pel grup de voluntaris. O ‘Agripina vs. Neró’, que busca la recuperació del paper de la dona en una història escrita per homes i presenta el personatge d’Agripina Menor en un doble vessant: com a dona de la dinastia Julio-Clàudia i en el seu caràcter individual. L’obra s’inicia a l’Egipte de la seva infància, passant per les principals ciutats d’Àsia Menor i els seus estius a Herculà, fins a arribar a Roma.

El MoMA ressorgeix com a laboratori


El museu novaiorquès tancarà entre el juny i l’octubre per replantejar la seva col·lecció. “El fundador Alfred Barr el va imaginar fa 90 anys com un laboratori. Volem recuperar aquesta essència”, explica el seu director, Glenn D. Lowry. “Si el MoMA dels 80 i 90 apostava per una narrativa lineal, ara explicarem moltes històries”. 

Els arquitectes Diller Scofidio + Renfro firmen el nou edifici, al qual s’afegiran tres plantes de la nova torre residencial de Jean Nouvel. Amb aquesta inversió de 400 milions de dòlars, el museu guanyarà 4.000 metres quadrats. A la planta baixa, galeries a peu de carrer. A la segona, una plataforma educativa per explorar noves idees. “Un dels objectius és millorar l’experiència dels visitants des del moment en què entren al MoMA i connectar el que fem amb el barri, incloent-hi tothom que camina pel carrer 53”. Les peces rotaran cada sis mesos. “Pintura, escultura i fotografia compartiran sales i dialogaran per crear una història més diversa de l’art”. 

El públic podrà continuar admirant les grans obres, però trobarà noves experiències en cada visita “perquè el museu estarà en canvi constant, responent al que passa avui al món”. En el cor del projecte, The Studio, a la tercera i quarta planta, dedicat a la ‘performance’ i la música. I de nou, el diàleg entre l’element local i l’internacional. “Volem mirar cap a l’Àsia, l’Orient Mitjà, l’Àfrica. Treballar en aquest món descolonitzat i postcolonial. Ser oberts, generosos i sensibles a les diversitats de la cultura contemporània”, conclou Lowry.