El pianista negre i el seu 'goril·la' blanc

Ja s’havia fet fosc aquell dissabte de gener de l’any 1963 quan els membres de Don Shirley Trio van pujar a l’escenari d’un teatre a Manitowoc, Wisconsin. El repertori que van interpretar, una fusió de jazz i música clàssica, seria posteriorment considerat per la premsa local com a “brillant i emocionant, i molt ben rebut per la multitud d’espectadors”. Però el líder i pianista de la banda sabia que, en el seu cas personal, la benvinguda era condicional. Perquè Don Shirley era afroamericà, i a l’entrada de la ciutat hi havia un gran rètol en què es podia llegir: “Negrata, més et val que la nit no se’t tiri a sobre a la nostra ciutat”.

Per això, quan mesos després el trio es va embarcar en una altra gira pels Estats Units que incloïa diversos concerts al sud del país, Shirley va contractar un ‘goril·la’ italoamericà –i, per tant, blanc– conegut com a Tony Lip Vallelonga perquè li servís de xòfer i guardaespatlles. La relació que es va anar establint entre tots dos al llarg del viatge mentre reaccionaven davant dels prejudicis de raça de tota una nació és ara la base argumental de ‘Green book’, la dramèdia de Peter Farrelly que fa un parell de setmanes va obtenir el Globus d’Or a la millor pel·lícula comèdia o musical i que ara suma cinc nominacions als Oscars, entre les quals les corresponents als seus protagonistes, Viggo Mortensen i Mahershala Ali.

 

 

A principis dels 60, el racisme havia començat a ser oficialment desterrat de les institucions nord-americanes, però la segregació de fet i de dret continuava sent la norma en àrees i transports públics, restaurants i hotels de tot el país. 

L’'apartheid’ a la guantera

De fet, mentre els membres blancs de la troupe protagonista de ‘Green book’ –el mateix Vallelonga, el baixista Ken Fricker i el violoncel·lista Juri Taht– podien menjar i dormir on els vingués de gust, el mateix Shirley havia de respectar tant sí com no les indicacions ofertes per la publicació a la qual el títol de la pel·lícula al·ludeix: 'The negro motorist Green book'.

En aquella època, els afroamericans que s’ho podien permetre sabien com d’important era tenir un cotxe, sobretot per evitar la discriminació i els insults consubstancials –per a ells– al transport públic. Això, dèiem, no significa que els negres al volant no haguessin de suportar la segregació a molts establiments ni témer les ‘Ciutats capvespre’, on la seva presència estava prohibida després de la posta de sol. Sabien que, en cas de quedar atrapats al lloc equivocat, podien rebre una pallissa o un tret, o acabar com a atracció principal en un ritual del Ku Klux Klan.

Va ser en aquestes circumstàncies que Victor H. Green, un carter de Harlem, va idear 'The negro motorist Green book', també anomenat 'Green book' ('Llibre verd’): una guia d’hotels, motels, estacions de servei, restaurants, aparcaments, serveis de taxi, salons de bellesa, barberies, sastreries, farmàcies, bars i fins i tot funeràries en què la gent de color era benvinguda. Publicat el 1937, la seva primera edició era un directori de 15 pàgines circumscrit a l’àrea metropolitana de Nova York. Per confeccionar-lo, Green va recórrer a les seves pròpies experiències a la ciutat i a les recomanacions dels seus companys del Servei de Correus. En edicions posteriors, la llista incorporava també suggeriments dels usuaris. 

Última edició

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan es va publicar per última vegada el 1966, tenia 99 pàgines i incloïa tot el territori nacional i fins i tot algunes ciutats estrangeres, i aportava innovacions que van anticipar les xarxes de lloguer vacacional actuals: de manera similar a empreses com ara AirBnb, incloïa una llista de residències privades, en què els viatgers negres es podien allotjar de forma segura, i estava ple de crítiques positives d’aquells llocs que proporcionaven un servei més satisfactori.

En el pròleg de l’edició de l’any 1948, el seu autor va escriure: “Hi haurà un dia, en un futur proper, en què aquesta guia no necessitarà ser publicada. Això serà quan la nostra raça tingui igualtat d’oportunitats i privilegis als Estats Units”. Green va morir el 1960, quatre anys abans que s’aprovés la llei de drets civils, que posava fi a la segregació en llocs públics i prohibia la discriminació laboral basada en la raça, el color, el sexe o la religió. L’altre racisme, l’enquistat en els prejudicis de les persones i els missatges polítics, mereix una guia a part.