Anar al contingut
Emma Stone: «Prefereixo les crítiques negativasa els elogis»

Axelle Bauer-Griffin

Emma Stone: «Prefereixo les crítiques negativasa els elogis»

La guanyadora d'un Oscar per 'La La Land' es posa a la pell d'una de les 'favorites' d'Anna de Gran Bretanya

Nando Salvà

Va començar a actuar gairebé amb 20 anys i ara, acabats de complir els 30, Emma Stone té una filmografia plena de títols icònics –‘Supersalidos’ (2007), ‘Rumores y mentiras’ (2010), ‘Criadas y señoras’ (2011) ‘Birdman’ (2014)– i una vitrina plena de premis gràcies a ‘La La Land’ (2016), que sense anar més lluny va obtenir el Globus d’Or i l’Oscar. I podria emportar-se l’estatueta per segona vegada gràcies a la seva nova pel·lícula, ‘La favorita’, una comèdia negríssima a càrrec del director Yorgos Lanthimos que reconstrueix la caòtica cort de la reina Anna de la Gran Bretanya.

-Vostè és l’únic membre del repartiment principal de ‘La favorita’ no nascut a la Gran Bretanya. ¿Això va ser un hàndicap a l’hora de decidir participar-hi? ¿Què va ser el que més la va atreure del projecte? 
-El cert és que sempre m’han fascinat les monarquies, i, en concret, el període de la història de la Gran Bretanya que la pel·lícula recrea és increïble. D’això en soc conscient ara, perquè abans de començar a rodar-la no en sabia res, de la reina Anna. Al documentar-me sobre ella no podia creure’m que fos una dona tan especial, que va perdre fins a 17 fills i va passar per tantes dificultats. D’altra banda, no és fàcil trobar una pel·lícula que inclogui tres personatges femenins tan increïbles com els que encapçalen ‘La favorita’.

-Explica Lanthimos que va tenir el repartiment assajant durant les tres setmanes prèvies a l’inici del rodatge, i que durant aquest temps en cap moment van parlar de la història o els personatges... ¿Què van fer? 
-Vam estar saltant, fingint ser fideus humans, caminant cap enrere... aquest tipus de coses. De vegades totes alhora. Bàsicament, Yorgos ens va tenir tot aquell temps fent l’imbècil. El seu objectiu era que perdéssim les inhibicions i la vergonya, que deixéssim de ser conscients de nosaltres mateixos i el nostre comportament davant els altres. És clar que ho va aconseguir. 

-¿Quin diria que és el desafiament més gran per a una actriu a l’hora de rodar cine d’època?
-En el meu cas, la dificultat més gran va ser rodar durant tantes setmanes amb la maleïda cotilla. Literalment, no podia respirar. Després del primer mes, vaig començar a notar com els meus òrgans es deformaven. I com que no me la podia descordar, tampoc podia menjar segons quins plats, perquè si ho feia després no digeria de forma adequada i passava la tarda eructant. Així que durant part del rodatge vaig sobreviure menjant sopetes, cosa que no va estar malament, perquè al meu estómac ja li va bé el menjar lleuger.

“Vaig ser una nena complicada,
procliu als
atacs d’ansietat
de pànic. Les classes de teatre em van ajudar
a superar-los”

-¿A què es refereix?
-Tinc una hèrnia de hiatus des que vaig néixer. Bàsicament, una part del meu estómac sobresurt cap a l’esòfag, i això afavoreix el reflux. Sona repugnant, però l’únic que significa és que no puc menjar picant ni plats gaire pesants. De tota manera, des que era una nena m’he comportat amb el menjar com si fos una àvia.

-El personatge que interpreta a ‘La favorita’ no només és un dels més graciosos de la seva carrera, també és dels més físics. ¿Creu que és més difícil fer comèdia amb el cos que a través dels diàlegs?
-Probablement, perquè requereix un gran control motriu però també un domini del sentit del ridícul. Suposo que a mi m’ajuda el profund amor que sento per les pel·lícules de Chaplin. Quan tenia 15 anys un amic em va fer veure ‘Luces de la ciudad’ (1931) i ‘Tiempos modernos’ (1936), i vaig desenvolupar devoció per ell. Pel seu talent físic, per tot el que era capaç d’expressar amb un gest, perquè les seves pel·lícules les feia pràcticament ell sol... Per tot.

-¿Diria que Chaplin és un dels motius pels quals va voler ser actriu?
-Dir això seria com suggerir que de nena jo era allà veient Charlot i pensant: “Això és exactament el que jo vull fer”. No, jo mai podria fer el que feia Chaplin. Però sí que és cert que sempre m’han fascinat actors com ell o altres còmics a l’estil de Gene Wilder, que eren increïblement capaços de combinar humor i emotivitat de forma molt natural. Sí, les seves pel·lícules em van inspirar a l’hora de decidir que volia mudar-me a Los Angeles i començar a presentar-se a audicions.  

-¿Quan va prendre aquesta decisió?
-A l’institut. Un dia, al tornar a casa, vaig començar a treballar en una presentació de ‘Power Point’ per convèncer els meus pares. La vaig anomenar ‘Projecte Hollywood’. Quan va estar a punt, els vaig fer anar a la meva habitació i vaig començar a vendre’ls la meva idea: la meva mare i jo ens mudaríem a Los Angeles, i entre audició i audició jo seguiria amb els estudis; mentrestant, el meu pare es quedaria a Arizona cuidant el negoci i guanyant diners per a tothom. 

-¿Com és possible que acceptessin?
-Jo crec que des del principi van sentir que la interpretació era una cosa bona per a mi. Sempre vaig ser una nena complicada, procliu als atacs d’ansietat i de pànic. Recordo que de vegades passava hores repetint a la meva mare les mateixes preguntes sobre com aniria el dia, o que patia nàusees nervioses amb freqüència. De vegades el simple fet de sortir al carrer em provocava un gran estrès. Vaig començar a veure un terapeuta als 7 anys, però el que més em va ajudar no va ser això sinó començar a fer classes de teatre. Gràcies a això vaig començar a perdre la por del món exterior i de la interacció amb els altres, i vaig aprendre a canalitzar la meva energia cap a l’exterior en lloc de descarregar-la sobre mi mateixa.

-¿Queda algun rastre d’aquella ansietat?
-Com tot el món, de vegades em sento una mica sobrepassada, però fa temps vaig aprendre a controlar l’ansietat. Vaig comprendre que, essencialment, l’ansietat és por. I, en realitat, totes les nostres pors es redueixen a la por de la mort. El secret és buscar el revers positiu a aquesta por, que són les ganes de disfrutar de la vida.

-¿Parlem de la seva carrera? Almenys des de fora, transmet la sensació de no haver fet un sol pas en fals des que va donar a conèixer-se amb ‘Supersortits’ (2007). ¿Vostè ho sent vostè així?
-El camí no ha sigut tan senzill com potser sembla. Va arribar un moment, quan, d’una banda, els meus pares es van divorciar, i de l’altra, la meva carrera va començar a anar realment de pressa, en què em va costar molt assumir tots els canvis que estaven passant a la meva vida. Tot va ser massa sobtat. I la imatge que tenia de mi mateixa i de la meva pròpia personalitat va semblar que s’enfonsava. Vaig començar a sentir-me massa observada, massa sotmesa a l’escrutini públic. Vaig tardar un temps a comprendre que esforçar-se a agradar a tothom no té cap sentit. D’una banda, perquè no ho aconseguiràs mai; de l’altra, perquè el simple fet d’intentar-ho és gairebé una traïció a tu mateixa. He après fins i tot a apreciar les crítiques negatives; de fet, les prefereixo als elogis.  

-¿De veritat?
-Sí, els elogis sempre sonen falsos. Els atacs t’animen a anar més lluny, a esforçar-te més. En qualsevol cas –i crec que això li passa a tothom–, al final el meu crític més ferotge soc jo mateixa. 

-¿Què és el que més es retreu?
-De tant en tant em continua costant acceptar el fet que no tinc estudis, que no soc una persona intel·lectualment preparada. Tinc amigues de l’escola que estan doctorades i jo, tot i que m’encanta estudiar, no tinc res. Però està bé. Vaig triar el meu camí.

-Fa un moment parlava de la seva por de la mort...
-Tots en tenim, ¿no? És tot molt estrany. T’esforces per construir-te la millor vida possible i un dia, de sobte, has de marxar. I la veritat és que a mi no em ve gens de gust marxar. Tot i que, insisteixo, témer la mort i saber que no estaràs viva sempre és un bon esperó per aprofitar millor la vida, per no quedar-te asseguda esperant que les coses simplement passin. Això ho vaig aprendre de la meva mare. Va perdre el seu pare quan encara era molt jove i, des que tinc ús de raó, la recordo dient-me: “Si hi ha una cosa que realment vols fer, fes-la com més aviat millor”.

-¿I què és el que li ve més de gust fer ara?
-Si he de ser sincera, fa un temps no faig res, i m’encanta. No he treballat des del desembre del 2017, i ho estic disfrutant com un animal. Si he de ser sincera, no he mogut ni un dit. No he après idiomes, ni a cuinar, ni res. No he fet res. I m’ha passat el temps volant.

Temes: La La Land Cine