Anar al contingut
"La solitud en la vellesa és absolutament terrible"

JOSE LUIS ROCA

UNA EPIDÈMIA DEL SEGLE XXI

"La solitud en la vellesa és absolutament terrible"

MARÍA G. SAN NARCISO

Aurora Cateriano despenja el telèfon al seu pis de Nou Barris, a Barcelona. Falten unes hores per al seu 80è aniversari. Per celebrar-ho, la seva neta va a dormir a casa seva, amb ella. Explica que, malgrat tenir una sola habitació, disposa d’un llit gran, més àmplia que la de matrimoni, on poden dormir les dues sense fregar-se.
No obstant, no és una cosa que passi sempre. Explica que els seus fills, els que són a Barcelona, s’han casat amb dones del nord d’Europa. I clar, la seva idea de família no inclou les iaies convivint a la mateixa casa.
No ho comparteix del tot, però se li omple la boca d’orgull parlant dels seus tres fills. A tots els va criar sola, treballant com a nutricionista al seu país, i “fent diners” per permetre que tots estudiessin i tinguessin la vida que volguessin.

Aurora Catariano, de 80 anys, viu sola en un piso de Nou Barris, a Barcelona. Fa moltes activitats al casal del barri i una voluntària d’Amics de la Gent Gran la visita regularment. / LAURA GUERRERO

Ara explica que la seva vida és més modesta que la de les seves germanes al Perú. Però que a ella no li falta res. Tampoc l’energia per continuar activa, com ha fet sempre: “En el dia a dia vaig al casal. Els dilluns faig gimnàstica suau. Els dijous, una disciplina xinesa que és el més relaxant que he pogut viure. Abans feia ioga, però ara per la meva columna ho he deixat, perquè no puc creuar els peus. També faig taller de memòria. Ens donen deures de matemàtiques per casa”. L’Aurora té bona mobilitat, tot i que porta bastó, diu, com a prevenció: “Primer es trenquen els ossos i després caus. El que tinc són moltes hèrnies, però no m’agrada que vinguin a rentar-me els plats. La intimitat és un do que vull preservar”.

Visites d’una voluntària

Qui sí que va a casa seva és una voluntària d’Amics de la Gent Gran. “Abans venia una senyora francesa. Ara m’acompanya una noia formidable, professional de la salut, de 30 anys. De vegades és a Barcelona i de vegades no. Però no m’importa, perquè jo també em movia molt quan era jove. Ens avenim”. La seva veu sona jovial a l’altre costat del telèfon, un aspecte lloat en el seu entorn. “Quan jo vaig dir que estava a punt de complir 80 anys, la meva professora va dir davant de tots els meus companys que ella sempre comentava al casal la meva bona memòria. Que, malgrat la meva edat, tinc el cap ben posat i que la meva presència no remet a vellesa, sinó a adultesa. I que em conservo bé. I això ho explico –assegura amb un punt d’orgull a la veu– perquè rares vegades ens diuen coses boniques a aquesta edat”.

“La solitud té a veure amb la condició econòmica”, assegura Concepción Curull

L’Aurora, de bon caràcter, es defineix com un «arc de Sant Martí”: polifacètica. I sempre, diu, està contenta. “Que em facin una entrevista, sent estrangera, per a mi és un premi. El regal més gran que em poden fer als meus 80 anys”. Ella és una de les persones, com Vicenta Seguí i Maria Pau (nom fals, perquè vol mantenir l’anonimat), protagonistes d’aquest reportatge, que es recolzen en les organitzacions de gent gran per socialitzar. Una altra d’elles és la Fundació Alicia y Guillermo, a Madrid, a la qual ha anat EL PERIÓDICO per conversar amb algunes persones reunides allà.

Canvi de vida

“La solitud és absolutament terrible”, admet Concepción Curull Martínez, de Vilanova i la Geltrú, al preguntar-li què significa per a ella. La catalana està convençuda que la solitud té a veure amb la condició econòmica. Que no coneix cap persona que tingui diners i estigui sola. “Jo soc un exemple de canvi de vida total. Després de 50 anys de matrimoni i un nivell bastant alt que incloïa xalet, gossos, golf i tennis, de sobte, em trobo amb una pensió equivalent al salari mínim”, explica.

Vicenta Seguí, modista als 11 anys, passa els caps de setmana a casa dels seus fills i nets. El problema és la resta de dies: “Cada vegada et costa més moure’t i et tanques, i a la nit passes por”. Com que no volia ingressar en una residència, ha optat per acollir una estudiant a casa amb l’ajuda de la Fundació Roure. “Ens donem molt afecte, és la meva quarta neta”. / jordi cotrina

El seu marit va ser pilot d’Iberia durant molts anys. Quan va morir, va haver de vendre la seva casa i mudar-se al barri madrileny de Tetuán, a 20 quilòmetres de la urbanització on vivia. “El meu nivell social de sobte va fer ‘boom’. Vaig estar sola fins que vaig conèixer la fundació. La gent és molt tonta, molt cursi. Vaig deixar de jugar a golf i les meves amigues van deixar de trucar-me, després de 40 anys. Però vaig venir aquí i m’ha canviat tot, fins i tot el caràcter. Són formidables, ara ni recordo ni el golf ni les amigues”, reconeix. Als seus 77 anys, té fills i nets. Però viu sola. Va al metge i a la compra sola. “Tota sola. He deixat de fer esport, que era la meva vida”. Just quan diu això entra una altra dona, de 92 anys. Algú a qui, segons comenten, també li ha canviat la vida ser a la fundació.

Un sentiment, no una situació

En un dels seus programes a Canal Sur, Juan y Medio preguntava a una senyora per què havia anat a buscar parella. “Perquè estic sola”, va dir. A l’insistir-li, la dona va recalcar que estava sola per a tot. “Fins i tot per a la dutxa”. I li feia por. La viduïtat és una de les raons que porten a la solitud, però no l’única. Tot i que bona part dels protagonistes d’aquestes històries no tenen parella, moltes sí que compten amb fills o nets. També amics. Ni tan sols totes dormen les 365 nits soles. Perquè la solitud no desitjada té a veure amb un sentiment, no només amb una situació.

“La solitud ens parla de la nostra vulnerabilitat i la necessitat dels altres”, assegura Laura Coll

“És una condició psicològica i social que inclou aspectes cognitius i emocionals de malestar, de valorar com a insuficient el recolzament social rebut. La solitud ens parla de la nostra vulnerabilitat i de la necessitat que tenim dels altres”. Així ho definia Laura Coll i Planas, metge i doctora en Salut Pública i responsable d’investigació de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a l’article ‘L’epidèmia silenciosa que comença a fer soroll’ publicat a la revista ‘Barcelona Metròpolis’ de l’Ajuntament de Barcelona.

La Maria Pau (nom fictici) és vídua. I la seva millor companyia, el Pinxo, el seu gat. Al matí s’obliga a sortir i, a la tarda, pinta mandales i escriu poemes que recita de memòria. Dorm, diu, “per matar el temps”. No té fills, tot i que sí nebots. Fa un any que no li truquen. / Albert bertran

Solitud subjectiva

“Des d’un enfocament més cognitiu, des de la Psicologia, la solitud no desitjada està més relacionada amb tenir unes relacions que no es corresponen amb les que a tu t’agradarien, i es crea una dissonància entre les que es tenen i les que es volen tenir”, explica per la seva part Regina Martínez, psicòloga especialitzada en persones grans i envelliment, i coordinadora de l’Observatori de la Soledat, iniciativa d’Amics de la Gent Gran. “En aquesta discrepància –continua– hi ha un desajust i es generen sentiments d’insatisfacció i angoixa”.

Un estudi britànic apuntava que la situació de solitud equival a fumar 15 cigarrets al dia

Martínez assenyala que s’ha de diferenciar entre la solitud objectiva –referida a l’aïllament social, al fet de no tenir una xarxa relacional des d’un punt de vista quantitatiu– de la subjectiva, que es pot generar quan sí que hi ha relacions, però aquestes no proporcionen un recolzament social que pot ser material, emocional o cognitiu. “Per això ens trobem amb persones grans que tenen família o viuen en centres residencials, amb desenes o centenars de persones més, però poden estar sentint-se soles perquè no comparteixen aquest vincle íntim o no se senten integrades”. I afegeix que pot sorgir en diferents edats i situacions.

Sense llaços intergeneracionals

És per això que, en la mateixa reunió, hi ha una parella de brasilers. Lucía Helena Lachili Latini, de 69 anys, explica que sent nostàlgia quan les famílies es reuneixen per Nadal. “Trobo a faltar la meva mare i les meves germanes”, diu. Li queda poc per anar-les a visitar. El seu marit, Alberto Sidney Latini, de 71, no entén que a Europa hi pugui haver tanta gent que se sent sola, sense relació entre les diferents generacions.

Les poesies de la Maria Pau. / Albert bertran

També està José María García Muñoz, una persona que segons la parella de brasilers ha canviat totalment des que va a les trobades. Amb una carrera que els seus companys qualifiquen de “diversa i àmplia” (ha sigut capellà 17 anys, psicòleg i té un passat sacsejat per la guerra civil) anima tothom quan parla. “La solitud no desitjada és un dels enemics de l’ésser humà. És el diable, i jo prefereixo abraçar-lo i treure-li suc, que en té”, diu fent broma.

A Espanya, gairebé dues de cada deu persones tenen 65 anys o més, segons recullen les dades de l’Institut Nacional d’Estadística a 1 de gener del 2018. Així, el segment de la població gran (19,2%) supera el de la població jove, que se situa entorn del 17%.

Responsabilitat globlal

D’aquestes persones que superen la barrera dels 65 anys, gairebé dos milions (1.960.900) viuen soles, d’acord amb l’'Enquesta Contínua de Llars’ de l’INE.  De totes elles, 6 de cada 10 reconeixen sentir-se soles (59%, segons un estudi de CIS-Imserso). 

Tal com apunten a la Fundació Amics de la Gent Gran, en menys de 50 anys 1 de cada 3 espanyols tindrà més de 65 anys. I, afegeixen, la solitud té nom de dona: entre els dos milions de persones grans que viuen soles hi ha més dones: 1.410.000 (71,9%) davant de 550.900 homes (28,1%). És a dir, 7 de cada 10 persones grans que viuen soles són dones.

Sis de cada 10 persones més grans de 65 anys que viuen soles reconeixen sentir-se soles.

En els últims anys també ha augmentat significativament el nombre de dones més grans de 85 anys que viuen sense estar acompanyades. Així, gairebé la meitat de les que superen aquesta edat viuen soles (el 41,3%), davant el 21,9% dels homes en la mateixa situació. A més, de totes les llars unipersonals de dones a Espanya, gairebé la meitat (el 47,5%) pertanyen a vídues.

Sense perspectiva

Tot i que, tal com recorda Coll i Planas, no hi hagi dades anteriors sobre la percepció de la solitud que permetin saber si ha anat a més o a menys, en els últims anys sí que ha augmentat la creença que, efectivament, és un problema. “Hi ha teories que diuen que anirà a més per com vivim, perquè cada vegada som més individualistes. D’altres, en canvi, apunten que anirà a menys, perquè cada vegada estem més preparats emocionalment. El que sí que és veritat és que el percentatge de gent gran augmentarà i la tendència és a viure sols. Per tant, s’espera que més persones grans es puguin sentir soles”, explica.

La doctora en Salut Pública considera que tots estem involucrats en aquesta solitud, que té a veure en com humanitzem el nostre dia a dia i en els prejudicis que hi ha entorn de les persones grans. “Ens costa molt situar en el debat públic que tots ens sentim sols. No és una malaltia que han desenvolupat certes persones, el que els passa a ells té a veure amb nosaltres –assegura. Si estem tot el dia treballant i ocupats amb les nostres coses, i no hem creat una societat que cuidi i que es preocupi pels altres, i cada generació viu encasellada en si mateixa, les persones grans que estiguin en condicions més vulnerables es quedaran sols. I ningú se’n sent responsable, d’això”.

Deteriorament congnitiu, insomni i substàncies

Tant ha augmentat la percepció de la solitud com a problema que governs i organitzacions ja s’hi estant referint com una de les epidèmies del segle XXI. A més, hi ha les repercussions. Perquè sentir-se sol també té conseqüències per a la salut. La psicòloga recorda que, en un informe sobre la solitud a la Gran Bretanya, una de les conclusions principals apuntava que aquesta situació equival a fumar 15 cigarrets al dia.

La solitud també repercuteix en un increment de la pobresa i la precarietat

Una altra certesa és que la solitud causa depressió i problemes de salut psicològica, així com un deteriorament cognitiu més ràpid. Martínez remarca que amb ella apareixen més insomni i abús de substàncies, i que equival a situacions d’estrès i ansietat. També hi ha evidència científica de la relació entre solitud i malalties cardiovasculars. “La mortalitat per qualsevol causa és més alta entre les persones que se senten soles que entre les que se senten integrades”, apunta Coll i Planas.

Així mateix, la solitud també repercuteix en un increment de la pobresa i de la precarietat. “Una persona sense entorn tampoc té informació sobre els recursos de què disposa, així que tindrà dificultats per canviar aquesta situació o acostar-se a una entitat”, explica la coordinadora de l’Observatori de la Solitud.

Contra les polítiques d’emergència

La psicòloga, no obstant, opina que s’ha de ser curós amb abordar la solitud com a epidèmia i generar una sèrie de polítiques “alarmistes i molt puntuals”. “El problema requereix canvis molt profunds, i no a curt termini, en l’organització social. Estem parlant de moltes circumstàncies: del deteriorament de les relacions comunitàries, de la cultura individualista, i del menyspreu i l’estigmatització de les persones grans. Tot això no es pot solucionar amb una política d’emergència”, conclou Martínez.

"El problema requereix canvis profunds i no a curt termini, en l’organització social", afirma la psicòloga Regina Martínez.

“Mai hauria pensat que la solitud era el pitjor que em podria passar”, es podia llegir en cartells al metro d’Amics de la Gent Gran. Per als investigadors i els qui són darrere de les associacions, és urgent potenciar la prevenció. “A més de dotar de programes d’intervenció, s’ha de fer prevenció sobre les persones que ja estan en els passos previs, perquè quan hi hagi un problema econòmic o un deteriorament de la salut, es poden veure immerses en una situació de la solitud”, assegura Martínez. Hi ha moltes entitats que es dediquen a visibilitzar i ajudar, com Amics de la Gent Gran, la Fundació Amics de la Gent Gran, Fundació Alicia y Guillermo, Avismon i Fundació Roure. I hi ha ajuntaments, com el de Barcelona i Madrid, amb programes per impulsar les relacions intergeneracionals als barris. Perquè, tal com indiquen els experts, tots, absolutament tots, podem arribar a sentir-nos sols. 

*Els testimonis de Vicenta Seguí i Maria Pau han estat recollits per Elisenda Colell i Alba Jaumandreu.
 

Temes: Envelliment