Khadija Ahmadi: «No em veuen com a alcaldessa, sinó com a dona»

Amb només 31 anys, Khadija Zahra Ahmadi ja ha viscut diverses vides en una, i en totes ha posat el mateix afany a triturar obstacles i clixés. Vegeu-ho: la segona alcaldessa en la història de l’Afganistan va créixer a l’Iran com a refugiada. Estant a la universitat, va exercir de mestra per a compatriotes seus que, a diferència d’ella, no podien anar a l’escola perquè no tenien documentació. I, fa 10 anys, se les va enginyar per tornar al seu país davant de l’oposició de la seva família.

I malgrat tot, va tornar. 

Sí, va ser una decisió personal. Sobretot el meu pare creia que no era prudent deixar que una dona viatgés a l’Afganistan. Però me les vaig enginyar per trobar la manera i vaig tornar sola. Sentia que podia tenir un paper important en la societat del meu país.

Un dels més perillosos del món.

¿I què podem fer? ¿Quedar-nos de braços plegats? El meu pare, per exemple, va perdre familiars en la guerra russoafganesa i no concep que una cosa així pugui tornar a passar. Però jo crec que urgeix millorar la vida de la gent i construir una nova realitat. ¿Qui vol continuar com sempre? ¿Per què continuar ancorats en el passat? Per a mi és un repte important, i també per a la meva generació. 

¿I com va arribar a convertir-se en la segona alcaldessa de la història afganesa?

Abans hauria sigut impossible, perquè la meva família ni té influències ni té res a veure amb la política, més aviat l’odien. Però el presidentAshraf Ghani, impulsor de la visibilitat i la presència de les dones en llocs de responsabilitat, va introduir reformes en el sistema d’elecció d’alcaldes [abans es designaven directament]. Em vaig presentar per aNili –una ciutat pobra i petita de l’altiplà central en què ja havia viscut i és bressol dels hazara, la minoria ètnica a la qual pertanyo–, i vaig ser elegida després d’un llarg procés de selecció d’entre un grup de set candidats. Tots homes. No va ser gens fàcil.

¿I com ha sigut rebuda?

Bé, hi ha companys al Govern que estan convençuts que ens elegeixen només per ser dones. ¡Quina bestiesa! A més de dona, soc planificadora i enginyera urbanística. No obstant, és cert que una societat dominada per homes com la de Nili no està disposada a acceptar-me, hi ha la creença que una dona no està preparada per ser una bona líder per a tots. El meu primer objectiu va ser convèncer-los: “Ei, nois, ¡que vinc en qualitat d’alcaldessa, no de dona!”.

¿Ha topat amb moltes resistències?

Els líders religiosos, per exemple, no m’accepten. Soc jo la que he d’anar a trobar-los, a les mesquites o les oficines, i explicar-los que respecto la seva ideologia i creences, però que ells també han de recolzar, per exemple, la igualtat, perquè ens pertany a tots. Al final és qüestió de diàleg, però de vegades és descoratjador. “¿Què hi fas aquí, Zahra, per a què has vingut?”, em diuen. No em veuen com a alcaldessa, sinó com a dona. El meu primer dia de mandat, un alt càrrec va dir a altres companys: “Aquest president Ghani... ¿per què ha hagut d’enviar-nos una dona?”. Així, tal qual.

¿I què fa?

Persisteixo. Els homes a l’Afganistan controlen totes les esferes de poder, des de la família al Govern, i no és fàcil que ens escoltin ni que reconeguin els nostres drets. ¿Com se’ls pot convèncer? Deixant clar que volem construir una societat millor per a tothom. És complicat. Cada setmana em veig amb 32 homes en la reunió del Govern, i quan obro la boca em venen amb frases tipus “ho sento, alcaldessa, això que diu no és viable”. Alguna vegada fins i tot algú ha proposat, amb tota la barra, el mateix pla que jo havia presentat en la reunió anterior.  

“Ningú pot entendre la seva lluita diària”, assegura un dels seus antics col·legues a les Nacions Unides.

És dur, però algunes nits, a l’arribar a casa, em dic: “No et preocupis, és un repte, però podràs amb això”. Hi ha tant per fer. En 16 anys, encara no hem sigut capaços de portar el canvi a la societat afganesa. 

¿I com l’està impulsant vostè?

Lamentablement, la nostra ciutat està amenaçada per la violència que existeix en llocs molt propers. A només 20 minuts hi ha la ciutat de Pato, ocupada pels talibans. Així que en tenim molts desplaçats que arriben a la recerca de refugi. La situació és delicada. Els oferim protecció i serveis per cobrir les seves necessitats bàsiques. Però amb això no n’hi ha prou. Entenc que jo soc alguna cosa més que una alcaldessa, també soc la responsable de portar la pau a tots els ciutadans, homes i dones. I la seguretat passa per educar les ments de la població en clau pacífica i amb vocació comunitària. Només així podrem crear un entorn lliure de violència.

¿Per on ha començat?

Hem impulsat, per exemple, escoles per a nenes. A l’Afganistan les dones porten les regnes de la família, són les alcaldesses de casa seva, les que s’encarreguen de solucionar els problemes domèstics, i el repte és involucrar-les més en l’organització social i comunitària. Crec que les dones tenim un paper fonamental en la construcció de la pau, i l’estem impulsant des de l’escola. 

¿De quin manera?

Doncs cada escola té la seva alcaldessa i el seu tinent d’alcalde, i cada setmana m’hi reuneixo per assessorar-les sobre com afrontar els problemes. Estic convençuda que en el futur podran ser persones rellevants perquè tindran experiència com a gestores. Una altra prioritat és crear un comitè de dones que s’ocupin de temes per a tota la ciutadania i a què es puguin dirigir consultes de qualsevol tipus, de la igualtat a la contaminació. I, com li deia, que tots els actors –governador provincial, líders religiosos, societat civil, empresaris, dones i nens– s’impliquin en la construcció de la pau. 

De moment, l’Afganistan és un dels països més perillosos per a les dones.   

Lamentablement, la violència forma part de la nostra cultura i urgeix combatre-la. A Nili, hem organitzat un taller en què les dones han compartit les seves idees per reduir la violència i, amb elles, hem dissenyat un pla d’acció perquè la ciutat sigui més segura. Alhora, també estem impulsant espais, com parcs i biblioteques, on se sentin protegides. I si construïm un entorn segur, estic convençuda que en un futur arribarem a tenir més dones en llocs de lideratge. 

El problema, em temo, també és dins de casa.

Sí, desgraciadament, en les famílies hi ha molta violència, però també mental. Per exemple, quan un pare o un germà impedeixen que una nena vagi a l’escola o quan un marit no permet que la seva dona treballi. S’ha de ser prudent: la meva intenció no és que les noies arribin a casa seva i s’enfrontin a pares i germans, s’ha de ser conscient de quina és l’estructura familiar i social. Anar pas a pas. Però s’ha de trobar una manera subtil de començar a fer-ho. A la meva ciutat, alguns m’acusen d’animar les dones a desobeir. Pot ser que tinguin raó. Però, per experiència, crec que el canvi social ha de començar per la mateixa família.

Perdoni, però a cada paraula fulmina estereotips i llocs comuns. 

Bé, és que, com a tot arreu, la vida diària és diferent per a cada dona a l’Afganistan. La meva situació com a líder en un món d’homes no té res a veure amb una mestressa de casa en una zona rural del sud del país, on viuen igual que amb els talibans. El règim va ser enderrocat, però la manera de pensar dels afganesos no ha canviat. No s’equivoqui.

Com a dona amb responsabilitats públiques, entenc que la seva seguretat és un tema molt delicat.

No m’agrada que el tema de la seguretat només es relacioni amb mi. Els dirigents polítics som el principal objectiu dels talibans i hem d’anar amb compte, perquè creuen que els hem usurpat el poder. Qualsevol oficial, qualsevol càrrec públic, sigui home o dona, està exposat. En la seva vida pública i privada. Cada dia. Cada minut. Però res ens podrà parar.

¿Tem llavors per la seva vida?

Per descomptat.

¿I com hi conviu?

Al principi tenia por, però ara ja no. A Kabul, per exemple, en ocasions vaig en vol militar. I de vegades estic en una reunió i de sobte rebo un missatge instant-me a marxar per motius de seguretat. Em passa diàriament. Tinc escorta, però és complicat. Hi ha risc en tot el que passa al meu voltant. Sé que no soc l’única en aquesta situació i això em dona coratge. A l’Afganistan, si només tens en compte la seguretat, no podries fer res. Jo ni m’hauria plantejat ser alcaldessa. ¿Per a què? Millor et quedes a casa i fins i tot deixes de treballar. Soc conscient que lluitar pel canvi pot tenir conseqüències.

¿Què espera de les eleccions presidencials del 2019?

Tothom està pendent del que passi. ¿Com intentaran els talibans, que directa o indirectament controlen el 50% del territori, boicotejar-les? ¿Quin paper tindrà la comunitat internacional? Potser el pròxim president no creurà en la democràcia, ni en els drets de les dones i jo hauré de deixar la meva feina. Es pot dir que l’Afganistan és un enorme joc d’interessos en què els EUA, l’Iran i el Pakistan volen guanyar. ¿I què passa amb nosaltres, els afganesos? Sempre demano a la comunitat internacional que reflexioni sobre això seriosament.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Escolti, ¿no defalleix mai vostè?

Espero que el sacrifici valgui la pena. Els quatre anys de govern de Ghani han sigut una oportunitat per a la democràcia, tot i que al principi mai és fàcil implementar un nou model social. No voldria tornar a viure com a refugiada. Va ser molt traumàtic. Em va fer forta, però vaig perdre la meva infància, no vaig ser una nena feliç, i no voldria que els meus fills passessin pel mateix.