En som massa. ¿Veritat o mentida?

“Explosió demogràfica”, “bomba demogràfica”, “hivern demogràfic”, “sagnia demogràfica”, “suïcidi demogràfic”, “societat decrèpita”, “decadència poblacional”, “gerontocràcia”, “xoc de generacions”, “fecunditat sota mínims”... Expressions com aquestes s’han tornat moneda de canvi en la política i en l’economia contemporànies, i han entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu. Però hi ha un problema: no tenen res a veure amb la realitat.

“Estem farts que s’utilitzi la demografia per a altres finalitats, que es faci demografia recreativa sense comptar amb la veu dels experts”, esclata Andreu Domingo, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, situat a Bellaterra, i coordinador d’un llibre eloqüentment titulat ‘Demografía y posverdad’ (Icaria, 2018). “La demografia de tertulià té massa veu als mitjans: no entenen res, però tenen prou supèrbia per vaticinar catàstrofes i escenaris sinistres”, afirma Teresa Castro, del Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC, a Madrid.

Opinions esperpèntiques

El mal ús de la demografia té a veure amb l’erosió del prestigi de l’expert, la postveritat i les preferències mediàtiques per les opinions més esperpèntiques, segons Domingo. Però també es deu al fet que la demografia sempre va ser una ciència d’Estat, una eina per governar poblacions.

“Hi ha interessos de tota mena”, –hi afegeix l’expert–. “Polítics que promouen l’austeritat; companyies d’assegurances i bancs amb interessos en les pensions privades que promouen la por de l’envelliment; conservadors que enyoren la família tradicional amb la dona a casa”. “Es desvien problemes polítics i econòmics a la demografia, apel·lant al patriotisme”, reflexiona l’especialista.

La demografia parla de naixements, morts, desplaçaments i formació de famílies: la càrrega emocional d’aquests esdeveniments és evident. I hi ha els qui se n’aprofiten. Tampoc ajuda que no existeixi una carrera universitària de demografia i que no s’estudiï, per exemple, en els cursos d’història.

El més preocupant és que els pseudodemògrafs, agrupats en organitzacions conservadores com ara Fundación Renacimiento Demográfico i l’Instituto de Política Familiar, han desfilat davant del Pacte de Toledo o la Comissió Permanent per al Repte Demogràfic.

Els mites pseudodemogràfics han impulsat esperpèntiques iniciatives com un xec nadó de 10.000 euros a Singapur, el Dia de la Concepció a Rússia, el Fertility Day a Itàlia, i la temptativa d’una campanya a Espanya, el 2017, per alliçonar les dones sobre la necessitat de tenir fills. Per als demògrafs, el vas ha vessat, i han sortit a desmentir falsedats.

FALSEDAT NÚMERO U

---

“Som massa habitants per a la supervivència de la Terra”

La humanitat ha crescut d’una manera que no té precedents en els últims 200 anys. Només entre els anys 1950 i 2017 la població mundial va passar de 2.500 a 7.500 milions de persones. Ja el 1798, Thomas Malthus advertia del risc d’aquesta bomba demogràfica a l’assaig sobre el principi de població. El 1968, Paul Ehrlich va proclamar a The Population Bomb que “la batalla per alimentar la humanitat està perduda”.

La realitat és que cap d’aquestes ombrívoles profecies s’ha fet realitat. Entre 1960 i 2010, la producció d’aliments per càpita va augmentar el 40%, en bona part gràcies a avenços tecnològics com la revolució verda, que va fer augmentar notablement la productivitat de l’agricultura. “El problema no és la disponibilitat d’aliments, sinó la distribució”, explica Domingo.

11.000 milions el 2100

Entre 1990 i 2012, la població que viu en extrema pobresa (1,68 euros diaris) va passar del 37% al 12,7%. Entre altres factors, la concentració de la població a les ciutats ha fet més fàcil i sostenible l’accés a molts serveis.

Les previsions diuen que la població mundial continuarà augmentant, fins a arribar als 11.000 milions de persones el 2100. Però després s’estabilitzarà i, potser fins i tot, es reduirà. El motiu és que, en les mateixes dècades de més creixement, ha caigut en picat la fecunditat. Avui totes les regions del món tenen taxes de fecunditat (tècnicament, índexs sintètics de fertilitat) d’entre 2 i 3 fills, excepte a l’Àfrica, que tot i que també està baixant, segueix entre 4 i 5.

“Ara el discurs d’Ehrlich ha tornat lligat al canvi climàtic”, explica Domingo. La Terra no podria aguantar el consum de tanta gent. “Però una altra vegada, la qüestió no és el creixement de la població, sinó el consum irresponsable, i com està distribuït”, observa l’investigador. Amb la reducció de la fertilitat, la demografia està “fent els seus deures”. Ara és qüestió que treballin la política i l’economia.

FALSEDAT NÚMERO DOS

---

“L’envelliment fa insostenibles les pensions”

“La població tindrà [...] un gran nombre de gent gran i efectius de joves relativament reduïts”. Aquesta frase, que podria aparèixer a qualsevol article d’opinió d’un economista contemporani, va ser escrita en realitat el 1907. A la primera meitat del segle, els nacionalismes es van obsessionar amb el problema de la vellesa, mentre que els feixismes lloaven les seves joventuts.

El 1935, l’estudiós català Josep Antoni Vandellòs va publicar ‘Cataluña, pueblo decadente’. Als anys 40, el demògraf ultranacionalista francès Alfred Sauvy va crear l’expressió “envelliment demogràfic”. Estava obsessionat amb el fet que Alemanya amenaçava França per la seva puixança poblacional. Gérard François Dumont, deixeble de Sauvy, va parlar del “tiberi de Cronos”, i al sacerdot de Lovaina Michel Schooyans se li atribueix l’expressió “hivern demogràfic”.

Mig segle després, no s’ha fet realitat cap dels efectes perversos de l’envelliment que s’havien anunciat. Al contrari, l’envelliment demogràfic s’ha convertit en un fenomen cada vegada més global que es podria rebatejar com “maduresa de masses”. A més, quan les generacions del ‘baby boom’ hagin mort, el nombre de gent gran es reduirà dràsticament.

Envelliment i creativitat

“Hi ha lectures que traspassen les característiques de la vellesa de l’individu a la societat, en el sentit que una estructura envellida seria menys creativa. No obstant, Alemanya està més envellida que Níger i ¿quin dels dos països és més innovador?”, observa Andreu Domingo.

La por de la vellesa va ressorgir amb força als anys 80, quan a ‘think tanks’ conservadors dels Estats Units es va començar a parlar del “xoc generacional”. A la diana hi havia la “immoral”, deien, despesa social per pagar pensions i serveis sanitaris a la gent gran.

Recentment, la directora del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, va assegurar que la gent gran viuen massa temps, i un ministre japonès va arribar a demanar-los que es morissin ja. El missatge subjacent d’aquests discursos és que el sistema de pensions i l’Estat del benestar són insostenibles, a causa de l’envelliment. L’única salvació, vindrien a dir, seria que el sector privat posés les seves mans sobre partides com ara les pensions i la despesa farmacèutica, que poden arribar a representar gairebé la meitat del pressupost d’un país.

A ‘Demografía y posverdad’, els demògrafs Pau Miret i Pilar Zueras desmunten peça a peça aquests arguments. En primer lloc, no només els joves presten serveis als grans, sinó que també n’hi ha en sentit contrari, des de les atencions fins a les transferències econòmiques.

Més estudis i productivitat

En segon lloc, el sistema de pensions ha aguantat bé l’envelliment, gràcies a la incorporació de les dones al mercat del treball, que ha omplert la caixa d’uns diners abans inexistent, i que les noves generacions tenen més estudis i són més productives que les anteriors. Gràcies a l’envelliment, a més, hi ha amplis historials de cotització, amb productivitat creixent, que reforcen, en lloc de debilitar, el sistema.

“La variable demogràfica és important per al sistema de pensions, però l’economia té un pes molt més gran”, observa Teresa Castro. L’atur, la precarietat i els salaris baixos són els que realment amenacen el sistema. “A Espanya treballes de becari durant anys, i els sous són tan baixos que es cotitza poc o no es cotitza, a causa del model de precarietat laboral”, explica Castro.

“Per descomptat hi ha envelliment, però és un fenomen normal, irreversible, lent, gradual i molt predictible: tenim temps per adaptar-nos-hi”, conclou la investigadora.

FALSEDAT NÚMERO TRES

---

“No tenim fills per pur egoisme”

Des del 2011, Espanya manté un nivell de fecunditat d’1,3 fills per dona, una taxa que es troba entre les més baixes del món. Durant les últimes tres dècades ha estat per sota d’1,5, i va registrar un lleuger repunt fa una dècada que després la crisi va truncar. Espanya comparteix els nivells de baixa fecunditat amb Itàlia, Grècia, Portugal, Corea del Sud i Singapur.

Alhora, la mitjana d’edat per tenir el primer fill ha augmentat de forma espectacular, fins a assolir el 2015 els 30 anys en el cas de les dones i els 34 en el dels homes. Així, el 30% dels parts els tenen dones de més de 35 anys; el 6% de les mares tenen més de 40, i augmenta el nombre de dones que no tindran fills. Espanya és un dels països que més fa servir la fecundació assistida i, des del 2015, es registren més defuncions que naixements.

“Decadència d’Occident”

Aquest quadre evoca el que el 1918 Ostwald Spengler va anomenar “decadència d’Occident”. Des dels sectors més conservadors, s’atribueix la baixa taxa de fecunditat a l’“hedonisme” i “egoisme” de la nostra societat. Hi ha fins i tot els qui vinculen aquestes xifres a factors que van des de l’augment dels avortaments i divorcis fins a la reducció dels matrimonis. Un altre dels ‘espantalls’ que s’esmenten és la incorporació de la dona al mercat laboral

“La demografia és una espècie de responsabilitat difusa. ¿Qui en té la responsabilitat? En el fons, s’acaben culpabilitzant les dones de no voler tenir fills”, reflexiona Teresa Castro. Després de les alarmes sobre la natalitat també “hi ha motivacions ideològiques de gent partidària de models tradicionals de família”, observa Andreu Domingo.

Un altre focus és el nacionalisme. “Els nacionalistes estan obsessionats amb el nombre de fills. Els esforços de fer augmentar la natalitat a nivells del baby boom revelen una òptica ramadera de la demografia, que pensa que les dones han de ser com conills”, diu l’investigador.

En efecte, caldria revisar l’anàlisi. En primer lloc, no és tan greu que hi hagi més morts que naixements. Alemanya està en aquesta situació des de 1972. En segon lloc, no és cert que, amb una (mal anomenada) “taxa de reemplaçament” inferior a 2,1 fills per parella, una població s’hagi d’extingir.

L’índex sintètic de fertilitat és una mitjana feta en un determinat moment, que agrupa en un mateix col·lectiu parelles que pertanyen a generacions diferents. Un índex baix pot despuntar, segons com es comportin els més joves. A més, si l’esperança de vida és creixent (el famós envelliment demogràfic), una població no s’extingirà tot i que estigui durant anys per sota d’aquesta taxa.

A més, aquest índex està caient en picat a tot el món, a excepció de l’Àfrica, on també ha baixat però amb menor intensitat. Aquest fenomen és el resultat de les polítiques de planificació familiar, de l’accés als anticonceptius (que ha augmentat espectacularment en les últimes dècades), de l’apoderament femení i de més instrucció.

“Tots els països estan convergint cap als valors del que anomenem un sistema complex de reproducció”, diu Domingo. En aquest sistema, el creixement d’una població depèn més de la immigració que dels naixements.

Aquest procés passa per diverses fases. Al principi, la mortalitat (especialment la infantil) baixa per les millores del sistema mèdic. Això dona lloc a una explosió demogràfica, ja que la natalitat continua sent alta però moltes més persones sobreviuen. Finalment, es dona pas a una baixada de la fecunditat.

No hi haurà col·lapse

“Abans, perquè sobrevisquessin dos fills, se n’havien de tenir sis. És un tema d’eficiència demogràfica: se substitueix la quantitat per la qualitat”, explica Domingo. La concentració de recursos en menys fills presenta nombrosos avantatges, tant educatius com econòmics.

Tampoc és cert que la baixa natalitat vagi relacionada amb la incorporació de les dones al mercat laboral i els nous models familiars (parelles no casades, famílies monoparentals, etcètera). De fet, la fecunditat és més gran en països on aquests processos estan més avançats, perquè probablement entren en joc altres polítiques.

En resum, la baixa fertilitat ni ens portarà al col·lapse ni és senyal d’una societat malalta. Però sí que apunta a un gran dèficit de benestar individual i col·lectiu. De fet, les persones que no volen tenir fills continuen sent poques (al voltant del 5%) i això no ha canviat en els últims anys.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan se’ls pregunta als espanyols quants fills voldrien tenir, la resposta –com en la majoria de països– gira al voltant de dos. A Europa, aquesta dada no ha canviat en cinc dècades. Així que el problema d’Espanya és la distància entre la fecundació que es desitja i la que s’assoleix. “Aquí no tenim els nivells de fecunditat més baixos del món per egoisme, sinó per responsabilitat: ningú es compromet a tenir fills sense un mínim d’estabilitat”, explica Teresa Castro.

A ‘Demografía y posverdad’ se’n desgranen les raons. En primer lloc, hi ha la dificultat de l’accés a l’ocupació: a Espanya, la taxa de fecunditat de les dones ocupades és el doble que el de les aturades. La inestabilitat laboral i els baixos salaris no ajuden, com tampoc la falta de polítiques públiques en favor de la conciliació. I, finalment, la persistent desigualtat de gènere en el repartiment de les tasques domèstiques és un poderós fre a la fecunditat. També en aquest cas, els problemes són més polítics que demogràfics.