Josep Darnés: «Reivindico la llibertat d'estar malament"

¿Quan la teràpia deixa de ser la solució i es transforma en el problema? ¿Pot un tornar-se addicte? Experiències pròpies i molta autocrítica sobre això és el que narra Josep Darnés (Figueres, 1976), a l’assaig 'La burbuja terapéutica' (Arpa Editors). Més de 200 pàgines on explica el perill d’algunes teràpies o del pensament positiu. És el resultat de més de 15 anys en què va provar més de 50 tractaments fins que va descobrir, per si mateix, com se sentia d’absorbit i esclavitzat.

Aquesta setmana vaig passar per una llibreria i a l’entrada, d’uns 20 llibres, 15 eren sobre buscar la felicitat, creure en mi o creure és poder. ¿Què hi ha darrere d'això?

Comencem fort... És una resposta multifactorial. D’una banda, la penetració del pensament positiu des de fa anys per tot arreu. Aquests llibres creixen en època de crisi, com si fossin la salvació. I, de l’altra, l’individualisme és més elevat, porta a més pressió i més competitivitat i facilita aquest pensament. 

Esmenta el pensament individual però, alhora, al seu llibre insisteix en el valor del grup en les teràpies.

És una coexistència. Som humans, ens agrada estar en grup i els tallers no tenen sentit amb una persona. En els grups vaig trobar de tot, també hi havia gent que sortia pitjor del que entrava. A escala individual em costava molt estar en aquests grups, en una mena d’oasi terapèutic, però que dilluns sonés el despertador i veure que el món seguia amb el seu funcionament. Aquest aïllament provocava, al seu torn, més aïllament de la realitat.

¿Què defineix a la generació del 'jo'?

Apareix amb l’individualisme. Sortim d’una societat més grupal on la família era un pilar i hi havia més sentit de comunitat. Amb la psicoanàlisi apareix una societat que s’analitza a si mateixa, i des d’aleshores es posen les llavors de la idea del ‘jo tinc dret a ser feliç i a triomfar’. Fins i tot a la constitució americana es parla del dret a ser feliç.

¿Veiem això a les xarxes socials amb més intensitat?

A les xarxes el 'joïsme' està ben present. Els psicòlegs poden tenir molta feina en el futur amb aquestes persones. Viuen de mostrar una personalitat en xarxes socials però després has de ser conscient que has de mantenir aquesta personalitat i això, com en gran part de la cultura de la imatge, és mentida. Hi ha persones que viuen d’això, però d’altres esperen només tenir seguidors com una manera de validar-se. 

¿Pensem massa sobre nosaltres mateixos? 

Ens hem fet un embolic. Es lluita contra la naturalesa i, al final, el tòpic que tot és més fàcil és real. Marino Pérez parla de la hipereflexivitat, i és que estem tan pendents de nosaltres mateixos que acaba per ser més problema que el problema en si mateix. En ocasions, estar preocupat és pitjor que la preocupació. De vegades, semblava que estava prohibit dir que estaves bé en els grups, que no és més que tenir una vida tranquil·la. Si ho deies et miraven de manera estranya, com si ocultessis alguna cosa. Ningú està bé ni malament del tot, i és un estat que cal acceptar.

¿Què és la trampa de la recerca en les teràpies?

Tot comença amb un moment de crisi, com una separació, ansietat o no trobar feina. Això es pot solucionar amb teràpia i tornar a la teva vida normal, o hi ha qui continua buscant. "Quan trobes teràpia, sents una mena de fiblada, una pujada" Una vegada a dins, t’hi enganxes, però després busques una teràpia nova. Tot té una utilitat i un temps. És un bucle del qual no surts i és gairebé pitjor, perquè quan busques una teràpia nova en portes una d’anterior, amb informació sobre el teu jo, que relaciones.  

Al seu llibre esmenta que, de vegades, hi ha un 'speaker' de barri que acaba per fer patir més els qui pitjor estan.

L’'speaker' de barri és un conferenciant barat, que ven fum, i que s’aprofita de gent amb poca cultura terapèutica, que es creu certes coses, que creu que l’ajudaran. Pot ser que al sortir, després de la xerrada, fins i tot aquesta persona en surti eufòrica, però a la llarga no soluciona el seu problema. En això veig un tema de trastorn d’ajuda compulsiva. Aquests personatges diuen que el seu propòsit a la vida és ajudar la gent i jo els diria que deixin d’ajudar, ningú els ho ha demanat i no estan ajudant. 

¿Hi ha teràpies que augmenten la culpabilitat amb els seus missatges? 

Un dels més perversos és quan diuen que el pacient té reticències al canvi. El terapeuta es col·loca en una situació de superioritat i diu que si no canvies, ets tu que es resisteix a la teràpia quan, al final, el que pateix té ganes d’estar bé i no prendre ansiolítics o antidepressius. En general, els missatges positivistes tenen una cosa perversa dins perquè hi ha una negació de la realitat, ho veiem en personatges com Trump o en dictadors.

En un moment narra un viatge a l’Argentina que no li venia de gust fer, però hi va per la insistència del terapeuta. ¿De vegades se sentia sense capacitat de decisió? 

Sí, tot i que assumeixo la meva part per ser una persona influenciable, però és cert que tenia un poder. Pel que fa a la presa de decisions has d’anar amb compte. En aquest cas, per exemple, em trobava malament de salut i, al final, la il·lusió d’aquest viatge era d’ell, però no la meva. Quan vas al terapeuta ets molt vulnerable, en crisi, i busques respostes. Anar a teràpia és una mena de fracàs, entre cometes, perquè no tens respostes.  

Es busquen respostes però, ¿quin perfil demanda aquestes teràpies? ¿Hi van persones que, per la retallada de drets o la mateixa crisi, viuen una situació extrema? 

És molt interessant perquè aquest perfil no hi és. Imagino que són persones que no es poden pagar certs grups, perquè al final són diners. De vegades, quan jo guanyava més diners abans que ara, anava més a grups. Sembla que com més diners tens, més gastes, però hi ha de tot. També hi ha persones que es van arruïnar pagant aquest tipus de teràpies. 

Parlem del context de crisi i sorgeix el mite de l’emprenedor que triomfa. 

Ho 'bevem’ del món nord-americà. És el mite dels tres amics al garatge de casa que munten Apple. El somni americà, el 'si vols pots’, 'aconsegueix els teus desitjos’ creix en moments de crisi. Quan falta feina, diuen que no n’hi ha i que et reinventis, que muntis el teu negoci. I apareixen aquests gurus que t’animen a fer-ho quan, curiosament, la majoria no ha muntat un negoci en la seva vida. Al final és un gran engany. En l’emprenedor i les 'start-ups', el fracàs és enorme. Gent que es queda amb deutes i acaba pitjor.

I es genera més frustració.

És clar, tornem al tema del realisme. Podem emprendre però... ¡Deu-n’hi-do amb emprendre! Igual que no tothom pot ser terapeuta, no tothom pot ser emprenedor.  Jo vaig voler fer-ho, en una bogeria d’aquestes, i vaig haver de posar el fre de mà. 

Comenta al llibre que ha vist una necessitat de ser feliç per sobre, fins i tot, de malalties.

Almenys, ho venen com una oportunitat. Un malestar o una malaltia que et fotrà la vida, i a sobre escoltes que t’has d’esforçar per veure-ho en positiu.

No tens temps de reflexionar sobre la malaltia.

Exacte, però forma part de la societat del cansament, que anomeno al llibre. És aquesta mena d’autoexplotació.  L’ésser humà no es permet descansar. Tu veus qualsevol mamífer i es permet descansar si està malament. Aquí només sembla que venim a competir, a negar el que passa. Reivindico la llibertat d’estar malament i estar fotut. 

¿És una base comuna de les teràpies la tècnica de buscar el nen interior?

És una recerca de la infantesa perduda, d’aquest pintar la infantesa com l’època on tot era meravellós. Les teràpies més regressives s’obsessionen amb aquest tema, com si portéssim un nen a dins a qui s’ha de curar i cuidar de forma constant. Jo ho veig com una obsessió sobre el passat, de no acceptar que la infantesa va ser la que és. Insistir molt en això fins i tot crec que infantilitza la gent, em vaig cansar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sigui sincer. ¿Quant li ha costat desenganxar-se d’això?

Molt. És com l’addicte. Quan em venen crisis, tinc com el reflex l’automàtic de tornar-hi a anar. És com una síndrome d’Estocolm o d’abstinència. El més habitual és no desenganxar-se. Quan algú sortia rebotat, el criticàvem i dèiem que no s'entregava prou. Ara els entenc.