Anar al contingut
Mercedes Fernández-Martorell: «Amb el capitalisme cada dona va passar a ser propietat d'un home»

ELISENDA PONS

Mercedes Fernández-Martorell: «Amb el capitalisme cada dona va passar a ser propietat d'un home»

L'antropòloga recorre en l'assaig 'Capitalismo y cuerpo' els últims 400 anys de relacions econòmiques, socials i de poder

Núria Marrón

¿Tenen alguna cosa en comú la prostitució, la gestació subrogada, ‘La manada’ o el buldòzer contra la vida que suposa el capitalisme avançat? L’antropòloga Mercedes Fernández-Martorell manté que sí. Alguna cosa com un mateix pecat original, que dissecciona en l’assaig 'Capitalismo y cuerpo. Crítica a la razón masculina' (Cátedra), en què situa el punt zero dels nostres temps 400 anys enrere, quan, diu, “els homes van acceptar posar-se al servei del patró en condicions sovint miserables i, a canvi, se’ls va donar un cos de dona”.

Perdoni, però ¿com es fa una donació massiva de dones? 
Quan va començar a forjar-se el capitalisme, els homes no volien treballar per un jornal. És cert que al senyor feudal li donaven una part dels diners, però entre si tenien relacions d’intercanvi. Per tant, es van resistir molt a deixar de produir el que necessitaven i a acceptar un salari, que és el que el patró decidia que valia la seva feina. Aquest va ser el gran canvi.

¿I quin paper van tenir-hi les dones?
És que llavors també va sorgir un altre factor. Fins aquell moment, les relacions entre homes i dones havien sigut més lliures i desordenades, no eren estanques. ¿Que ja no m’interessaves com a home? Doncs me n’anava a una altra banda. No obstant, el Concili de Trento (1545-63) va obligar que hi hagués matrimoni i va imposar la cotilla amb què vivim des d’aleshores. Així que, amb el capitalisme, es va acabar instaurant l’obligació que cada dona, que havia passat a ser propietat d’un home, sobrevisqués amb el que el marit guanyava.

"Hi ha una part ideològica en els assassinats de dones. L’assassí ens adverteix que s’ha de tornar al vell ordre, ens està dient a totes: ‘Aneu amb compte’”

¿I no hi va haver resistències? 
Aquí entra en joc la matança de dones de la caça de bruixes, que va fer que la dona acabés acatant ser un cos d’ell, algú que el feia disfrutar, el cuidava i produïa nous individus. ¡I tot gratis! Aquell terror va fer que s’acceptés el que era inacceptable, que es convertissin en soldats obedients. Les van matar a milers. Sobretot al nord i el centre d’Europa, però també a Itàlia, Espanya i Portugal.

I a Catalunya especialment, ¿no?
Aquí hi havia pobles en què qualsevol nena que naixia era considerada bruixa, per tant, totes corrien el risc de ser cremades vives. I ja se sap el que els feien a les acusades: els ficaven agulles per tots els orificis per comprovar si hi havia el dimoni. Les violaven. I el més important: les mantenien vives abans de ser cremades, perquè patissin i que tothom ho veiés. Sobretot fills, filles i familiars. Les acusaven de menjar nens, de participar en orgies, de provocar males collites. Tot ho feien elles. ¡Tenien uns poders espectaculars! A més, tenien una característica comuna.

¿Quina era?
Que la majoria eren vídues o noies joves, cosa que va instal·lar la idea que el millor que et podia passar era pertànyer a un home. I, és clar, després hi havia les prostitutes.

¿Què passava amb les prostitutes?
La prostitució es va prohibir, i es van crear les cases d’acollida i les galeres, que eren pitjors que les presons d’homes posteriors. Eren llocs terrorífics, de càstigs brutals. I d’allà només se’n podia sortir quan un home deia que es volia casar amb una, i aquesta acceptava l’obediència. Miri: Les prostitutes –a qui des del segle XI ja s'obligava a vestir amb elements que les identifiquessin, que les estigmatitzessin– també van servir per domesticar, per construir la dona de bé, la bona, que és la que obeeix. “Si no, ja veus el que et pot passar”, volia dir el missatge. D’aquesta forma es va contribuir a considerar que ser d’un home era un privilegi.

"L’estigma de la prostituta també va servir per domesticar, per construir la dona de bé, la bona, que és la que obeeix"

La història no va millorar gaire amb la il·lustració. 
Bé, els homes van tenir dret al vot i hi va haver millores socials. Però a França, per exemple, l’exili o la guillotina van ser la destinació de les dones que havien treballat en política. La dona va seguir enganxada a l’home. Però, ¿vol que li digui una cosa?

Digui.
Que les dones sempre han treballat. A casa i fora. Però s’amagava. Als censos de Galícia o Sevilla, per exemple, moltes de les obreres deien que es dedicaven a les labors, perquè, d’alguna manera, no volien deixar constància que els marits eren uns dèbils que posaven a treballar a les seves dones.

Explica que, al segle XIX, a Anglaterra, hi havia fàbriques en què el 75% dels treballadors eren dones.
És clar, va aparèixer la màquina de vapor i la força bruta ja no era necessària. Els sous eren de misèria, ja no servien ni per sobreviure. I va començar el luddisme. Homes i dones es van ocupar de trencar la maquinària. Encara no hi havia sindicats. S’hi va enviar l’Exèrcit i hi va haver gent assassinada i penjada a la plaça, o enviada a Austràlia. ¿I vol que li digui una altra cosa? Que va tornar a aflorar el mateix mandat de segles enrere: les dones, a casa. He recollit moltes notícies de l’època. Els socialdemòcrates alemanys van demanar prohibir el treball femení el 1875 i Flora Tristán va dir: “Jo estic en contra de tots, contra els homes que no volen que treballi i contra el propietari que ens sotmet”.

Fem un salt de gegant fins als anys 60 i 70 del segle XX, quan “la multitud dona –assenyala– trenca aquesta regla, diu que no vol ser un cos donat i s’engendra el que ara s’anomena crisi del capitalisme”.
Sí, això és així. ¿Però quants milions de dones s’han casat per l’Església des d’aleshores? Avui dia, es continua duent a terme aquest ritual de donació del pare al marit. En un minut, en un segon, s’està reforçant tota aquesta estructura que es va crear fa 400 anys.

"Encara es continua duent a terme aquest ritual de donació del pare al marit i, en un minut, s’està reforçant tota aquesta estructura de fa 400 anys"

¿Quins vestigis més queden?
Molts. És cert que els últims 40 anys el feminisme i el moviment LGTBI han trencat aquesta dualitat del que representava ser home i dona. I, a més, el sistema ja no assegura cap salari, per tant, s’ha trencat aquell pacte tàcit. No obstant, sí que crec, per exemple, que hi ha una part ideològica en els assassinats de dones. Un assassí de dona ens està advertint que s’ha de tornar al vell ordre, ens està dient a totes: “Aneu amb compte”. Una cosa semblant passa amb ‘La manada’.

¿En quin sentit?
Crec que són la representació d’aquesta estructura que s’acaba. En aquest tipus de violències, el conflicte no va amb les dones, sinó amb els agressors. Potser creuen que no se’ls dona el tracte que mereixen i, a l’agafar una desconeguda entre tres o quatre, el que fan és reforçar la seva masculinitat. Jo el fico més que tu. Jo he arribat més al fons. Tu el tens més curt. Això és el que els preocupa. Estan cosificant la meitat de la població i són un perill, perquè no accepten que el món ha canviat.

Escolti, les dones ja no pertanyen ni depenen, en principi, dels homes, però, sí, del mercat. I hi ha noves formes d’explotació. ¿Què n’opina, per exemple, de la maternitat subrogada?
Des d’Aristòtil fins al segle XVIII i XIX, la dona va ser considerada com a simple receptacle: necessitava l’ànima que li transferia l’home perquè allò que havia engendrat no fos considerat porqueria. I crec que pagar dones perquè passin per un embaràs i un part és un ressò d’aquesta idea que s’arrossega des de fa segles.

Un altre afer que suma incendis és el de la prostitució.  

Sempre dic que totes les dones hem sigut prostitutes, perquè, al cap i a la fi, hem hagut de viure del marit per sobreviure. La diferència és que elles no han depès d’un home, sinó de 20 o 25. No obstant, el que em molesta de la prostitució és que el supernegoci que genera prova que hi ha moltíssims homes que no volen renunciar al domini del cos de les dones. Això que és l’ofici més antic del món és un mite que només busca una justificació.

¿Una justificació?
No en totes les cultures pagar per tenir sexe proporciona plaer. Hi ha societats, com va documentar Margaret Mead, ens què els homes són cuidadors i es viu en igualtat. 

"Els marginals ara som la majoria. El cossos ja no valen res i el que ara té valor és tot el que necessitem per viure"

Ara diu que vivim un moment de vulnerabilitat molt seriosa.
És que els marginals ara som la majoria. ¿Quants joves hi ha mal pagats, cambrers que cobren 600 euros per treballar 10 hores? Aquesta també és la demostració de la crisi del sistema, perquè ja no hi ha cossos que valguin i el que ara té valor és tot el que necessitem per viure. Hi ha inversors comprant terres, aigua, les nostres necessitats bàsiques. ¿Que t’expulsen de la ciutat? ¿Que no et paguen el que haurien de pagar-te? ¡Tant li fa!

¿Veu alguna porta d’emergència?
Entenc que una nova aliança entre els marginals seria una cosa molt interessant. El gran problema és com continues menjant alhora que vas trencant el que tens. Els animals saben què han de fer per sobreviure. Els humans, no, necessiten aprendre-ho d’un adult. I aquest és un gran dilema. Aquí hi ha el nus gordià de tot aquest afer.

¿En quin sentit?
Hem d’enginyar estratègies per sobreviure i, per tant, tenim la gran possibilitat De tornar a inventar-ho tot. Però, alhora, estem transmetent als fills les normes d’aquesta societat perquè no siguin éssers marginals. I aquí estem. En aquesta espècie de presó.