ACTRIU HOMENATJADA
Vanessa Redgrave: lleona d'or
La britànica, pertanyent a una llegendària estirp d'actors, rebrà els pròxims dies a la Mostra de Venècia el màxim guardó a una carrera de més de sis dècades
zentauroepp44452982 actress vanessa redgrave at the british independent film awa180730180705 /
Afirmar que Vanessa Redgrave ja era una estrella quan va venir al món no és una mera manera de parlar, sinó un fet provat, i va ser el gran Laurence Olivier qui ho va constatar primer. “Aquesta nit ha nascut una gran estrella”, va afirmar el 30 de gener de 1937 durant una representació de 'Hamlet’ per anunciar la paternitat del seu company de repartiment, Michael Redgrave. Redgrave era, no només fill d’actors, sinó també marit d’una actriu, Rachel Kempson. I també intèrprets, per cert, acabarien sent tant els germans petits de Vanessa –Corin i Lynn– com Natasha i Joely Richardson, les seves filles.
És probable que, com el seu pare, sigui sobre els escenaris on Vanessa hagi exhibit tot el seu potencial artístic. Dramaturgs com Arthur Miller i Tennessee Williams la van aclamar com la millor actriu de la seva generació, i Noel Coward en va dir que era incapaç de no malgastar sinceritat davant la platea. Paral·lelament, ha rodat més de 100 pel·lícules que entre altres premis li han proporcionat un Oscar, dos Globus d’Or, dos Emmy i dos guardons a Canes. I la Mostra de Venècia, que el 1994 ja la va distingir pel seu treball a 'Cuestión de sangre' (1994), tornarà fer-ho en la seva 75a edició. ¿El motiu? Sis dècades de carrera durant les quals va passar de ser icona sexualitzada del moviment 'swinging London' en pel·lícules com 'Blow up' (1966) i 'Morgan: un caso clínico' (1966) a instal·lar-se en territoris més severs. La vam veure turmentada a 'Les bostonianes’ (1984) i 'Retorn a Howards End' (1992) i castigada pels seus pecats a 'Els dimonis’ (1971) i 'Expiació' (2007); i va morir per les seves conviccions a 'Julia' (1977), en el paper d’una activista antinazi que li va proporcionar l’estatueta de Hollywood.
Trotskista
El personatge de Julia té algun detall d’autobiogràfic. Durant diversos anys membre del trotskista Partit Revolucionari dels Treballadors, Redgrave va veure com la seva trajectòria professional estava marcada per la seva ideologia; sobretot amb el controvertit discurs que va pronunciar al rebre l’Oscar, que va ser qualificat d’antisemita i pel qual Hollywood la va condemnar a l’ostracisme. Des d’aleshores ha defensat moltes causes –l’any passat va debutar darrere la càmera amb el documental 'Sea sorrow', sobre la crisi dels refugiats–, i sens dubte aquest activisme està connectat a la passió amb què s’entrega als seus personatges.
La maledicció
Al repassar la seva carrera s’ha de parlar d’un cognom que es va arribar a considerar maleït. Els tabloides britànics van popularitzar l’expressió “la maledicció dels Redgrave” per referir-se a la successió de morts que des del 2009 van tenir lloc al voltant de l’actriu: en el transcurs de 14 mesos va perdre la seva filla Natasha –casada amb Liam Neeson–, que va morir després de tenir una greu caiguda mentre esquiava, i els seus dos germans, tots dos per càncer. La premsa rosa també s’ha acarnissat amb ella al parlar llargament, no només de la bisexualitat del seu pare i de la del seu primer marit, el director Tony Richardson, que va morir de sida el 1991; també de la seva relació amb l’actor Franco Nero, amb qui va tenir un fill el 1969 i es va acabar casant de manera no legal el 2006, després de mantenir un llarg romanç amb Timothy Dalton.
Notícies relacionadesCamí dels 82 anys –i havent patit un atac de cor el 2015–, amb tres films pendents d’estrena, manté intactes les facultats que l’han convertit en una llegenda viva. “En els seus personatges transmet autoritat i control, una generositat il·limitada i grans dosis de coratge, elegància natural i un poder il·limitat de seducció”, diu d’ella el director de la Mostra de Venècia, Alberto Barbera. Res a afegir.
