Anar al contingut
Josep Maria Esquirol: «L'únic ideal polític és la fraternitat»

L'ENTREVISTA

Josep Maria Esquirol: «L'únic ideal polític és la fraternitat»

Albert Sáez

La filosofia torna a estar de moda. No és fàcil unir l’èxit de públic i de crítica. Josep Maria Esquirol ho va aconseguir amb el seu penúltim llibre, La resistència íntima, que va competir en vendes amb algunes obres de ficció i va acaparar els premis d’assaig més importants. Fuig de l’artificiositat i de l’intel·lectualisme per tractar temes complexos des de la quotidianitat i, sobretot, el sentit comú. 

La trajectòria d’aquest professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona és sòlida. Publica una nova obra cada tres o quatre anys. Fa la sensació que té un pla sistemàtic per desplegar una aportació fresca, que dialoga amb les grans tradicions del pensament occidental i amb les grans tendències del contemporani. Amb respecte, però tractant de tu a tu els grans autors. 

Quin és el nexe entre 'La resistència íntima'el seu gran èxit, i 'La penúltima bondat’, la seva última obra? 
La pregunta de partida que aglutina aquestes dues obres és: ¿quins són els gestos fonamentals de l’ésser humà? Un és el que té a veure amb emparar, protegir, casar, reunir...  Amb això crees empara davant la intempèrie. I és un gest que comporta resistir contra les forces entròpiques de tot tipus. L’altre gest fonamental és el d’oferir, generar, cuidar... ‘La resistència íntima’ posava l’èmfasi en resistir i emparar, i ‘La penúltima bondat’ posa l’atenció en el gest de generar. D’altra banda, el llibre anterior és un assaig sobre la condició humana i aquest és un assaig sobre la vida humana. Aquesta distinció a mi em serveix en tant que la condició humana es refereix a la situació fonamental que compartim, que és la intempèrie. Mentre que la vida humana es refereix a l’essència de les persones, si és que existeix, el més central, el més nuclear. I en aquest punt arribo a la conclusió que el més nuclear de la vida humana és la nostra capacitat de commoure’ns, de quedar afectats pel que vivim... La vida és aquest reflexiu involuntari. En aquest context, hi ha accions que fan vibrar aquesta capacitat de commoció. Aquestes accions són les que anomeno en el llibre els «infinitius essencials».

¿De quin tipus de gestos estem parlant? 
Viure, pensar i estimar en totes les seves modalitats. Serien els verbs que més clarament expressen la vida i més clarament la intensifiquen i li donen sentit. Estimar en totes les seves modalitats, des de la companyonia fins a l’amistat, inclosos els ideals fraterns que es poden expressar políticament. Pensar, que entenc com una actitud meditativa i reflexiva que és joiosa. Aquests infinitius no són susceptibles de plenitud, no imagines per a ells un pretèrit perfet. Això no passa amb altres verbs com elaborar o construir. Pots dir «ja l’he acabat» en el sentit de completat, d’arribar a la perfecció. Viure, estimar o pensar són infinits que no se’ns ocorre dir que han sigut completats. Són accions que no acaben mai, que no es completen. El discurs religiós neix d’aquesta experiència que hi ha alguna cosa en la vida mateixa que no acaba mai, que és infinita. Per a mi és viure, estimar i pensar. Per això parlo de «penúltima» bondat perquè l’última no arriba mai. 

"El pensament sempre és aproximació, mai domini o definició. I és inconcebible sense passió"

¿I no creu que en massa ocasions fugim d’aquests infinits, que els veiem com un abisme? 
I en moltes ocasions els caricaturitzem. Pensar és aproximar-te al que és més bàsic, més profund. Però sempre és aproximació, mai domini o definició. Té la dimensió d’anar-hi una vegada i una altra, perquè la simple aproximació ja és valuosa. Hi ha una retòrica que prolifera en la nostra cultura i que prolifera en l’acadèmia, per exemple, que conté molt poc pensament. A molts articles sobre ciències humanes hi ha molt poca passió, pensar sense passió és una contradicció. Certs desenvolupaments culturals converteixen aquests infinitius essencials en accions artificioses, buides... És paradoxal que, al nostre món, amb un desenvolupament tan ampli de les ciències socials, la comprensió sobre nosaltres mateixos sigui tan raquítica. Vivim una època de gran desorientació que és indicativa que la proliferació de certs pressupostos científics ha desplaçat els infinitius del lloc que els correspon. Vivim una situació degenerada. 

"El transhumanisme és una evasió de caràcter ideològic, una fugida cap endavant"

¿El transhumanisme seria una expressió d’aquesta degeneració? 
Per a mi és una de les expressions més vistoses de l’evasió. És una evasió de caràcter ideològic que posa un èmfasi excessiu en el futur. Si reprenem la idea marxista del que és una ideologia, el transhumanisme fa que la gent s’evadeixi de la realitat actual i no toqui de peus a terra. I, a més, Marx deia que les ideologies més eficaces són les que passen desapercebudes i, avui, poca gent reconeix que el transhumanisme sigui una ideologia perquè està tenyit de cientificitat. Avui hi ha moltes realitats que exigeixen resposta, no fa falta estar tot el dia parlant del futur.

Al llibre s’atreveix a interposar-se en la trobada literària que Nietzsche va imaginar entre Zaratustra i Francesc d’Assís.
La meva intenció és fer una aproximació a l’essència de la vida humana. Un dels fils conductors és aquesta cadena semàntica de gènesi-generativitat-generositat. I per a mi, generositat i bondat són sinònims. Estudiant la generositat, vaig topar amb la lectura d’un capítol d’'Així va parlar Zaratustra' –un llibre molt estudiat, tot i que inesgotable– que Nietzsche titula 'El mendigo voluntario' i que és evident que correspon a la figura de Francesc d’Assís. Mai l’anomena, però és el personatge que té al cap. El que fa Nietzsche és imaginar una trobada entre Zaratustra i el captaire voluntari. Em va fascinar perquè és una trobada amistosa, entre ells es tracten molt bé. Es reconeixen en el seu valor, en la seva excel·lència, en la seva força... Nietzsche mai no desmereix la força entesa com a passió perquè és la vida mateixa. A Francesc d’Assís reconeix algú que vibra. Però arriba un moment en què estan tan a gust que Zaratustra convida Francesc a anar a la seva cabana, a parlar amb els seus animals i a menjar la seva mel. En aquesta situació, Francesc torna a elogiar Zaratustra i llavors de sobte aquest s’enfada moltíssim i vol colpejar-lo. I s’acaba el capítol. De manera que en el llibre em pregunto: ¿i si Zaratustra hagués interpretat bé l’elogi de Francisco? M’imagino una altra continuació. Sé que és una mica pretenciós, però ho he fet de la manera més elegant possible.

¿I com ho resol?

El que faig és contraposar dues tipologies existencials en Zaratustra i Francesc. El primer té pensaments molt elevats, però com a figura existencial està sempre sense tocar amb els peus a terra. En canvi, en el cas de Francesc, el pensament i la vida estan perfectament compenetrats, hi ha molt poca teoria, hi ha idees, però són indissociables de la vida mateixa, i la força d’aquesta realitat és indiscutible. Em vaig adonar que en aquesta contraposició de figures existencials, una d’elles exemplifica la generositat, o sigui, la fraternitat. Zaratustra és l’home de les altures, més aïllat, més solitari, amb més dificultats de comunicació, amb una visió més tràgica, menys esperançada. I en canvi la figura de Francesc és una figura dels vincles, dels germans, de la generositat, més càlida. 

"No tinc cap resposta per explicar l’extensió que encara continua tenint el mal"

¿De quina manera podem explicar que avui pervisquin actituds tan poc fraternals com la del ministre italià Matteo Salvini dient als migrants «carn humana»? 
No tinc una resposta per explicar l’extensió que encara continua tenint el mal, en aquest cas en forma d’indiferència i de fredor. Constato que és així. El que falla és no reconèixer els altres com a germans, malgrat les incomprensions i problemes que hi pugui haver. És no entendre que compartim una mateixa horitzontalitat. Per això parlo al llibre de l’horitzontalitat de la Terra i que les vides humanes són petites verticals en una mateixa horitzontalitat. Tots estem en el mateix pla, hi ha diferències, però no superioritats. Per a mi, l’únic ideal polític és la fraternitat. Perquè, si ho penses bé, dels tres ideals de la Revolució francesa, la llibertat i la igualtat són condicions de possibilitat de la fraternitat.  D’una manera més modesta, intento identificar alguns factors que contribueixen a forjar-la: segur que hi ha una espècie de benestar consumista que encoratja la indiferència. La gent que se centra en les possessions a tot arreu identifica amenaces. 

Va néixer i viu a Mediona. Li agrada la vida a la naturalesa i combinar la feina manual amb la intel·lectual. Desperta passions entre els seus alumnes, tant a la universitat com als seus cursos i conferències.

La seva obra es va iniciar amb un estudi de l’alteritat. Ha dedicat diversos llibres a la tècnica, però també al respecte i a com vivim l’experiència del temps.

Té un estil peculiar. No filosofa sinó que dialoga amb el lector. No pontifica sinó que suggereix. Escriu assaig amb estil de prosista i ànima de poeta. 

0 Comentaris
cargando