Kristen Stewart: rebel amb causa

D’ídol 'teen' a símbol de tota una generació. El seu personatge de Bella Swan a la saga 'Crepuscle' li va proporcionar una fama estratosfèrica, però el seu esperit de rebel li va impedir acomodar-se com a cadell privilegiat dins de l’‘establishment’ hollywoodià. 

Kristen Stewart tenia una cosa especial que la diferenciava de la resta: era autèntica. Una 'rara avis’ dins d’un sistema homogeni en el qual la major part dels membres solen ajustar-se als patrons preconcebuts. Però l’actriu no estava feta per romandre dins del ramat. 

La seva primera aparició important va ser amb tan sols 12 anys a les ordres de David Fincher a 'L’habitació del pànic' (2002), en la qual interpretava la filla de Jodie Foster, una actriu que es convertiria en un exemple a seguir. Al cap i a la fi, totes dues van començar aviat, es van convertir en nenes prodigi i van saber com encarrilar les seves carreres per no sentir-se oprimides dins de la indústria, i van intentar mantenir certa independència per poder expressar les seves inquietuds a través de projectes més personals. 

Sis anys després cauria a les grapes de Bella Swan i la maquinària 'Crepuscle’. Del 2008 al 2012 va estrenar cinc pel·lícules de la saga i en cada aparició pública ens va regalar aquesta cara de pocs amics gràcies a la qual va començar a tenir els seus primers 'haters'. Just quan va acabar la seva vinculació amb la franquícia adolescent (de la qual assegura sentir-se orgullosa) va iniciar el seu particular calvari amb els mitjans de comunicació per culpa de la seva infidelitat a Robert Pattinson amb el director Ruppert Sanders, que l’havia dirigit a 'Blancaneu i la llegenda del caçador' (2012), una pel·lícula en la qual va encarnar una princesa guerrera que casava a la perfecció amb l’esperit combatiu que estàvem a punt de descobrir en ella. 

 

Accent 'indie'

Mentre es posava i es treia la disfressa hieràtica de Bella, va començar a perfilar la seva trajectòria professional a través de pel·lícules de marcat accent 'indie'. La 'cult movie’ 'Adventureland' (2009), el 'biopic' de la rockera Joan Jett, 'The Runnaways' (2010), o l’adaptació de la novel·la 'beat’ de Jack Kerouac 'A la carretera' (2012) van confirmar el seu interès pel cinema d’autor i pels personatges amb un punt indòmit. 

A poc a poc l’actriu va anar adquirint més rellevància tant en l’àmbit públic com interpretatiu. Va guanyar el premi César a la millor actriu de repartiment per 'Viatge a Sils Maria' (2014), en què va treballar a les ordres del prestigiós director francès Olivier Assayas, amb qui repetiria a 'Personal shopper' (2016). Va ser qui millor va entendre el seu potencial i va deixar que mantingués els seus tics, la seva manera de caminar descurada i la seva espontaneïtat a l’hora d’interpretar els personatges. I aquí és on descobrim el veritable geni de Stewart: era capaç de transformar-se de mil maneres, però mai no deixava de ser ella mateixa. 

 

Musa 'millennial'

Va ser aquesta qualitat la que la va convertir en musa 'millennial' del món de la moda, més concretament de la firma Chanel. El seu dissenyador, Karl Lagerfeld, va confiar en ella per ser la seva imatge i ha protagonitzat nombroses campanyes per a la casa parisenca. Cada canvi d’estilisme era analitzat amb lupa. Si es rapava els cabells, si se'ls tenyia, si utilitzava texans desgastats. No obstant, es va adonar que tota aquesta exposició mediàtica a què sempre havia sigut sotmesa i que en el fons detestava, podia utilitzar-la per dir les coses clares sobre temes com la seva condició sexual o el seu compromís amb l’activisme feminista. 

Amb la pujada de Donald Trump al poder (que ja l’havia insultat per Twitter), l’actriu va començar a pujar de to el seu discurs i es va mostrar més reivindicativa que mai. La seva mítica intervenció al programa 'Saturday Night Live' i el seu «I’m so gay» dirigit al president, va servir per erigir-la com a icona d’una nova generació que venia disposada a plantar cara i a deixar d’amagar-se. El seu canvi d’actitud respecte a la seva privacitat es va materialitzar en una expressió lliure de la seva sexualitat. Vam conèixer algunes de les seves nòvies, Alice Cargile, la cantant Soko, St. Vincent o la model Stella Maxwell i els seus passejos pel carrer agafada de la mà es van convertir en estendard de la comunitat LGTBI. 

Codis sexistes

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquests dies l’actriu -que prepara el seu següent treball com a directora, l’adaptació de les memòries de Lidia Yuknavitch, 'The chronology of water'- ha tornat a ser portada per un simple gest: treure’s les sabates de taló a l’alfombra vermella de Cannes, i rebel·lar-se així contra els codis sexistes del 'dress code' que imposa el festival. No ha sigut la primera a fer-ho (Nicole Kidman i Julia Roberts van ser pioneres), però en aquesta ocasió el matís és diferent si tenim en compte el caràcter reivindicatiu d’aquesta edició post #MeToo. Kristen, que forma part del jurat oficial format per cinc dones i quatre homes, ha tornat a demostrar el seu inconformisme a través d’un petit gran acte contestatari que no fa més que engrandir la seva llegenda amb tan sols 28 anys.