Amparo Poch i Gascón: la doctora lliure

«La dona camina en la seva evolució,

adquireix personalitat dia per dia,

camina i s’esforça, aborda de cara

els problemes, dona la cara a la vida».

María Zambrano (1928)

Una d’aquestes dones de què parla María Zambrano era Amparo Poch y Gascón. Ella havia caminat des de la seva infantesa amb una resolució que ni els seus familiars van entendre mai. ¿D’on li venia aquella lúcida precocitat, saber tan clarament el que volia i on anava? Evidentment no és fàcil d’entendre des de la talaia de la seva modesta llar, on imperava la severitat castrense del seu pare i la pudicitat de la seva mare, tan temorosa de Déu fins al punt de no deixar-se fotografiar per creure que era pecat.

«Ja pot comprendre que fos el malestar, la vergonya de la família –ens va dir la seva cosina, la senyora María–. Una dona que parlava públicament als cafès, com un home, que es posava pantalons i corbata, que escrivia als diaris. El seu pare, el meu oncle, va patir molt amb aquella filla tan atrevida».

Marlene Dietrich imposarà al seu retorn a Hollywood aquesta imatge, que adoptaran les dones progressistes als anys vint, lluint pantalons, jaqueta i corbata, indumentària llavors masculina. El mateix Juan Ramón Jiménez li regalava corbates a María Lejárraga. No oblidem que la transgressió, davant els comportaments socials de la seva època, va ser una de les claus personals d’Amparo Poch, en què estava immersa la lluita per l’emancipació de la dona.

Des de petita va tenir clar que el que volia fer era Medicina, tot i saber que el seu pare considerava que no era carrera de dona i li imposés la de Magisteri. Amparo Poch va ingressar a l’Escola Normal Superior de Mestres, de Saragossa, el 1917 i el 1922 iniciava el preparatori a la Facultat de Medicina, a Saragossa, l’única dona en el curs acadèmic 1922-23, amb 435 companys. Al curs següent ja hi havia quatre alumnes.

Obstinada dedicació social

Amparo Poch va néixer el 15 d’octubre de 1902 a Saragossa, al carrer de Pignatelli, i als 12 anys, sense abandonar el barri, la família es va traslladar al carrer paral·lel de la Misericordia. El nom li anava bé, li obrien les portes: l’Hospital de Nuestra Señora de Gracia, que atenia indigents, on diàriament contemplaria l’espectacle d’una humanitat malalta; La Real Casa de la Misericordia, l’hospici, on les mares deixaven els seus fills al torn de la Caritat; i des de la seva casa quarter, coneguda com a Pontoneros, destinada als oficials, veuria sortir els soldats a «servir el Rei» en les guerres colonials de l’Àfrica o, en aquella època d’agitació política i social, l’Exèrcit a reprimir els obrers. En aquest paisatge urbà, mirall del món dels desheretats, s’han de buscar les claus d’aquesta obstinada dedicació social a la causa de les classes humils, des del camp de la medicina i la pedagogia, que va constituir la dimensió real de la seva existència.

Amparo Poch obtenia el Premi Extraordinari de llicenciatura en el curs 1928-29. Els aspirants van ser sis homes i ella sola com a dona. La nova doctora de Medicina i Cirurgia anunciava el 13 d’octubre a La Voz de Aragón l’obertura d’un consultori mèdic per a dones i nens, amb horari especial per a obreres. El seu compromís al triar la Medicina com a disciplina laboral va ser mitigar el dolor i el patiment a la gent que no tenia recursos econòmics per sufragar atenció mèdica, en un temps en què no hi havia assistència sanitària obligatòria. I una majoria de metges es negaven a visitar a domicili malalts sense solvència, en amuntegades vivendes, sense la higiene i la salubritat més elementals.

Els coneixements d’Amparo Poch de medicina i sociologia li van permetre informar generosament la dona obrera sobre temes essencials. En el seu afany per desterrar el seu endarreriment i la seva ignorància, inculcarà ensenyances bàsiques a través d’escrits, cursos i xerrades, amb un sentit pedagògic sobre maternitat, puericultura, sexualitat i higiene. Així com informació general sobre les plagues de l’època: sífilis, tuberculosi i alcoholisme. La Cartilla de Consejos a las Madres apareix a Saragossa, el 1931, i l’any següent datava a la seva ciutat l’estudi de La vida sexual de la mujer, on denunciava l’«immens desert» de resignació sustentat per la ignorància que per a gran part de les dones ha sigut la seva pròpia sexualitat.

L''honra' femenina

Amparo Poch considerava que «la resignació és, gairebé sempre, en lloc de virtut (com preconitzava l’Església), un defecte de resultats desastrosos». Aquesta societat havia imposat, secularment, la moral pública. Un dels seus principals dogmes socials consistia a preservar l’honra femenina, xifrada en la integritat anatòmica del seu himen que «… només podia ser esquinçat, sense vergonya, després d’una benedicció». Amb això l’Església en tenia prou, com a norma legal de garantia notarial, davant els ulls repressors de la societat. Una castedat avalada per una virginitat que potser ja no existia. Les tragèdies que, secularment, s’havien produït al món a causa de la maleïda membrana havien enterrat en cementiris i convents moltes víctimes innocents; havien omplert les pàgines de la literatura de tots els temps i establert un comerç carnal i deliri eròtic.

La dona tan discriminada era la vestal de l’honor familiar, a costa de la seva repressió sexual. Amparo Poch evoca a La vida sexual de la mujer un fet viscut en els seus temps de pràctiques universitàries a l’Hospital de Saragossa per il·lustrar fins a quin punt la gent associava la deshonra amb la pèrdua de l’himen: una noia, víctima d’una dolorosíssima malaltia de l’aparell genital, va haver de ser operada i en la intervenció va perdre la virginitat. La noia va acceptar que els metges l’haguessin deshonrat a seguir patint. Però abans d’abandonar l’hospital va demanar al cirurgià un certificat que acredités la causa del seu deshonor.

Amparo Poch, des de molt jove, es va interessar per la teoria de l’evolució del món científic, els descobriments o les suggestives hipòtesis, comprovades per la investigació, que després divulgava en els seus escrits. El 1933, a la revista valenciana Estudios, revelava en un article, El hombre ante la vida, les aportacions dels investigadors científics, persuadida que els seus descobriments canviarien el món. Parlava de la importància de la biologia, que progressava paral·lelament a la fisioquímica (Darwin); que la vida era una manifestació de la radioactivitat (Zwaardemaker); de com prolongar-la (Metchnikoff); del seu agermanament amb la química (Bohn); i de la possibilitat de prolongar la vida, en el temps, si s’aconseguia rebaixar un grau la temperatura de la sang (Loeb).

Erradicar els tabús sexuals

Amparo Poch prodigava les seves conferències sobre aquestes matèries en ateneus obreristes i en actes de propaganda, conscient de la necessitat d’erradicar els tabús, les pors i el sentiment de culpa, el pecat que suposava als ulls de l’Església disfrutar lliurement de la sexualitat, supeditada a la procreació. Amparo Poch va escriure l’Elogio al amor libre, una de les descripcions més poètiques, lúcides i apassionades sobre el tema, a la revista Mujeres Libres, que va fundar amb Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Comaposada, a Madrid la primavera de 1936, on havia arribat el 1934, des de la seva Saragossa natal. La cèlebre publicació pretenia preparar la dona intel·lectualment perquè adquirís consciència de la seva condició, i s’emancipés d’atavismes ancestrals. Amparo Poch inaugurava a la revista l’epígraf Sanatorio de Optimismo, sota la rúbrica Doctora Salud Alegre, on campava el seu irònic sentit crític, en clau d’humor, amb il·lustracions pròpies. Un altre registre d’Amparo Poch en aquesta publicació van ser els seus poemes inspirats per la lluita del poble contra el feixisme.

La vida d’Amparo Poch, de clars objectius emancipadors, va estar marcada per un incansable altruisme en pro de les causes justes. A València, el 1936, va ser directora d’Assistència Social, juntament amb la doctora Mercedes Maestre, i Federica Montseny com a ministra de Sanitat, càrrec per  al qual va ser proposada la doctora Poch. Per una ordre del 26 d’agost de 1936, Amparo era nomenada, en representació del Partit Sindicalista, membre de la Junta de Protecció d’Orfes de Defensors de la República, creada pel Ministeri d’Instrucció Pública. A Barcelona, el 1937, va dirigir el Casal de la Dona Treballadora, on es capacitava la dona obrera amb un programa cultural, professional i social. Sota la seva direcció van estar centenars de nens refugiats de Madrid en granges escola, amb un programa pedagògic de la seva autoria. En plena guerra va ser responsable directa de les expedicions de nens portats fora de les nostres fronteres per allunyar-los de la fam i de les bombes. Mercedes Comaposada va assenyalar: «El més sorprenent de la seva personalitat va ser sempre la seva capacitat de treball i aquella esplèndida generositat que transcendia de la seva exuberant i infatigable naturalesa».

Exili a França

La seva actuació humanitària va continuar a l’exili. A principis de 1939 va entrar a França per Prats de Molló custodiant un grup de nens refugiats. El setembre de 1939, al començar la segona guerra mundial, es va traslladar a Nimes, on va sobreviure pintant mocadors i brodant per a uns grans magatzems. I una cosa essencial: exercint la seva professió clandestinament, per a la gent que sol·licitava els seus serveis, amb el risc de ser extradida a l’Espanya de Franco, ja que estava prohibit als refugiats exercir lliurement les seves professions.

A l’acabar la segona guerra mundial, Amparo Poch es va traslladar a Tolosa, on l’ordre del 6 d’agost de 1945, al seu article 3, autoritzava els metges espanyols a exercir al país d’acollida. A l’hospital de Varsòvia, de Tolosa, assisteix els guerrillers espanyols, i al dispensari de la Creu Roja, de la Rue Pergaminiêres, presta els seus serveis com a metge general i ginecòloga, sense abandonar les seves col·laboracions en la premsa de l’exili i en la pedagogia sanitària, amb l’entrega que va caracteritzar la seva vida militant i altruista.

I la primavera de 1961, Marie Laffranque, professora universitària a Tolosa, prestigiosa hispanista i principal lorquista (estudiosa de Federico García Lorca), del grup Nosaltres, d’acció no violenta davant la guerra  d’Algèria, es posava en contacte amb Amparo Poch. Estaven organitzant l’enviament de personal sanitari de França a Algèria, destinat a atendre la desatesa població nativa, i molt particularment el barri més humil de la ciutat d’Alger: la casba, i li demanava a la doctora aragonesa la seva col·laboració. Amparo Poch li va respondre immediatament que estava disposada a unir-se a l’equip que havia de prestar servei a Algèria. La firma de la pau amb França va anul·lar el compromís d’Amparo.

A les acaballes de l’any 1967, al caure malalta, l’anomenada Ángel de la Guarda dels refugiats espanyols, absent de la seva Saragossa natal des del seu exili, va voler tornar a la seva terra, però les seves germanes, ultracatòliques, li van prohibir que tornés donada la seva vida de dona lliure, allunyada de l’Església.  Amparo Poch moria a Tolosa, el 15 d’abril de 1968, assistida pels seus companys d’exili als quals va llegar les seves pertinences. 

Pioneres irrepetibles

Notícies relacionades

T'honraran una vegada morta: les dones oblidades del 36

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

A aquestes lluitadores avantguardistes, pioneres irrepetibles, que van haver de lluitar en solitari, a les fàbriques, els sindicats, la universitat, en tots els àmbits en una societat reprimida, els deu avui la dona actual el notable procés de la seva emancipació. Malgrat l’abolició pel franquisme de les lleis emancipadores aconseguides per elles, després de tants anys proscrites, les seves lluites, el seu compromís, la seva lliçó de dignitat ens van assistir en el nostre alliberament, i és que, en la memòria tràgica i lluminosa dels seus exilis interiors i exteriors, en les seves presons, en les seves tortures, en els seus afusellaments en tàpies i fosses comunes residia liberalitzador el germen de la resistència davant el feixisme.

L’Institut Català de les Dones prepara un homenatge als 50 anys de la seva mort.