Els sefardites 'komen' la sopa amb 'kuchara'

El Rafael es diu Rifaat depèn de qui l’hi pregunti. Va rebre el seu segon nom durant el servei militar i, des d’aleshores, l’ha conservat: li serveix per ocultar la seva verdadera identitat. «Un dia em va venir a buscar el sergent de la brigada. Em va dir: ‘Vine aquí, nano. A veure, tu ets l’únic del batalló que té un nom que no és turc, ¿oi?. Això no pot ser. A partir d’ara et diràs Rifaat. Res de Rafael’. No és que em disgusti Rifaat, així que des d’aleshores l’he fet servir», explica el Rafael o el Rifaat; depèn.

El Rifaat és baixet, cabells i bigoti blancs retallats. El Rifaat és i parla turc, treballa en una sabateria al Gran Basar d’Istanbul, està casat, té dues filles, 66 anys i, de moment, cap net. El Rafael també és tot això i és, a més, jueu i sefardita i el seu idioma matern és el judeocastellà. Els seus avantpassats, explica, van venir de Sevilla o Toledo a Turquia fa 526 anys: van ser uns dels 150.000 jueus expulsats de la península Ibèrica el 1492 pels Reis Catòlics. Com el Rafael en queden molt pocs: arreu del món hi ha una mica més d’1,5 milions de sefardites. Però, de tots ells, només 5.000 parlen el judeocastellà: l’idioma es mor.

La dels sefardites ha sigut una història d’exilis. Al ser expulsats de les corones de Castella i Aragó, molts se’n van anar al Marroc, a Portugal –d’on també van ser expulsats cinc anys després–, a Itàlia i a Holanda. La majoria, uns 90.000, van acabar a l’Imperi Otomà. Només allà van ser plenament acceptats: «Amb els cristians sempre havien tingut problemes. Eren acusats constantment d’haver matat Crist, de beure’s la sang dels nens en els seus rituals. A la península Ibèrica, abans de l’expulsió, hi va haver moltes matances i pogroms», explica José Antonio Lisbona, especialista espanyol en història sefardita: «Sempre havien sigut més acceptats entre les comunitats musulmanes, així que la majoria van acabar allà». 

Tancats en els seus cercles

Expulsats d’Europa, els sefardites es van repartir per tot l’imperi dels sultans: Algeria, Tunísia, Egipte, Palestina, els Balcans i, sobretot, Grècia i Turquia. Salònica, llavors, es va convertir més jueva i castellana que ortodoxa i grega. «Va ser una autèntica benedicció per a la Sublim Porta. Molts dels sefardites eren gent molt culta i literata: metges i advocats. Espanya va perdre alguns dels seus millors ciutadans; i l’Imperi Otomà va guanyar moltíssim», diu Lisbona. Allà, durant 430 anys, van tenir una situació privilegiada. Els sultans els garantien protecció a canvi del pagament de la yizia, l’impost que imposa l’Alcorà per a les comunitats no musulmanes. Van viure, com ja ho havien fet a la península Ibèrica, tancats en els seus cercles: i és gràcies a això que el judeocastellà encara continua viu. 

«La seva supervivència és un fet excepcional i meravellós. Mai en cap altre país del món ha passat res així. Normalment, la quarta generació d’immigrants abandona l’idioma d’origen. Aquí hem conservat el nostre», explica i treu pit Karen Sahron, estudiosa del judeocastellà i coordinadora del Centre Sefardita d’Istanbul. Aquest idioma està fet a la carretera. La seva base és el castellà que es parlava al segle XV, però barreja, també, paraules i formes del català, el portuguès, el francès, l’italià, el grec, el turc i l’hebreu: en judeocastellà no es llegeix, sinó que es melda, en judeocastellà no es tenen fills sinó fijos, i ara no és ara sinó agora. La chorba (sopa, del turc) si es menja, kome enjudeocastellà, s’ha de menjar amb kuchara.

Rafael va néixer 30 anys després de la desaparició de l’Imperi Otomà i el reviu amb nostàlgia. «Els pares no van haver de fer el servei militar i van anar a l’escola jueva, on van aprendre francès, judeocastellà i turc. Aquella educació era de les millors. Jo vaig anar a l’escola turca», diu. 

El Rafael també es diu Rifaat precisament per això: perquè, a diferència dels seus pares, a ell li va tocar viure en una altra època i en un altre país. A l’acabar, el 1923, amb l’Imperi Otomà, Mustafà Kemal Atatürk va fundar la República de Turquia i va decidir que s’havia acabat: ja no hi hauria més distincions ni privilegis entre comunitats. Turquia seria només turca o no seria, parlaria només en turc o no parlaria i el Rifaat es diria així: el meu nom és Rifaat.

El judeocastellà va desaparèixer de l’escola. El Rafael, que encara el parla amb la seva dona, diu que per això no el sap ni llegir ni escriure. «Em fa molta pena només poder llegir en turc», explica. Atatürk va triomfar: «Quan els de la nostra generació érem nens –diu Karen Sahron–, la llengua vehicular dels jueus era el judeocastellà. Tothom el parlava. Ara és el turc. Tot es fa en turc. Només els més grans de 50 anys sabem judeocastellà». La llengua només es conserva a Turquia. Als Balcans i Grècia, la invasió nazi el va fer desaparèixer a través del «treball» i la «llibertat» que prometia la porta d’entrada a Auschwitz. Al nord d’Àfrica, va ser la creació de l’Estat d’Israel el que el va condemnar: amb l’hebreu com a llengua franca de tots els jueus, el judeocastellà va perdre part del seu valor d’identificació sefardita.

Passaport a l'idioma 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els 5.000 que queden que parlen judeocastellà –la gran majoria estan a Istanbul– ja han perdut la guerra. El seu idioma, quan morin, ho farà amb ells. «És molt trist –diu el Rafael–. D’aquí 20 o 30 anys tot s’haurà acabat». La llengua, ara, fa els seus últims espeternecs. Espanya, el 2015, va aprovar una llei per concedir la nacionalitat als sefardites que la demanessin. Portugal ha fet el mateix, i alguns milers ja han aconseguit el passaport. «Això ha creat molt interès per la cultura sefardita i espanyola a la nostra comunitat. Els joves es llancen a aprendre espanyol, i això els acosta al judeocastellà», explica Sahron. Ella i la seva família són, ara, oficialment espanyols. ElRafael i la seva, quan l’aconsegueixin, seran portuguesos. «Molts de la comunitat se’n van anar a Israel fa anys, i ara molts altres emigren a Espanya. A Turquia tenim por. Només en quedem 15.000», diu el Rafael; no el Rifaat. «El Govern islamista d’Erdogan només governa per als musulmans. Les altres comunitats no l’importem i som marginats. Istanbul és casa nostra i la nostra ciutat. Ens hi volem quedar, però si les coses van mal dades ens en anirem. Per això ens estem fent la nacionalitat portuguesa», explica.

Karen Sahron, ànima del moviment sefardita d’Istanbul, edita l’únic diari en judeocastellà de tot el món, El Amaneser, i publica diccionaris, refranyers, contes, còmics, estudis, tesis, traduccions i recopilacions en judeocastellà. Crea grups a Whatsapp, Facebook, Twitter, Instagram i la que sigui que hagi de ser la nova xarxa social de moda. «El que ens agradaria, almenys, és deixar material per a les futures generacions. Perquè coneguin el seu passat, d’on venen», diu. El judeocastellà encara viu però agonitza. Quan mori, d’aquí uns anys, només quedarà el treball de Sahron i dels seus companys: cadàver perfectament embalsamat perquè es pugui visitar i ser conservat. Vladímir Lenin o Evita Perón o Mao Zedong en versió lingüística.