Anar al contingut
El trap: pistes perquè l'entenguin els adults

JMG CABALLERO

FENOMEN SOCIAL

El trap: pistes perquè l'entenguin els adults

Després del rap i el reggaeton, aquest gènere musical d'origen americà arrasa entre la joventut espanyola davant el menyspreu, el desconcert i la preocupació del món madur

Nando Cruz

Al mig de la centenària sala Apolo de Barcelona hi ha una gàbia rectangular de quatre metres d’altura. Enfilat dalt, un xaval amb els pantalons esquerdats i diversos tatuatges al tors i a la cara centra tota l’atenció del públic. El seu amic Hakim crida: «¿'Kien sa follao tu bitch'?». Mil joves responen alhora: «¡Yung Beef!». Yung Beef, el traper pujat a sobre de la gàbia, remata l’escena amb sorna: «És mentida». La gent riu i continua ballant amb uns espasmes elàstics, com caient ‘cap amunt’.

El granadí Yung Beef va protagonitzar dies enrere la cerimònia de consagració del gènere més desconcertant, devastador i controvertit que passeja pels nostres carrers. I Yung Beef no és un cas aïllat. La Zowi actuava dies enrere davant d’un miler d’espectadors al club Fuego, el duo Kinder Malo i Pimp Flaco es fa amb Berto Romero i amb el gran públic des de la pel·lícula 'Algo muy gordo' i C. Tangana és ja el primer fenomen mediàtic del gènere.

El que semblava una moda passatgera més està generant un circuit de concerts i, en algun cas, festivals com el Tag Music Fest, que es va celebrar el desembre al poliesportiu Wizink Center de Madrid, i on van participar dues de les estrelles més grans del trap: el granadí Dellafuente i el madrileny C. Tangana. Els publicistes són conscients que el trap és l’onada del moment. Tant, que l’última campanya de la firma de rellotges G-Shock va ser una sèrie de concerts amb Recycled J, Kaixo, P.A.W.N. Gang i Denom, entre altres artistes.

El nou idioma de la joventut

El trap és això que escolten els xavals del parc amb el mòbil connectat als altaveus. També el que sona a les discoteques del Port Olímpic. Trap és el que fa Lory Money quan canta sobre el procés a 'Independent'. I el ritme sobre el qual s’ha viralitzat el clip 'Velaske, yo ‘soi’ guapa?'. El trap és l’última llengua franca de la joventut, un idioma que absorbeix girs del reggaeton, que barreja l’accent andalús amb l’argot llatí, que fa que el rap sembli una cosa antiga i que relata la vida als barris i extraradis de la gran ciutat.

La Zowi, a la sala Razzmatazz. / ALUAY ALBASHA

En els últims cinc anys, s’ha assentat com una de les músiques urbanes amb més acceptació

En cinc anys, aquest gènere d’arrel nord-americana s’ha assentat com una de les músiques urbanes amb més acceptació (encara a distància d’estils més transversals i consolidats com el rap i el reggaeton). I, el que és més significatiu, ha heretat totes les objeccions i aversions que van generar al seu dia aquests altres estils. És una música eminentment juvenil que té en guàrdia els adults just en aquesta època en què internet i les xarxes socials han ampliat la bretxa generacional fins a límits gairebé insalvables. Però, ¿què té el trap que incomoda tant el públic adult? Doncs... gairebé tot.

Motius per odiar-lo

Els qui odiaven el rap amb l’argument d’això no és música, sinó que és un paio parlant, poden odiar el trap per idèntics motius. Fins i tot els fans del rap poden odiar el trap perquè les rimes solen ser menys elaborades. Els qui al seu dia odiaven l’ús de sintetitzadors amb l’argument d’això no és un instrument, la música es fa sola, també poden odiar avui l’ús intensiu que fa el trap de l’efecte 'autotune' per modificar la veu. Els qui odiaven el punk perquè no saben tocar poden odiar el trap perquè no saben cantar.

Existeix també una creixent preocupació pel missatge que llança el trap: l’apologia del consum i tràfic de drogues, la glamurització del gangsterisme que també porten telesèries com 'Narcos', el materialisme, la cosificació de la dona, a la qual sovint es presenta com un trofeu més... Són valors que han aparegut anteriorment al blues, el rock, la psicodèlia, la rumba, la salsa i el reggaeton. No hi ha res nou sota el sol, tot i que el trap els exposi de forma molt explícita i descarnada, només comparable al rap gàngster dels 80.

Ja hi ha qui teoritza que el trap ha fet caure la barrera que separava el hípster del xoni

El trap, com totes les músiques sorgides en entorns desfavorits, és un crit de socors i un mirall de la realitat. Quan va aparèixer a finals dels 90 a Atlanta, descrivia un context concret: el del narcotràfic a barris marginals. El trap és com la sèrie 'The wire', la representació d’una realitat. Podem escandalitzar-nos per la ficció o preocupar-nos per la realitat. Podem censurar el discurs del trap o preguntar-nos perquè al Raval cada dia és més habitual trobar gent punxant-se al carrer.
I, en tot cas, en la música és perillós generalitzar. Perquè, ¿de què parlem quan parlem de hip-hop? ¿Del rap festiu i comunitari de les festes als blocs, del rap polític i conscienciat de Public Enemy o del rap gangster i misogin de Geto Boys? I, de la mateixa manera, ¿de què parlem quan parlem de trap? ¿D’un xaval que vacil·la de les drogues que ven i consumeix o d’un altre que a la seva habitació produeix ritmes al·lucinants? ¿Del trap amb consciència de classe de Dellafuente o del trap feminista de Las Vvitch?

L’infern a la teva ciutat

Tornem a la sala Apolo. Ha passat mitja hora i el desconcert és absolut. Yung Beef ha ordenat apagar els llums. Crida com un condemnat, però no s’entén res. Està jurant en arameu actual. Sembla que digui, ¿i vosaltres com us ho feu per aguantar en aquest món? La música és estrident i saturada. L’ambient és irrespirable. El públic mira a dalt de la gàbia, mòbil en mà, entregat al ritual. No ha d’existir escenificació més aproximada de l’infern que aquesta apocalíptica apoteosi trap. Yung Beef s’assembla bastant a Satanàs.

Les seves referències a les drogues són constants tant en les cançons com en els comentaris entre cançons. «¿Qui d’aquí fuma 'gelato'? pregunta al públic. També exposa les meravelles del sedant Xanax i presumeix de la seva habilitat per vendre cocaïna. Podem creure cegament en les seves paraules. Podem creure que és part del personatge. Podem lamentar que la joventut se senti atreta per aquest tipus de missatges. Però també podem repassar el contingut de títols de la Velvet Underground com 'I’m waiting for the man' i 'Heroin', considerats avui clàssics indiscutibles de la música de segle XX.

En aquesta furibunda actuació, podem intuir fins i tot una rèplica del punk. Descamisat i sec dalt de la gàbia, Yung Beef recorda l’Iggy Pop en persona quan, en els temps més foscos de Detroit, bramava 'Search & destroy' i 'No fun' i confessava tenir el cor «ple de napalm». El més cridaner del cas és que entre el públic de l’Apolo abunden els moderns de tota la vida. Yung Beef canta per als xavals del Raval, però el que predomina aquí són joves de classe mitjana enganxats a les tendències. Ja hi ha qui teoritza que el trap ha fet caure la barrera que separava el hípster del xoni. Sobreexcitat per poder fer-se una estona amb el lumpen, un modern fa broma amb el seu amic a l’entrada de la sala: "Vigila avui, que no et prenguin la cartera."

Malgrat el seu origen marginal i sòrdid, el trap ha atret també la indústria. Periodistes i publicistes segueixen atents el progrés del gènere amb un entusiasme que contrasta amb el seu escàs interès en escenes paral·leles i molt més populars com el rap amb consciència política que està arrasant encara més a Espanya. Només un dia abans, el gallec Hard GZ ficava a l’Apolo moltíssims més xavals, molt més joves i moltíssims menys convidats. No obstant, la presència de mitjans i marques interessades per aquest altre fenomen va ser nul·la.

Fent caure barreres

El músic i assagista nord-americà Ian Svenonius afirma que el rock no va significar mai rebel·lia. Només va ser entreteniment juvenil decorat hàbilment perquè artistes i públic creguessin que estaven anant a la contra del sistema. El rock, per tant, no seria una contracultura, sinó la banda sonora del capitalisme. En la línia de tants gèneres d’aparença rupturista i rerefons continuista, el trap perpetua aquesta dualitat. Almenys, l’astut Yung Beef ja ho assumeix. Quan en un programa de Los 40 que patrocina Vodafone li van preguntar pel dia que va desfilar a París per a les marques Pigalle Hood By Air, va dir: «Com soc satànic, allà em sento en connexió amb l’infern. A la passarel·la notes el dimoni al 100%. Tot el dolent que hi ha al món, posat en un passadís».

Potser en la rumba ‘quinqui’, a la salsa, en el punk i en el rap gangster hi havia més consciència de classe

El trap ha fet caure nombroses barreres. Una d’aquestes, la racial. La seva adaptació a Espanya s’ha enriquit amb la influència de ritmes llatins com el reggaeton, el dembow i el trap llatí. No només això, grups com els granadins Kefta Boyz incloïen membres d’origen magribí. El trap ha atrapat joves espanyols de famílies migrants i, al seu torn, absorbeix i reflecteix totes aquestes cultures. Aquest còctel desemboca en lletres que barregen argot dominicà, anglicismes, paraules àrabs i ‘spanglish’ de collita pròpia. Un embarbussament molt difícil de desxifrar.

Precisament, un dels assoliments més grans del trap espanyol és el seu infinit argot, el seu menyspreu per les normes gramaticals, lèxiques i sintàctiques i tot un univers ortogràfic al costat del qual les ‘kas’ i les ‘as’ amb el cercle anarquista del trencador punk són pur reformisme. Fa falta una mica més que intuïció per desxifrar el significat de títols com 'Hxxdlx', 'Cute (≧◡≦)' y '<3'. El trap no solo es el escaparate de un argot desbordado de expresiones que a un adulto le sonarán a chino ('esquiar', 'josear', 'pimpear', 'pinki', 'molly', 'goofy'…), sino que explota al máximo las contracciones, deformaciones y emoticones con que se comunica la juventud vía móvil. Todo ello ensancha al infinito el abismo más infranqueable de cuantos ha alzado el trap: el generacional. Aunque no te guste el rap puedes entender sus letras. Las del trap, en cambio, son de otro planeta.>

 

I per descomptat els límits que el trap espanyol ha fet caure és el tècnic. Tot i que el deute dels artistes locals és evident amb els pioners del gènere nord-americà, la tecnologia ja els permet treballar des d’una habitació en igualtat de condicions. Produeixen música amb una habilitat i a una velocitat impensables en qualsevol escena musical anterior i fins i tot reben encàrrecs de l’estranger. Són nadius digitals amb una capacitat insòlita per operar amb total autonomia en aquest nou context creatiu de portàtils, targetes de so o simples mòbils. Joves preparats per esquivar la indústria discogràfica i buscar-se la vida a Youtube i altres plataformes digitals, els aparadors del trap per excel·lència en què les seves cançons són vistes per milions de joves sense haver d’esperar el vistiplau de l’empresari veterà de torn.

Tornem a la gàbia

Ha passat ja més d’una hora i el públic continua entregat al ritual infernal de Yung Beef i la seva gàbia. Feia temps que no es veia tantíssima gent a l’Apolo desafiar la prohibició de fumar. «I si ens empresonen, ens treurem l’ESO», ha deixat anar el granadí. Una cosa semblant podrien haver cantat Los Chunguitos fa 40 anys. Una notícia de 'La Gaseta Ilustrada' recuperada en aquella època: «Joves espanyols entre el porro i l’atur. La delinqüència augmenta, les fugues de les llars paternes són cada vegada més freqüents i la cerca de la primera feina és cada vegada més anguniosa». Potser en la rumba ‘quinqui’, a la salsa, en el punk i fins i tot en el rap gangster hi havia més consciència de classe, però tampoc es pot pretendre que el trap fomenti els vincles socials. No en una època de culte extrem a l’individualisme inculcat per terra, mar i aire.

 

Acorralat entre l’espasa i la paret que representen, d’una banda, una precarietat laboral sense parió en cap altra època i, per una altra, això que la filòsofa Marina Garcés denomina el monopoli ideològic del consum, el trap és una hipèrbole del materialisme, la glorificació de les drogues i la fascinació pel sexe que, sovint, presenta la dona com un altre objecte a conquistar i posseir. Comprar, col·locar-se i cardar: la trilogia del nou nihilisme. De nou, no és la música la que inventa aquests conceptes, sinó la que els reprodueix i els naturalitza, assumint, sense explicitar-ho, que no val la pena lluitar per res en aquest món on tota una generació ha nascut condemnada al fracàs.

Potser el trap sigui exactament això que va representar Yung Beef a la sala Apolo: un noi que volta la vintena cridant dalt de la seva gàbia. Una gàbia que simbolitza el futur de merda que li té assignat aquesta societat. Una gàbia que simbolitza fins i tot aquesta civilitzada llei de la selva capitalista que el trap no vol qüestionar ni combatre. Una gàbia a on prefereix enfilar-se amb una actitud desafiadora i entregada, orgullosa i gairebé suïcida.


De la trampa al tron, recorregut per la història del trap

Sorgit a Atlanta (Estats Units) a finals dels anys 90, el trap ha traspassat fronteres i ha sigut adoptat per reggaetoneros llatins i estrelles com Beyoncé.

És un subgènere del rap, que formalment es caracteritza per estructures musicals sintètiques que ja no s’obtenen samplejant vells vinils, sinó programant seqüenciadors com el Roland 808. El patró rítmic s’aferra a la figura rítmica del tresillo, que altera la manera tradicional de rapejar del hip-hop i obliga a contreure les síl·labes. L’efecte ‘autotune’ que robotitza la veu acaba de donar-li el seu aspecte distintiu. Quant a les lletres, el tema central és el món de les drogues. ‘Trap’, en anglès, significa trampa i en argot denomina els forats o punts on es trafica.

El trap va obrir una bretxa en el circuit de les músiques urbanes dels EUA amb l’arribada del nou segle i gràcies a l’èxit de rapers com Young Yeezy, Gucci Mane i T. I. als que es va començar a denominar 'trap rapers'; és a dir, experts a rapejar sobre drogues. Precisament T. I. va batejar el seu segon disc com ‘Trap muzik’ (2003). El que només semblava una mutació anecdòtica del rap gangster californià dels anys 80 i l’agressiu crunk del sud dels 90 que va enarborar el raper d’Atlanta Lil Jon, cobrava entitat pròpia i ja rivalitzava amb el gènere pare en igualtat de condicions.

 

Fins i tot tenint origen nord-americà, el trap ha trobat en el circuit llatí un dels seus altaveus més entusiastes. A Puerto Rico, el principal viver del reggaeton, l’última fornada d’artistes urbans s’han passat en massa al trap. És el cas de Bad Bunny, Farruko, De La Guetto, Anuel AA, Ñengo Flow, Almighty, Ozuna i moltíssims més. La majoria han actuat a Barcelona, tot i que en discoteques per al públic llatí com Safari Disc i Up & Down.

La creixent popularitat del trap ha provocat que nombroses estrelles hagin coquetejat amb el gènere. Beyoncé va ser de les primeres en assaborir els seus magnètics efectes i acostar el trap al gran públic. El trio d’Atlanta Migos es va enfilar a dalt de tot de les llistes de vendes del seu país amb el ‘single’ ‘Bad and boujee’, rivalitzant amb Ed Sheeran en persona. L’últim ‘single’ de Shakira, a duo amb el reggaetoner Maluma, té un títol inequívoc: ‘Trap’.