Anar al contingut
El trap: pistes perquè ho entenguin els adults

JMG CABALLERO

FENOMEN SOCIAL

El trap: pistes perquè ho entenguin els adults

Després del rap i el reggaeton, aquest gènere musical que neix als EUA arrasa entre la joventut espanyola davant el menyspreu, el desconcert i la preocupació del món madur

Nando Cruz

Al centre de la centenària sala Apolo de Barcelona hi ha una gàbia rectangular de quatre metres d’altura. Enfilat a dalt, un xaval amb els pantalons estripats i diversos tatuatges al tors i a la cara centra tota l’atenció del públic. El seu amic Hakim crida: «¿Ki s’ha follat el teu bitch?». Mil joves responen a la vegada: «¡Yung Beef!». Yung Beef, el traper enfilat a sobre de la gàbia, remata l’escena amb sorna: «És mentida». La gent riu i segueix ballant amb uns espasmes elàstics, com caient cap’amunt.

El granadí Yung Beef va protagonitzar dies enrere la cerimònia de consagració del gènere més desconcertant, imparable i controvertit que es passeja pels nostres carrers. I Yung Beef no és un cas aïllat. La Zowi actuava dies enrere davant un miler d’espectadors al club Fuego, el duo Kinder Malo i Pimp Flaco es fa amb Berto Romero i amb el gran públic des de la pel·lícula Algo muy gordo i C. Tangana ja és el primer fenomen mediàtic del gènere.

El que semblava una moda passatgera més està generant un circuit de concerts i, en algun cas, festivals com el Tag Music Fest, que es va celebrar al desembre al poliesportiu Wizink Center de Madrid, i on van participar dues de les estrelles més grans del trap: el granadí Dellafuente i el madrileny C. Tangana. Els publicistes són conscients que el trap és l’onada del moment. Tant, que l’última campanya de la firma de rellotges G-Xoc va ser una sèrie de concerts amb Recycled J, Kaixo, P.A.W.N. Gang i Denom, entre altres artistes.

El nou idioma de la juventut

El trap és això que escolten els xavals del parc amb el mòbil connectat als altaveus. També, el que sona a les discoteques del Port Olímpic. Trap és el que fa Lory Money quan canta sobre el procés a Independent. I el ritme sobre el qual s’ha viralitzat el clip Velaske, yo soi guapa?. El trap és l’última llengua franca de la joventut, un idioma que absorbeix girs del reggaeton, que barreja l’accent andalús amb la parla llatina, que fa que el rap sembli una cosa antiga i que relata la vida als barris i extraradis de la gran ciutat.

La Zowi, a la sala Razzmatazz. / ALUAY ALBASHA

En els últims cinc anys,  s’ha consolidat comuna de les músiques urbanes amb més acceptació

En cinc anys, aquest gènere d’arrel nord-americana s’ha consolidat com una de les músiques urbanes amb més acceptació (encara a distància d’estils més transversals i consolidats com el rap i el reggaeton). I, cosa que és més significativa, ha heretat totes les objeccions i aversions que van generar al seu dia aquests altres estils. És una música eminentment juvenil que té en guàrdia els adults just en aquesta època en què internet i les xarxes socials han ampliat la bretxa generacional fins a límits gairebé insalvables. Però, ¿què té el trap que incomoda tant el públic adult? Doncs… pràcticament tot.

Motius per odiar-lo

Els que odiaven el rap amb l’argument d’això no és música sinó un tio parlant poden odiar el trap per idèntics motius. Fins i tot els fans del rap poden odiar el trap perquè les rimes solen ser menys elaborades. Els que al seu dia odiaven l’ús de sintetitzadors amb l’argument d’això no és un instrument, la música es fa sola també poden odiar avui l’ús intensiu que fa el trap de l’efecte autotune per modificar la veu. Els que odiaven el punk perquè no saben tocar poden odiar el trap perquè no saben cantar.

Hi ha també una creixent preocupació pel missatge que llança el trap: l’apologia del consum i el tràfic de drogues, la glamurització del gangsterisme que també comporten telesèries com Narcos, el materialisme, la cosificació de la dona, a la qual sovint es presenta com un trofeu més... Són valors que han aparegut anteriorment en el blues, el rock, la psicodèlia, la rumba, la salsa i el reggaeton. Res de nou sota el sol, encara que el trap els exposi de forma molt explícita i descarnada, només comparable al rap gàngster dels anys 80.

Ja hi ha qui teoritza que el trap ha enderrocatla barrera entre el que és ‘hipster’ i el que és ‘choni’

El trap, com totes les músiques sorgides en entorns desafavorits, és un crit d’auxili i un mirall de la realitat. Quan va aparèixer a finals dels anys 90 a Atlanta, descrivia un context concret: el del narcotràfic en barris marginals. El trap és com la sèrie The wire, la representació d’una realitat. Podem escandalitzar-nos per la ficció o preocupar-nos per la realitat. Podem censurar el discurs del trap o preguntar-nos per què al Raval cada dia és més habitual trobar-hi gent punxant-se al carrer.

I, en tot cas, en la música és perillós generalitzar. Perquè, ¿de què parlem quan parlem de hip-hop? ¿Del rap festiu i comunitari de les festes als blocs, del rap polític i conscienciat de Public Enemy o del rap gàngster i misogin de Geto Boys? I, de la mateixa manera, ¿de què parlem quan parlem de trap? ¿D’un xaval que vacil·la de les drogues que ven i consumeix o d’un altre que a la seva habitació produeix ritmes al·lucinants? ¿Del trap amb consciència de classe de Dellafuente o del trap feminista de Las Vvitch?

L'infern a la teva ciutat

Tornem a la sala Apolo. Ha passat mitja hora i el desconcert és absolut. Yung Beef ha ordenat apagar els llums. Crida com un maleït però no s’entén res. Està jurant en arameu actual. Sembla dir:  ¿I vosaltres com us ho feu per aguantar en aquest món? La música és estrident i saturada. L’ambient és irrespirable. El públic mira a dalt de la gàbia, amb el mòbil a la mà, entregat al ritual. No hi deu haver escenificació més aproximada de l’infern que aquesta apocalíptica apoteosi trap. Yung Beef s’assembla bastant a Satan.

Les seves referències a les drogues són constants tant en les cançons com en els comentaris entre cançons. «¿Qui d’aquí fuma gelato?», pregunta al públic. També exposa les meravelles del sedant Xanax i presumeix de la seva habilitat per vendre cocaïna. Podem creure cegament en les seves paraules. Podem creure que és part del personatge. Podem lamentar que la joventut se senti atreta per aquesta mena de missatges. Però també podem repassar el contingut de títols de la Velvet Underground com I’m waiting for the man i Heroin, considerats avui clàssics indiscutibles de la música de segle XX.

En aquesta furibunda actuació, podem intuir fins i tot una rèplica del punk. Descamisat i sec a dalt de la gàbia, Yung Beef recorda ni més ni menys que Iggy Pop quan, en els temps més foscos de Detroit, bramava Search & destroy i No fun i confessava tenir el cor «ple de napalm». El que crida més l’atenció és que entre el públic d’Apolo abunden els moderns de tota la vida. Yung Beef canta als xavals del Raval, però el que predomi-na aquí són joves de classe mitjana enganxats a les tendències. Ja hi ha qui teoritza que el trap ha enderrocat la barrera que separava el que és hipster del que és choni.

Malgrat el seu origen marginal i sòrdid, el trap ha atret també la indústria. Periodistes i publicistes segueixen atents el progrés del gènere amb un entusiasme que contrasta amb el seu escàs interès en escenes paral·leles i molt més populars com el rap amb consciència política que està arrasant encara més a Espanya. Només un dia abans, el gallec Hard GZ atreia a la sala Apolo moltíssims més xavals,  molt més joves i moltíssims menys convidats. No obstant, la presència de mitjans i marques interessades per aquest altre fenomen va ser nul·la.

Enderrocant barreres

El músic i assagista nord-americà Ian Svenonius sosté que el rock no va significar mai rebel·lia. Només va ser entreteniment juvenil decorat hàbilment perquè artistes i públic es creguessin que anaven a la contra del sistema. El rock, per tant, no seria una contracultura, sinó la banda sonora del capitalisme. Seguint la petja de tants gèneres d’aparença rupturista i rerefons continuista, el trap perpetua aquesta dualitat. Almenys, l’astut Yung Beef ja ho assumeix. Quan en un programa dels 40 que patrocina Vodafone li van preguntar pel dia que va desfilar a París per a les marques Pigalle i Hood By Air, va dir: «Com que soc satànic, aquí em sento en connexió amb l’infern. A la passarel·la notes el dimoni al 100%. Tot el que hi ha de  dolent al món, posat en un passadís».

El trap ha enderrocat nombroses barreres. Una és la racial. La seva adaptació a Espanya s’ha enriquit amb la influència de ritmes llatins com el reggaeton, el dembow i el trap llatí. No només això, grups com els granadins Kefta Boyz incloïen membres d’origen magribí. El trap ha atrapat joves espanyols de famílies migrants i, al seu torn, absorbeix i reflecteix totes aquestes cultures. Aquest còctel desemboca en lletres que barregen parla dominicana, anglicismes, paraules àrabs i spanglish de collita pròpia. Un embarbussament molt difícil de desxifrar.    

Precisament, un dels èxits més grans del trap espanyol és el seu infinit argot, el seu menyspreu per les normes gramaticals, lèxiques i sintàctiques i tot un univers ortogràfic al costat del qual les kas i les as amb el cercle anarquista del trencador punk són pur reformisme. Fa falta alguna cosa més que intuïció per desxifrar el significat de títols com Hxxdlx, Cute (???) i 3. El trap no només és l’aparador d’un argot desbordat d’expressions que a un adult li sonaran a xinès (esquiar, josear, pimpear, pinki, molly, gufi…), sinó que explota al màxim les contraccions, deformacions i emoticones amb què es comunica la joventut via mòbil. Tot plegat eixampla fins a l’infinit l’abisme més infranquejable de tots els que ha alçat el trap: el generacional. Encara que no t’agradi el rap pots entendre les seves lletres. Les del trap, en canvi, són d’un altre planeta.

 

I, per descomptat, el límit que ha enderrocat el trap espanyol és el tècnic. Encara que el deute dels artistes locals és evident amb els pioners del gènere nord-americà, la tecnologia ja els permet treballar des d’una habitació en igualtat de condicions. Produeixen música amb una habilitat i a una velocitat impensables en qualsevol escena musical anterior i fins i tot reben encàrrecs de l’estranger. Són natius digitals amb una capacitat insòlita per operar amb total autonomia en aquest nou context creatiu de portàtils, targetes de so o simples mòbils. Joves preparats per esquivar la indústria discogràfica i buscar-se la vida a Youtube i a altres plataformes digitals, els aparadors del trap per excel·lència on les seves cançons són vistes per milions de joves sense haver d’esperar el vistiplau de l’empresari veterà de torn. 

De tornada a la gàbia

Ha passat més d’una hora i el públic segueix entregat al ritual infernal de Yung Beef i la seva gàbia. Feia temps que no es veia tantíssima gent a Apolo desafiar la prohibició de fumar. «I si ens empresonen, ens traiem l’ESO», ha deixat anar el granadí. Una cosa semblant podrien haver cantat Los Chunguitos fa 40 anys. Una notícia de La Gaceta Ilustrada recuperada en aquella època: «Joves espanyols entre el porro i l’atur. La delinqüència augmenta, les fugues de les llars paternes cada cop són més freqüents i la recerca de la primera feina cada cop és més angoixant». Potser en la rumba quinqui, en la salsa, en el punk i fins i tot en el rap gàngster hi havia més consciència de classe, però tampoc es pot pretendre que el trap fomenti els vincles socials. No en una època de culte extrem a l’individualismo inculcat per terra, mar i aire.

 

Acorralat entre l’espasa i la paret que representen, per un costat, una precarietat laboral sense comparació en cap altra època i, per una altra, això que la filòsofa Marina Garcés denomina el monopoli ideològic del consum, el trap és una hipèrbole del materialisme, la glorificació de les drogues i la fascinació pel sexe que, sovint, presenta la dona com un altre objecte a conquistar i posseir. Comprar, col·locar-se i follar: la trilogia del nou nihilisme. Novament, no és la música la que inventa aquests conceptes, sinó la que els reprodueix i els naturalitza, assumint, sense ex-plicitar-lo, que no val la pena lluitar per res en aquest món en què tota una generació ha nascut condemnada al fracàs.

Potser el trap és exactament això que va representar Yung Beef a la sala Apolo: un noi de 20 anys cridant a dalt de tot d’una gàbia. Una gàbia que simbolitza el futur de merda que li té assignat aquesta societat. Una gàbia que simbolitza fins i tot la civilitzada llei de la selva capitalista que el trap no vol qüestionar ni combatre. Una gàbia a la qual prefereix enfilar-se amb una actitud desafiadora i entregada, orgullosa i gairebé suïcida. H


De la trampa al tro, recorregut per la història del trap

Sorgit a Atlanta (Estats Units) a finals dels anys 90, el trap ha traspassat fronteres i ha sigut adoptat per reggaetoners llatins i estrelles com Beyoncé.
És un subgènere del rap, que formalment es caracteritza per estructures musicals sintètiques que ja no s’obtenen samplejant vells vinils sinó programant seqüenciadors com el Roland 808. El patró rítmic s’aferra a la figura rítmica del tresillo, que altera la manera tradicional de rapejar del hip-hop i obliga a contraure les síl·labes. L’efecte ‘autotune’ que robotitza la veu acaba de donar-li el seu aspecte distintiu. Pel que fa a les lletres, el tema central és el món de les drogues. ‘Trap’, en anglès, significa trampa i en argot denomina els forats o punts on es trafica.

El trap va obrir una bretxa al circuit de les músiques urbanes dels EUA amb l’arribada del nou segle i gràcies a l’èxit de rapers com Young Yeezy, Gucci Mane i T. I. als quals es va començar a denominar trap rapers; és a dir, experts a rapejar sobre drogues. Precisament T. I. va batejar el seu segon disc com a ‘Trap muzik’ (2003). El que només semblava una mutació anecdòtica del rap gàngster californià dels anys 80 i l’agressiu crunk del sud dels 90 que va enarborar el raper d’Atlanta Lil Jon (foto de l’esquerra), adquiria entitat pròpia i ja rivalitzava amb el gènere pare en igualtat de condicions.

Circuit llatí

Fins i tot tenint origen nord-americà, el trap ha trobat en el circuit llatí un dels seus altaveus més entusiastes. A Puerto Rico, el principal viver del reggaeton, l’última fornada d’artistes urbans s’han passat en massa al trap. És el cas de Bad Bunny (foto de la dreta), Farruko, De La Guetto, Anuel AA, Ñengo Flow, Almighty, Ozuna i tantíssims més. La majoria han actuat a Barcelona, encara que en discoteques per al públic llatí com a Safari Disc i Up & Down.

La creixent popularitat del trap ha provocat que nombroses estrelles hagin coquetejat amb el gènere. Beyoncé va ser de les primeres a assaborir els seus magnètics efectes i a acostar el trap al gran públic. El trio d’Atlanta Migos es va enfilar a dalt de tot de les llistes de vendes del seu país amb el ‘single’ ‘Bad and boujee’, rivalitzant ni més ni menys que amb el mateix Ed Sheeran. L’últim ‘single’ de Shakira, a duo amb el reggaetoner Maluma, té un títol inequívoc: ‘Trap’.

 

Aun teniendo origen estadounidense, el trap ha encontrado en el circuito latino uno de sus altavoces más entusiastas. En Puerto Rico, el principal vivero del reggaeton, la última hornada de artistas urbanos se han pasado en masa al trap. Es el caso de Bad Bunny, Farruko, De La Guetto, Anuel AA, Ñengo Flow, Almighty, Ozuna y tantísimos más. La mayoría han actuado en Barcelona, aunque en discotecas para el público latino como Safari Disco y Up & Down.

La creciente popularidad del trap ha provocado que numerosas estrellas hayan coqueteado con el género. Beyoncé fue de las primeras en saborear sus magnéticos efectos y acercar el trap al gran público. El trío de Atlanta Migos se encaramó a lo más alto de las listas de ventas de su país con el ‘single’ ‘Bad and boujee’, rivalizando con el mismísimo Ed Sheeran. El último ‘single’ de Shakira, a dúo con el reggaetonero Maluma, tiene un título inequívoco: ‘Trap’.