Anar al contingut
"Lluny de Síria, revivim les bombes i els morts nit i dia"

Deixar enrere les bombes de Síria

"Lluny de Síria, revivim les bombes i els morts nit i dia"

Dos joves sirians que es van enrolar en les guerrilles opositores a Assad intenten refer ara la seva vida a Istanbul

Adrià Rocha Cutiller

Dins de l’hospital militar la vida d’Alaa era un joc d’imagina­cions. Els soldats d’Assad hi portaven contínua­ment manifestants per torturar-los, i Alaa, que era allà obligat pel servei militar, temia que s’ho imaginessin, que descobrissin que ell també estava a favor de la revolució que acabava de començar a Síria. Alaa s’imaginava que ells s’ho imaginaven; i s’ho imaginava no perquè Alaa tingués gaire imaginació, sinó perquè havia passat abans: a altres reclutes de servei ja els havien atrapat. Qualsevol ganyota de desacord, un mínim gest de dubte, li garantia ser el següent. Va estar sis mesos atrapat. Allà, veient tortures i torturats, assistint soldats i torturadors. Pensant i imaginant que aquella nit –o la següent o l’altra, tant és– serà l’última.

"L’hospital militar era horrible. Capturaven innocents per matar-los perquè sí", explica Alaa

Però els soldats no s’ho van imaginar i Alaa va poder sortir d’allà. Llavors, va passar de simpatitzar amb la revolució a voler participar-hi. «La tensió era insuportable. Els soldats ens vigilaven tot el dia. No hi havia ni un sol moment de descans. Veia com capturaven innocents per després torturar-los i matar-los perquè sí», diu Alaa, set anys després. «Per sort, a mi no em van fer mai res».

Quan es va escapar de l’hospital, va fugir de Damasc a Daraa, ciutat llavors controlada per opositors. Allà va conèixer Abu Hamza, amb qui, després de set anys de guerra, viu refugiat a Istanbul. Ells són dos, però com ells hi ha gairebé sis milions més de persones. Es diuen Alaa i Abu Hamza, però es podrien dir Adnan, Nizar, Akram, Amena, Sandra, Laial o de mil formes més. Viuen a Turquia, però podrien viure a Jordània, el Líban, Alemanya, Grècia o Suècia.

Alaa i Abu Hamza fan ablucions abans de la pregària. / Adrià Rocha Cutiller

Col·laborar amb Ahrar al Sham

Però no. Ells són diferents. Com Alaa, Abu Hamza també es va escapar del servei militar sirià i es va enrolar en l’oposició. Després de conèixer-se, van treballar per als opositors a Daraa i, un parell d’anys més tard, se’n van anar uns mesos fora del ­país per guanyar diners i, després, tornar. El 2014 van entrar novament a Síria: la guerra havia avançat; i Rússia, Assad i l’Estat Islàmic estaven destrossant l’oposició. Van anar a Idlib, un dels cada vegada més escassos reductes opositors. Allà van començar a col·laborar amb l’Ahrar al-Xam.

"A la milícia hi havia de tot. Gent bona i gent dolenta. Jo em vaig adonar que no valia per a això"

L’Ahrar al-Xam –Moviment Islàmic dels Homes Lliures del Llevant– era una milícia salafista que controlava bona part de la regió d’Idlib. Durant els primers anys de la guerra va tenir relacions amb l’Estat Islàmic i amb Jabhat Al-Nusra –Al-Qaida a Síria, ara coneguda com a Haiat Tahrir al-Xam–. A partir del 2014, no obstant, se’n va distan­ciar: a diferència de l’EI i l’Al-Nusra, l’Ahrar al-Xam vol instaurar una República Islàmica només a Síria, no al món.

«Allà dins hi havia de tot. Gent bona i gent dolenta. Gent raonable i gent mig boja», diu Abu Hamza, que en un principi va lluitar a la guerra: «Em vaig adonar que no valia gaire per a això, que hi havia gent millor que jo. Així que ho vaig deixar». Llavors Abu Hamza es va sumar a Alaa, que, com que tenia experiència en un hospital militar, es dedicava des que va arribar a Idlib al rescat de civils i a l’ajuda mèdica. Abu Hamza es quedava a la província, situada al nord de Síria; Alaa anava i venia de Turquia, on rebia entrenament.

Entre Al-Qaida i l'Exèrcit Lliure Sirià

El millor aliat de l’Ahrar al-Xam, des de l’inici de la guerra, eren els turcs. Eren. Parlar de l’Ahrar al-Xam és parlar en passat: l’abril del 2017, Jabhat al-Nusra se’ls va carregar. Al-Nusra, des d’aleshores, controla gairebé la totalitat d’Idlib i l’Ahrar al-Xam està gairebé completament derrotada. Els seus combatents més radicals es van sumar a la facció d’Al-Qaida. Els que ho eren menys, a l’Exèrcit Lliure Sirià. Abu Hamza i Alaa van fugir. «Va ser molt dur. Encara no ho entenc.

Hi havia molts amics comuns als dos bàndols. Germans atacant germans», diu Alaa, i diu, a més, que com és possible que gent que hauria de cooperar per enderrocar el dictador lluiti entre ella. «Vam fer la revolució per acabar amb Assad, no per matar-nos entre nosaltres mateixos», es lamenta Abu Hamza. La revolució siriana s’ha convertit en un monstre que devora els seus fills. O cosa que podria ser el mateix, els fills, en les seves pugnes pel poder, s’han menjat la revolució.    

"Vam fer la revolució per acabar amb Assad, no per matar-nos entre nosaltresotros mismos"

 

Fugida al nord

AAlaa tenia por dels avions; quan ell era a terra i els aparells a l’aire. Amb el temps, diu, li ha anat passant, però al principi, a l’arribar a Turquia, li feien pànic. «A Idlib els bombardejos eren diaris. Cada dia se sentia els avions russos i d’Assad volar per sobre nostre», explica. Eren només un anunci: els motors dels aparells avisaven primer; després queien les bombes. Un joc de possibilitats constant i diari, viure sense saber si et despertaràs al matí o, si et despertes, si arribaràs amb vida a la nit, a anar a dormir. «No recordo gaires dies en què no caiguessin bombes», diu Abu Hamza, a qui també li va costar adaptar-se al canvi quan va passar la frontera. 

"Al creuar estava molt trist: el més difícil no és adaptar-se, sinó deixar tot enrere"

Tots dos, quan van entrar a Turquia per no tornar, revivien els combats, els atacs, els bombardejos, els ferits i els morts. Al cap o mentre dormien. Però això, diuen, va ser la part fàcil. «Al creuar estava molt trist. El més difícil no està sent adaptar-se, el més difícil és deixar-ho tot enrere», explica Abu Hamza, que carrega una part de culpa: «Ens en vam anar perquè ja no podíem aportar res més, però tenim molts amics que segueixen allà, a Idlib. I les nostres famílies estan atrapades a Damasc». I Alaa afegeix: «És molt dur saber que estàs abandonant els teus éssers estimats per anar a un lloc segur, on no hi ha guerra. Sempre penses que demà els podria passar alguna cosa, que podrien morir».

Segueixen els atacs

Els bombardejos sobre Idlib, en els últims mesos, s’han intensificat. Rússia, aliada d’Assad, va declarar la guerra guanyada i acabada. I no obstant, els seus avions segueixen atacant, els civils segueixen morint. Abu Hamza i Alaa ara intenten tornar a començar, després d’una joventut perduda sota les bombes, la guerra i la mort. Treballen venent pròtesis dentals en una clínica d’Istanbul. Estudien turc, surten amb amics, van a la mesquita els divendres i no beuen alcohol.

"Quan veuen que soc sirià ningú em vol llogar res, hi ha bastant racisme contra nosaltres"

Alaa busca tranquil·litat, una feina més bona i amb més bones condicions, casar-se i aconseguir portar la seva família des de Síria. «Els meus pares estan atrapats a Damasc. Encara no sé com; és gairebé impossible, però els ajudaré a sortir», diu Alaa, de 31 anys. Abu Hamza ara té nòvia i pateix buscant pis. «Quan veuen que soc sirià, ningú em vol llogar res. Hi ha bastant racisme contra nosaltres», denuncia Abu Hamza, de 26 anys (quan la revolució va començar, en tenia 18 i just feia un parell de mesos que havia començat el seu primer curs a la universitat). Ara té previst continuar. «He perdut la meva joventut per la guerra, però ara vull recuperar el temps perdut –diu–. Entraré a la universitat i ajudaré en el que pugui els meus companys a Síria».

Però serà des de fora. «Vull tornar al meu país –explica Abu Hamza–, però mai mentre qui governi sigui Assad. No acceptaré mai que segueixi manant un dictador que fa set anys que està matant i gasejant els sirians. Mai».

0 Comentaris
cargando