Marcela i Elisa, les primeres lesbianes que es van casar el 1901

Marcela Gracia, de 34 anys, i Ma­rio Sánchez, de 31, es van casar el 8 de juny de 1901 a la parròquia de San Jorge (la Corunya). El sacerdot Víctor Cortiella va oferir la missa, els va donar la comunió i els va unir com a marit i muller. Marcela portava un vestit fosc, estava coberta amb una mantellina i premia contra el seu pit un ram de flors de tarongina. Mario lluïa un conjunt de bona factura, anells i una cadena d’or. El fotògraf francès José Sellier va immortalitzar la parella gallega, que van brindar amb xerès i van oferir undinar a uns quants convidats, no gaires, entre els quals no hi havia cap familiar. Fins aquí, un típic casament. Però hi havia una cosa que el va fer diferent. Mario no era un home, sinó una dona. Es deia Elisa i es va disfressar d’home per aconseguir un somni: casar-se amb la seva idolatrada Marcela.

El matrimoni civil homosexual avui és una realitat quotidiana (la llei es va aprovar el 2005 sota el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero). Però, el 1901, que ­dues persones del mateix sexe es casessin –per l’Església– era una aberració, una heretgia que mereixia la presó. Ningú ho havia fet abans (almenys, que se sàpiga). Batejades per la premsa com «el matrimoni ­sense home», Elisa i Marcela no es van resignar a viure el seu amor en secret i van ordir una complexa trama per burlar els prejudicis morals, religiosos i judicials. La seva apassionant història serà portada al cine per Isabel Coixet, guanyadora dels últims Goya amb La librería. El guió estarà basat en l’assaig Elisa y Marcela, más allá de los hombres (2010).

Distància pel mig

Elisa i Marcela es van conèixer el 1885 en un escola (totes dues s’havien format per ser mestres). Marcela arribava cada dia a casa parlant la mar de bé de la seva «bona i simpàtica amiga». Als seus pares no els feia gens de gràcia aquesta amistat i van enviar Marcela quatre mesos a Madrid. La mestra va patir «un violent accés nerviós», segons recull el llibre de Narciso de Gabriel, que té com a principal font d’informació la premsa de l’època. Elisa es va presentar a casa de Marcela, però els pares li van impedir veure-la.

La distància no va frenar la seva relació. Una vegada de tornada a Galícia, Marcela i Elisa van optar per viure juntes al poble de Dumbría. La convivència entre dues mestres solteres no resultava sorprenent ni sospitosa fins que els veïns van començar a sentir «baralles contínues». La parella seguia igual d’enamorada, però havien començat a tramar un pla.

Un cosí "molt semblant"

La primavera del 1901, Elisa va explicar als veïns que abandonava Galícia (i, per tant, la seva amiga) per viatjar cap a l’Havana. Marcela, per la seva banda, va explicar que ben aviat es casaria amb un parent d’Elisa, un tal Mario. «No he vist ningú més semblant a Elisa. És de la seva mateixa alçada i té la mateixa veu. Si no fos un home semblaria que és Elisa», va explicar al veïnat. Elisa –que, efectivament, tenia el caràcter brusc i l’aspecte viril– no va marxar a l’Havana, sinó a la Corunya, on va iniciar el seu procés de transformació: es va tallar els cabells, es va comprar roba masculina, va començar a fumar i es va batejar com a ­Mario.

Mario va anar a casa de la seva futura sogra, que va sospitar només de veure’l. «No sé qui és vostè, marxi. De la meva filla no necessito saber-ne res», li va deixar anar.

«Que surti el gallimarsot»

A l’iniciar la seva vida de casats, els veïns van començar a sospitar. Els deien heretges i van envoltar casa seva tocant esquelles. «Que surti el gallimarsot», cridaven. Mario va fugir per una porta del darrere i Marcela es va quedar sola i desconsolada.

Quan el sacerdot que els va casar va assumir el que havia fet no s’ho podia creure i va buscar Mario per interrogar-lo. Espantat i pres­sionat, Mario es va inventar una altra història i li va explicar que un metge estranger li havia diagnosticat que era hermafrodita. L’enrenou organitzat al voltant de la parella va fer que la premsa comencés pul·lular pel poble. La Voz de Galicia va encunyar el titular: «Un matrimoni sense home».

Elisa i Marcela van començar a tenir una enorme celebritat. Espantades, van decidir marxar a Portugal, on van començar una nova vida com a home i dona. Però un jutjat corunyès va decidir processar-les i va ordenar la seva recerca i captura. Dos policies portuguesos van entrar a la pensió on vivien i Mario va acabar confessant la veritat: era una dona i es deia Elisa.

A la presó

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La parella va ingressar a la presó de Porto. En els interrogatoris, Marcela va assegurar que s’havia casat convençuda que la seva parella era hermafrodita. Elisa va explicar que el motiu del casament va ser alliberar Marcela d’un pretendent assetjador.

La premsa portuguesa va començar una campanya en favor de la parella, i els espanyols residents a Porto van sol·licitar clemència. Finalment, el 1902 Elisa i Marcela van ser jutjades i ­absoltes a Portugal. Mai ningú mai les va entregar a les autoritats espanyoles, que van demanar la seva extradició. Totes dues van escriure un nou capítol de les seves vides emigrant a Buenos Aires. No van viatjar soles. Les acompanya un nadó, la filla de Marcela. ¿Qui era el pare? Ningú ho va saber mai.