Anar al contingut
Yacht rock: acords untuosos

EL RETORN D'UN GÈNERE MUSICAL

Yacht rock: acords untuosos

Sèries com 'Stranger things' o 'Mindhunter' o films com 'Guardianes de la galaxia' escupen 'hits'. Cançons suaus sobre velers i postes de sol

Kiko Amat

Durant dos anys vaig treballar amb un home que no s’aguantava els pets. Parlo en sentit literal. Era el meu cap a la botiga de discos Reckless Records, al Soho londinenc. Es deia Baz, era irlandès, i solia puntuar les seves tasques disqueres amb violents esclats de gas. Quan jo em girava, sobresaltat, Baz no havia alterat la seva postura ni celebrat la seva acció. Era un acte reflex, com pestanyejar, i no sentia el menor pudor per això, tot i que estàvem en un soterrani sense finestres i jo a un metre del seu cul. 

Aquest article no va de pets (lamento haver donat aquesta impressió), però sí dels discos que el meu cap posava de fons per a les seves ventilacions rectals. A Baz li agradava el rock, com menys dur millor. Encara que sempre elogiava el rock clàssic dels 60 i 70, jo mai el vaig veure escoltar Hendrix o els Stones. El seu gust s’inclinava pel que avui dia es defineix com a yacht rock, abans conegut com a soft rock, abans anomenat (per mi) Aquella Música de Merda Que Escolta El Cap. És a dir: Hall & Oates,­ Air Supply, Toto, Ace, Steely Dan, Doobie Brothers, Chicago, Loggins & Messina, Fleetwood Mac o Christopher Cross. La secció més prudent i mansa de la radiofórmula del 1975 al 1985, aproximadament.

  

En un escrit recent vaig afirmar que el glam rock havia sigut el gènere més menystingut de la història. Quan vaig afirmar això no pensava en el yacht rock. Al cap i a la fi, al glam se’l denigrava per raons que reforçaven el seu credo: per adolescent, obrer, ballable, descarat i simple (en el pop són, tots ells, atributs). Per acabar-ho d’adobar, la crítica havia canviat de sentit amb els anys (igual que li havia passat a la disco music) per convertir-lo en epítom d’autenticitat i visceralitat.

Balades carrinclones

El yacht rock, al contrari, resultava incòmode d’una manera total, i semblava irrecuperable. El seu halo parlava de californians milionaris amb americanes arremangades fins al colze afegint capa rere capa de glacejat a balades carrinclones per a un públic en la quarantena. Era pompós i hortera com un barret panamà, i a la vegada contenia un element de vergonya aliena similar al que un pateix veient els seus pares ballar rock en un casament. La seva meta era l’evasió, és cert, però així com els glamers simulaven no ser lampistes de barri a base de capes galàctiques i  rímel a dojo, els soft rockers celebraven la seva alteritat amb embarcacions a vela i mansions estil colonial. I sacs de farlopa. Era música ostentosa; el so dels emprenedors del 1976. A la novel·la American psycho (1991) el yuppie assassí escolta Genesis, però uns anys enrere hauria preferit Seals/Crofts. Aquella música afable parlava de desclasse, cotxassos, escapades (amb pinya colada) al tròpic, vacances i infidelitat en la quarantena, la que sempre voreja la mundanitat. Soft rock és el que sortia dels bafles en el bufet lliure del Holiday Inn. Taps de xampany i mocassins vermelló. Manicura masculina i rissos humits. Música de qualitat per al barri residencial.

  

I era ultrapopular. El seu rebuig a la protesta o el risc de la dècada anterior va calar entre un públic que despertava del malson del Vietnam (o Franco) i volia la polsereta d’Evasió Costi el que Costi. El soft rock és el soroll de fons de molts nens espanyols de l’època. Durant tota la meva vida he taral·lejat gairebé sencers, fent ocasionals xiscles de plaer, hits com How long, All out of love, Shadows in the moonlight o Jojo sense saber que eren d’Ace, Air Supply, Anne Murray o Boz Scaggs. El rock tou està en el nostre ADN. És la verdadera banda sonora de la meva infantesa: a la ràdio del cotxe camí al càmping Neptuno o punxat en les revetlles del 1981. Un el viu ja com un tic menor: una cosa que vas heretar però que no incomoda, i sobre la qual tampoc investigaràs. Està allà sense molestar (cosa que, d’altra banda, sempre va ser la seva intenció).

  

¿Com sonava?

La Viquipèdia aventura que «es distingeix d’altres tipus de rock per l’ús de distorsions poc saturades a les guitarres, melodies fàcilment assimilables i lletres poc controvertides». La realitat és encara pitjor. El soft rock és com el mig temps més ensucrat dels Beatles tunejat amb essències jazzístiques i soul pàl·lid, encerat per músics d’estudi amb el  nombre més alt d’arranjaments a l’abast de l’home (violins, pianos, Moogs, ocarines) i passat de mà en mà per un exèrcit de productors. Un exemple: a Gau­cho, el disc del 1980 de Steely Dan, es van utilitzar 42 músics d’estudi i 11 enginyers de so (en el punk rock estaven de sort si un sol enginyer se saltava el pub, i dels quatre membres del grup sempre hi havia una baixa per sobredosi).

El rock tou busca l’ampul·lositat digerible, sense la capritxosa cripticitat del rock simfònic. Més llagosta i menys hòbbits. Virtuosisme ensucrat per a la penya. El soft rock pot ser alegre, fins i tot marxós (Long train running (1973) dels Doobie Bro­thers o Private Eyes (1981) de Hall­ & Oates), però sempre és caut, més soft que rock. En els vídeos es veuen uns individus amb guitarres, sí, però no se senten (els abaixaven el so o les sepultaven en teclats). La diferència entre soft rock i AOR (o rock per a adults) és subtil: és la que existeix entre el Ride like the wind de Christopher Cross i el More than a feeling de Boston. El yacht rock és rock and roll sense volum, música negra sense negritud (com Rock the boat de Hues Corporation): soul sense ànima. Untuós i plàcid fins a la desesperació; la BSO del centre comercial més pròxim (el 1982).  

El rock tou era música ostentosa: el so dels ‘emprenedors’ del 1976

JD Ryznar, director de la sèrie còmica Yacht Rock, detecta els discos perquè sempre «hi fa cors Michael McDonald [Doobie Bro­thers, Steely Dan] i hi surten tios en vaixells a la portada». En els vídeos, el grup (10 persones mínim) és multiracial fins al paroxisme, a vegades incloent races no conegudes a les congues. La producció és aerodinàmica, plàcida, sense maror: els productors passaven la polidora una vegada i una altra fins que la música era suau caixmir. Rock radio­fórmula al Photoshop. Acords enganxosos com el merengue. Porqueria pura.

  

O no. Alguns vam intuir el canvi amb la pell de gallina que acompanyava el Dreams de Fleet­wood Mac (als amics els dèiem que era una erupció). Vam acceptar a poc a poc que la nostra part favorita de l’Eye Know (De La Soul) era el sample de Steely Dan. Va ser un procés d’acceptació similar al dels alcohòlics. No tenia relació amb la nostàlgia. Simplement: algunes cançons eren al·lucinants. Escoltin Summer breeze de Seals/Crofts. A uns fonaments de soul dels 70 (era dels Isley Bro­thers) els autors li van edificar un entresol Carole King i un primer pis de psicodèlia comercial, i el van coronar amb una teulada de cors tan tumultuós que al seu costat l’escolania de Montserrat sembla l’individu de Don’t worry be happy. És una cançó molt treballada. 

Aquest és un altre atribut clau: l’artesania musical; l’obsessió i la perfecció. A Baker street­ de Gerry Rafferty (també anomenada «la de l’anunci de Fortuna»), el saxo que sobrevola la melodia és la clau de l’èxit. Sona a jet i a gratacel. Duran Duran van treure mitja carrera d’aquest riff. Mireu Rio, amb els seus iots, bombatxos rosa, platges del carib… I el saxofonista, descalç. Yacht total.

  

A tot arreu

l soft rock està a tot arreu, complement de sèries i pel·lícules l’acció de les quals se situa als 80. Així com els nens dels 70 ens vam menjar els 50 idealitzats de Lucas i Spielberg, avui els mil·lenistes s’infecten de hit parade dels 80. El film Guardianes de la galaxia ha aconseguit que molin dues cançons gens molones: Brandy (you’re a fine girl), de Looking Glass, i l’Escape (The Piña Colada song) de Rupert Holmes. A la sèrie de Netflix Mindhunter sona el Baker street, amb 10cc, Alan Parsons Project i Toto (el seu Africa també apareix a la sèrie Stranger Things). I no només és la gran pantalla. El músic Mac de Marco és gairebé un grup de tribut soft rock (escoltin Another one, amb el seu vídeo-referència a l’estètica iotesca). Artistes indie com The New Pornographers o Bart Davenport van gravar àlbums de tendència soft. La banda Grizzly Bear col·labora amb Michael Mac­Donald, com també ho va fer el hiphoper Thundercat al fitxar McDonald i Kenny Loggins per al seu Show you the way.

Res d’això esborra el meu passat; més aviat al contrari. Sona l’I.G.Y de Donald Fagen i torno a estar en un de dos llocs: a) al 127 del meu pare, el 1982, camí de Pals o b) soterrani de Reckless Records, any 2000, després d’un sorollós pet de Baz. No són mals records. No eren males cançons.