ENTREVISTA

Ian McEwan: "La gent s'hauria d'acostumar a sentir opinions diferents de les seves"

L'escriptor britànic presenta a Toronto l'adaptació al cine de la seva novel·la 'Chesil beach'

zentauroepp37608505 barcelona 09 03 2017  icult   cronica de la presentaci n de 170914120648

zentauroepp37608505 barcelona 09 03 2017 icult cronica de la presentaci n de 170914120648 / FERRAN NADEU

7
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Se’l considera cap visible de l’aristocràcia de la literatura britànica actual; un grup d’escriptors, entre els quals també es troben Martin AmisSalman Rushdie i el ja mort Christopher Hitchens, sorgits en els anys 70 i amb el temps convertits en generació d’or. Ell és el més prolífic i celebrat de tots ells i, en realitat, un dels més prolífics i celebrats del món. També és un dels escriptors que més dels seus llibres ha vist adaptats a la gran pantalla. L’última de les seves novel·les a convertir-se en pel·lícula -ell mateix n’ha escrit el guió- acaba d’estrenar-se al Festival de Toronto. Es tracta de 'Chesil beach', història de dos noucasats que experimenten una desastrosa nit de bodes en el context del puritanisme sexual de principis dels anys 60.

Vostè va ambientar A la platja de Chesil a principis dels anys 60, ¿per què? El poeta Philip Larkin va dir que a la Gran Bretanya el sexe va ser inventat el 1963, i una mica de raó sí que tenia. Fins llavors moltes parelles joves es casaven sense saber res de l’assumpte, i això sens dubte era un perill per a la salut de les seves relacions. En tot cas, la por a la primera vegada no ha canviat massa. Ens enganyem si pensem que els adolescents d’avui arriben al sexe sabent-ho tot i relaxats. Hi ha una distància tremenda entre el que aprenem del sexe a través de les pel·lícules, o les revistes, o la televisió, o el que ens expliquen els amics, i el que realment succeeix quan ens fiquem al llit per primera vegada. Crec que molts coincidiran amb mi que no és tan fantàstic com et volen fer creure abans que ho provis.

Entre l’Anglaterra de 'Chesil beach' i la d’avui, ¿quines diferències hi ha a més de l’actitud davant el sexe? És clar que llavors el meu país estava més marcat per la diferència de classes i cultures. Avui Londres és un gresol de nacionalitats. Per una altra part, ¿com ignorar la xenofòbia que subjau en el 'brexit'? En aquest sentit a la Gran Bretanya, i en realitat a tot Europa, estem tornant a l'obscurantisme.

Parlant del 'brexit', fa uns mesos vostè va ser molt criticat a l’afirmar que en un parell d’anys, quan milers dels qui van votar-hi a favor siguin a la tomba, el seu país seria més receptiu a quedar-se a Europa. ¿Es penedeix del que va dir? No em considero un provocador. Però crec que el que està passant a la Gran Bretanya és evident: les velles generacions, nostàlgiques d’un passat imperial que mai van viure, estan posant en perill el futur de les noves. Recolzats per la premsa groga, certs polítics reaccionaris van propagar la por entre la gent. I, com a resultat, el 'brexit' ha tret el pitjor i més fosc de l’esperit britànic, els seus impulsos més cruels i provincians. La Unió Europea és una institució imperfecta, sí, però ens ha permès viure en pau i benestar durant 60 anys.

Aquella no va ser l’única polèmica provocada recentment per paraules seves. La comunitat transgènere va esclatar d’ira al sentir-li dir que «La majoria de persones amb penis són homes». Sí, a jutjar per la seva reacció qualsevol diria que vaig negar l’Holocaust. En realitat vaig dir una obvietat, ¿no troba? Crec que la gent, i especialment els nens, hauria d’acostumar-se a sentir opinions diferents de les seves sense sentir-se amenaçada. En tot cas, em sembla bé que les persones trobin noves formes d’expressar la seva identitat. La meva crítica no anava per aquí.

"M'entristeix que la gent només es comprometi políticament quan el que està en joc és la seva pròpia individualitat"

¿Per on anava? M’entristeix que la gent només es comprometi políticament quan el que està en joc és la seva pròpia individualitat. El nostre món és més problemàtic ara del que recordo haver-lo vist en tota la meva vida adulta; hi ha desigualtats econòmiques, perill nuclear, canvi climàtic, crisis migratòries… I la gent mentrestant tan sols presta atenció a la seva pròpia identitat. A més, actualment l’individu ja no tracta de desafiar l’autoritat, sinó que intenta ser reconegut per ella. Hi ha alguna cosa de narcisista en això.

¿Diria que vivim en un món en el qual la gent s’ofèn amb massa facilitat? En efecte. Digui el que digui sempre acabo fent que algú se senti insultat. De fet, hi ha molta gent predisposada a ofendre’s. Són allà, esperant-te. Les xarxes socials són un fòrum on qualsevol que estigui en desacord amb tu és el teu enemic. I això és especialment frustrant si parlem dels intel·lectuals d’esquerres, que sempre donen la sensació de defensar el que se suposa que han de pensar, més que el que pensen realment. 

¿Alguna vegada ha sentit que se’l consideri un elitista? És inevitable, donat que em dedico a la literatura i m’he passat la vida llegint llibres. Però és que llegir és un dels meus plaers. Jo, per exemple, no segueixo el futbol, que és una cosa que per a molta gent resulta enormement agradable, i a mi mai se m’ocorreria considerar elitistes aquestes persones. En molts casos busquem el plaer en funció de les nostres circumstàncies. Jo vaig créixer en una llar on els llibres simplement no existien. Per això, quan hi vaig tenir accés simplement em vaig abalançar. I fins avui.

Vostè es va donar a conèixer amb històries plenes de perversions sexuals i assumptes tèrbols; i en les seves primeres novel·les va seguir explorant aquests temes. No obstant, a poc a poc es va anar suavitzant. ¿Què va passar? Vaig ser pare. Quan ets jove i solter, i lliure, et pots permetre tenir una visió tan fosca i pessimista de la vida com et plagui, i de fet és fins i tot gratificant. Però quan tens fills comences a desitjar que la humanitat funcioni, i que estigui fora de perill, i et compromets a aportar el teu gra de sorra en aquest sentit. No et queda més remei que ser optimista. Hem de convèncer els nostres fills que al món hi ha molta més gent bona que gent dolenta; que els criminals i els terroristes són tan sols una fracció minúscula de la humanitat. Encara que alguns tinguin molt poder.

"Les xarxes socials són un fòrum on qualsevol que estigui en desacord amb tu ja és el teu enemic"

¿Quina opinió li mereix Donald Trump? La mateixa que a qualsevol persona assenyada. És una persona ignorant, inadequada per al càrrec i probablement malalta. És alarmant que segueixi on està però, com dic, soc optimista: no crec que duri gaire.

Vostè va dir una vegada que el món seria millor si el governessin les dones. ¿Ho segueix creient? Això va ser fa molt, crec que abans que Margaret Thatcher governés el meu país. Després la vida em va ensenyar que la maldat pot estar distribuïda equitativament entre els dos sexes.

Senyor McEwan, després d’escriure tants llibres, ¿se li segueixen ocorrent fàcilment històries per explicar? Cada vegada menys. I, a estones, m’afarto de la meva pròpia prosa, sento que em repeteixo més que l’all, i em començo a sentir com un vell venedor d’enciclopèdies.

¿Què l’impulsa a seguir escrivint? El moment en què acabes una novel·la, en què t’adones que no li vols afegir ni treure res al text, és meravellós. És el que em provoca més plaer d’escriure. No m’importen les vendes. És a dir, ningú vol que els seus llibres no es venguin. Però ser un 'best-seller' no és la meva prioritat.

¿Creu que ja ha escrit la seva millor novel·la? Miri, jo estic a punt de complir els 70, i a mesura que un envelleix inevitablement perd facultats. Ningú és més llest als 70 del que ho era als 40. Crec que segueixo escrivint bé, i segueixo tenint curiositat. Quan escrigui una novel·la terrible espero tenir la fortalesa necessària per retirar-me, encara que possiblement voldré escriure’n una més per reparar el dany. El problema és que s’escriuen massa novel·les dolentes, i no vull contribuir a això.

"Donald Trump és una persona ignorant, inadequada per al càrrec i probablement malalta"

Notícies relacionades

¿Quin futur diria que li espera a la literatura? Seguirà augmentant la producció de novel·les gràfiques i tothom seguirà dient coses com «són temps durs per a la indústria editorial» o «la gent jove no té la capacitat de concentració que llegir novel·les requereix». Però no soc apocalíptic: els llibres resistiran.

¿Escriurà finalment un llibre de memòries? He treballat intermitentment en un, però no crec que tregui res en clar d’això. El problema és que les memòries dels altres no m’interessen, així que no em sembla ètic escriure les meves. A més, no vull compartir prestatgeria amb exconcursants de 'Gran hermano' i futbolistes. Potser sí que soc un elitista, després de tot.