Regar la sal al delta de l'Ebre

La lluita contra la salinització del terreny és una constant al delta de l’Ebre des de fa segles, quan el cultiu de l’arròs va substituir la producció de sal. Els seus habitants van decidir transformar el medi a la recerca de beneficis més alts i van estendre el reg per inundació sobre milers d’hectàrees.

Tot i això, el medi que van ser capaços de posar a la seva disposició s’ha vist afectat per altres decisions. Una d’elles va ser la posterior construcció d’embassaments a la conca de l’Ebre. Gràcies a les inundacions ocasionades per les avingudes del riu, l’aigua dolça mantenia a ratlla la salinització de la capa freàtica, però sense els sediments acumulats als pantans, el delta s’enfonsa sense remei i torna a pujar la sal.

Encara que fa dècades que es lliura aquesta batalla, ara han pres partit altres combatents. L’escalfament global, que eleva el nivell del mar, juga a favor de la salinització, i també ho fa el cargol poma. El delta fa anys que retrocedeix, però l’amenaça ja no plana només sobre les zones naturals costaneres, sinó sobre tot el conjunt del sistema econòmic. I és aquí on salten les alarmes.

«Els anys plujosos ajuden a mantenir la sal en uns nivells baixos, però, quan fa vent, amb l’ambient sec, la sal puja més i hem de regar més la terra», afirma el president de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre, Manel Macià. «Fem el que podem amb la concessió disponible, d’1,8 litres per segon i hectàrea, per mantenir nivells acceptables de salinitat de la terra, però s’han de prendre d’altres decisions».

Cultivar en sec    

La salinitat afecta la producció. Segons l’Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA), si es mantigués el ritme d’escalfament global i el nivell del mar pugés 0,73 metres el 2100, situació que es podria donar amb una probabilitat del 66%, la productivitat de l’arròs descendiria el 10%. Paradoxalment, els arrossaires han començat a cultivar en sec, obligats per la plaga del cargol poma, que prolifera en aigua dolça. El que perd el cargol, ho torna a guanyar la sal.

Notícies relacionades

El delta de l'Ebre necessita dos milions de tones anuals de sediments

8 races de gats sense pèl

L’equilibri es complica encara més en la línia de costa, on l’embat del mar és menys subtil. No hi ha condescendència marítima a les platges, finques en producció o espais naturals emblemàtics, com l’illa de Buda. El temporal del gener passat va deixar un nou senyal d’alarma sobre la vulnerabilitat del litoral davant la regressió. Es va tornar a trencar la barra que protegeix els calaixos, llacunes d’aigua dolça on habiten espècies protegides, però aquesta vegada es regeneraven a un ritme molt més lent que els anteriors, i els responsables del parc han optat per aportar-hi sorra de la zona.

«L’entrada d’aigua del mar pertorba els ecosistemes propis de les llacunes. Si finalment torna al seu estat previ, triguen a regenerar-se», apunta el director del parc, Francesc Vidal. A més, si la tendència al canvi persisteix, caldrà mentalitzar-se. Hi ha sectors que reclamen solucions més intenses. L’aportació de sediments n’és una i emula l’antic procés natural que aporta l’Ebre. D’altres mesures apunten a dics durs davant de la costa. L’estudi de les opcions ja es fa a contra rellotge.