L'església amb més mala sort de Barcelona

Hi va haver dos Sant Cugat, i, després, un tercer. Un amb monestir, al lloc on se suposa que el màrtir va ser executat, a l’altra banda de Collserola (aquest parent ric va prosperar), i un altre entorn del cementiri paleocristià a la vora de la Via Augusta, ara carrer dels Carders, en què es creia que havia sigut enterrat i on l’any 1023 es va aixecar una església (Sant Cugat del Rec, del Forn o del Camí). I entorn seu, una vila nova.

D’aquest barri només queden alguns noms de carrer (Neu de Sant Cugat, Cecs de Sant Cugat, la plaça de Sant Cugat, al solar que ocupava el temple i que va passar dècades com un descampat, amb la seva caseta de llaminadures) però ningú sap si anomenar-lo Santa Caterina (com fa l'Ajuntament) o Born (com prefereixen els agents immobliaris). Aquesta plaça és el més semblant a un quadrangle de les Bermudes esglesiòfag de la ciutat.

El temple romànic primitiu se suposa que va ser substituït per un de gòtic el 1287. Per cert, els arqueòlegs que hi excaven tan contents fa uns anys no van trobar rastre ni d’un ni de l’altre. L’església gòtica va ser substituïda per una altra, barroca però escanyolida, el 1627 (tot i que aquesta dada pot ser que amagui algun error pendent d'esclarir).  El 1823 la van voler traslladar al més monumental convent de Santa Caterina (que va acabar dinamitat) i després d’haver-la deixat arruïnar va ser reconstruïda amb façana i campanar nous el 1830. Evidentment, el 1909 va ser incendiada. El 1936, incinerada de nou. El 1937, bombardejada. Després, demolida. El bisbe va llançar la tovallola i va comprar el 1944 una altra finca pròxima però també amb mala sort (Princesa, 21). Una casa de veïns propietat de la família Cros, utilitzada després de la guerra per classificar els documents utilitzats en la repressió abans d’enviar-los a Salamanca. Els darreres estaven lliures. Es clar: també hi havia caigut una bomba.

Les males vibracions (un passadís fosc amb un Sant Crist esfereïdor per arribar a la nau que es va edificar a la part posterior de l’edifici, una escola parroquial que no es va poder adaptar a les noves normatives i va haver de tancar) no deixaven de pesar sobre aquest tercer Sant Cugat fins que un altre bisbe el va vendre el 2001 i la veïna Santa Maria del Mar va absorbir la parròquia i les relíquies del sant que custodiava.

Però aquí no va acabar la mala sort. El comprador va ser... Caixa Penedès. La destinació, un museu dedicat a l’obra de Josep Maria Subirachs (els més hostils a la seva decoració escultòrica per a la Sagrada Família inclourien aquest museu nonat entre les catastròfiques dissorts que han sobrevolat aquesta parròquia). De l’edifici només va quedar la façana, es va instal·lar una grua, els permisos van trigar... i les caixes es van esfondrar, el mercat immobiliari es va congelar, la propietat va anar canviant de mans, la família Subirachs va haver de crear el seu propi museu al Poblenou i el solar ha trigat anys a tenir destí.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Finalment, pisos de luxe (a partir de 870.000 euros) i un Alcampo als baixos. L’únic que deu de tenir una creu llaurada en pedra sobre la llinda. Els hi dessitgem sort.