Rosa Maria Calaf: «Viatjar t’amara de diversitat, et treu de sobre molta estupidesa»

¿Quin és l’últim país que ha visitat?

-L’Aràbia Saudita, fa poc. No hi vaig poder anar mai treballant i com a turista no t’ho permetien. No donaven visats fins fa aproximadament un any i mig. Hi vaig ser tot aquest maig.

-¿I quina impressió es va emportar?

És un país molt interessant perquè suposadament està en transformació. És un país autocràtic, absolutament irrespectuós amb els drets humans, amb una discriminació absoluta de la dona, un país extremadament tancat i aïllat. Ara el príncep hereu té un propòsit de canvi, o això diu. I ha vist que una de les circumstàncies que ha de canviar és l’aïllament i, fins a cert punt, la discriminació de la dona. Hi ha una pedagogia perquè es vagin incorporant les dones al món laboral. En aquest moment hi ha moltes dones en llocs de treball que sobretot tenen contacte amb el turisme: recepcionistes d’hotel, en els taulells d’informació i la facturació dels aeroports.... Això estava prohibit fins fa res i aquest tipus de canvis sí que són visibles. Però diguem que la mentalitat, òbviament, va molt per darrere, els tics culturals es mantenen.

-En relació amb això, hi ha gent que podria pensar que no s’ha de visitar un país així, que oprimeix la dona, i defensa una mena d’objecció de consciència. ¿Vostè no ho veu així?

Doncs això m’ha creat un gran dilema sempre, perquè és veritat que es pot dir que en certa manera estàs recolzant una cosa que òbviament està absolutament en contra dels teus principis. Però tenim el nostre propi exemple també, si ens mirem com érem quan el turisme va arribar a aquest país. A mi em sembla que l’arribada de l’estranger, del que és diferent, pot ajudar. El que cal tenir en compte quan es viatja a aquests països és estar en contacte amb la població local el màxim possible, mirar de sortir dels circuits oficials. I sincerament, jo crec que del que es tracta és de portar exemple de vides diferents.

¿Què ha après vostè viatjant?

Me n’he adonat que ens queixem molt en el nostre món bombolla. Una vegada em van dir que nosaltres teníem moltíssimes preocupacions i molt pocs problemes, quan la major part del món té molts problemes i poques preocupacions perquè ha de resoldre problemes. I això s’aprèn viatjant. La clau és tot el que aprens del que és diferent. Tancar-te en el que coneixes no t’ensenya res. És allò que no coneixes el que t’aportarà coneixement, bo i dolent. No és que tot sigui bo, el de fora. Però el que és realment molt poc intel·ligent és el rebuig del que és diferent simplement perquè és diferent.

Hi ha una frase apòcrifa que diu que el nacionalisme es cura viatjant. ¿Hi està d’acord?

-Absolutament... S’ha de sortir per veure el que passa fora. Viatjar t’amara de diversitat, et treu de sobre prejudicis i estereotips i molta estupidesa.

-¿Viatjar és car? Perquè això pot ser un fre per a molta gent

-És el típic comentari que em fan sempre. No és car. Naturalment és car si el que es pretén és anar a hotels de cinc estrelles d’on no sortiràs. Viatjar és moltíssim menys car de quan jo vaig començar a viatjar perquè llavors viatjava molt poca gent i sí que era molt més complicat, més complex i més car. Ara és facilíssim. I sens dubte no és car en absolut. Una economia mitjana es pot permetre viatjar. I si calcula el que gasta en el que diríem oci aquí, doncs moltes vegades és molt més barat estar fent aquest oci en un altre lloc del món on a sobre aprendràs un munt. El que has de fer és fixar les teves prioritats.

-Però alguns diran que vostè és una d’afortunada perquè la seva professió li ha permès viure en llocs llunyans i viatjar molt. ¿Quins viatges ha disfrutat més, els de feina o els d’oci?

-Els disfruto molt més ara. Els col·legues i els mitjans m’ofereixen contínuament fer coses dels meus viatges i jo dic que no perquè si vaig pensant que treballaré hi vaig d’una altra manera. Però també dic que crec que he sigut enormement afortunada de poder fer de la meva gran passió, que és viatjar, la meva professió

-¿Es va fer periodista per viatjar?

He de confessar que crec que sí perquè la meva altra primera opció era la carrera diplomàtica. I primer vaig fer Dret per fer carrera diplomàtica, o sigui que l’objectiu últim sempre era anar voltant pel món. I he tingut una sort enorme. Hi ha una frase que m’agrada molt i la utilitzo molt, que crec que la deia Hemingway, i és que la meva casa no és per viure, sinó per tornar. I jo mai hi he tornat. M’hi estic una estona i me’n torno a anar. I espero estar així fins que em mori.

-Ha de ser difícil per algú com vostè que ha viatjat tant conservar algun record en especial. ¿El té vostè?

-És molt difícil. Realment l’he de buscar. Hi ha tantes coses que t’impacten en positiu i en negatiu... En el vessant professional, m’ha tocat viure situacions tremendament dures a què normalment el viatger no està exposat. A més de situacions històriques molt impactants i aquestes no s’obliden.  Però ja parlant de viatges personals, hi ha un lloc on vaig estar fa uns 10 anys i va ser el salar d’Uyuni, un salar enorme com la província d’Astúries, a Bolívia. Quan arriba el desglaç i l’aigua baixa de totes les muntanyes crea un llac d’una petita profunditat, és un llac de sal blanc amb vidres de sal. Fa un mirall i quan t’hi fiques i camines, no saps si ets a la terra o al cel. I de nit, com que no hi ha gens de contaminació lluminosa, estàs literalment al mig de les estrelles. Llavors són aquestes sensacions que són molt difícils de descriure, que et fan sentir que formes part de la natura i que no ets res, allà al mig.  Però la veritat és que soc més de persones que de llocs. I tinc records de determinades persones, dones en un 98% dels casos, amb vides molt complicades en alguns casos, amb unes capacitats artístiques sorprenents, en d’altres, en gent que no té suposadament educació i que després de sobte té una riquesa humana que et treus el barret.

¿La globalització ha acostat el món?

Crec que hi ha una cosa molt terrible que em produeix una enorme tristesa. Ara pots anar a tot arreu, et pots comunicar i transmetre, és cert. Hem fet un món que se suposa que és a l’abast, però realment cada vegada l’estem fent més petit perquè a la majoria d’aquests llocs on jo vaig ser, ara no hi pots anar per seguretat. O hi ha llocs que, al revés, han mort d’èxit, o el turisme massiu els ha depredat, o hi ha hagut un descobriment de recursos, etcètera. És obvi que no es pot pretendre que la gent d’aquests llocs no avanci en dignitat de vida perquè ens agraden a la cabanya. No, no és això. Però una cosa és que ja no hagin d’estar vivint a la cabanya sense aigua, sense serveis mèdics sense res. I l’altra és que perdin la seva identitat o la seva cultura. La globalització el que ha fet és uniformitzar en moltes coses, però no ha sabut defensar les que realment valien la pena.

Vostè parla del turisme massiu. ¿S’ha d’acotar el turisme a certs llocs?

Doncs aquest és un altre dels grans dilemes perquè hi ha una qüestió de drets. ¿Quin dret tenim a impedir que la gent que ara pot viatjar, que abans no podia, viatgi i vegi el que vulgui veure? És clar que no es pot limitar la llibertat de viatjar. Però l’equilibri entre els drets i les obligacions també és una línia molt fina i el que no es pot permetre és que en funció d’aquesta llibertat de viatjar es retalli la llibertat de mantenir el que cal mantenir. ¿Quin interès té convertir el món en un centre comercial? El progrés no és arrasar amb la cultura tradicional i posar tothom dins un centre comercial. Això és completament absurd. A Barcelona, per exemple, ¿s’ha de limitar que la gent vingui? Per descomptat que no, però, compte, en quines condicions ve i com es protegirà que Barcelona continuï sent un lloc on venir perquè si destruïm tot allò pel que es ve, ¿quina raó es tindrà per continuar venint?

-¿Ja té la seva pròxima destinació?

-Tinc clara l’obsessió absurda, em refereixo a tonta, de fer tots els països, però n’hi ha alguns que em serà complicat perquè el que no faré és anar ara de vacances i que em matin. Tot i que a la majoria dels que em falten [el Kirguizistan, les illes Salomó, Nauru, Angola, el Gabon, Sierra Leona, Libèria, les dues Guinees, Somàlia, Eritrea, les Comores, Belize i Montserrat] s’hi pot anar.  Viatjo molt per Espanya, que és una altra de les meves prioritats ara. Des que em vaig jubilar, cada any he fet un viatge llarg d’aventura i un altre de monogràfic per Europa. A Espanya miro de fer el mateix. Tracto de vincular les meves activitats docents divulgatives i viatjar per Espanya amb cotxe.

Notícies relacionades

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Mans brutes

-¿Quin és el seu diagnòstic del món?

-Doncs la veritat és que és bastant pessimista. Crec que s’han escurçat les distàncies, perquè efectivament es pot arribar a tot arreu i podem parlar per telèfon amb l’altra punta del món i enmig de la selva. Tot això és molt positiu. És molt positiu tenir un accés enorme a tota mena de coneixement, però l’estem desaprofitant absolutament perquè no l’estem utilitzant per eliminar les diferències. I això és el que em sembla terrible. El gran problema és la injustícia i un món injust mai estarà en pau.