L’Àfrica colpeja les seves elits

Sentinella de tots els tes de la ciutat, i del trànsit, i del riu Níger, s’aixeca a la capital maliana el turó de Koulouba, el monticle del poder on s’assenta la Presidència del país i on, l’agost del 2020, va començar el primer capítol d’aquesta sèrie de cops d’Estat que han tombat presidents de Bamako a Libreville. Deixant el cas a part del Sudan, el del Gabon és el vuitè i, tot i que tots tenen un context de país particular, també tenen alguns punts en comú, el principal: el gran suport popular. També coincideix que són excolònies franceses, amb una enorme influència de França en la vida diària econòmica, política i militar, en el moment dels aixecaments militars. I que no s’ha vessat ni una gota de sang.

Sidibé li torna el telèfon a Touré, després d’haver-li donat unes quantes voltes al vídeo de Bongo, i a un altre parell dels que circulen, sobre l’opulència i els excessos de Noureddin Bongo, el seu fill. Aquí a Mali el «fill de» president enderrocat, també navegava en l’abundància –de fet els seus vídeos en un iot d’Eivissa van contribuir a la fatiga dels malians cap al seu llavors president, Ibrahim Boubakar Keita (IBK). I és que recordem, que el cop d’Estat de Mali, l’agost 2020 –el primer de la sèrie– es va produir després de setmanes de protestes ciutadanes al carrer. Va ser la societat civil i l’oposició política, units a la plataforma de l’M5, els que van començar la revolta: i els militars la van culminar, amb un cop, el primer, legitimat per una població civil que els va victorejar, els va acompanyar i va aplaudir la seva entrada en escena.

Als Sidibés, els Tourés i els Maigas  el que els preocupa és «que torni la seguretat al país», i que «els nostres dirigents es concentrin en això i no a amassar diners públics» i per això, tres anys després del cop inicial i amb autoritats militars governant encara el país, la junta al poder continua gaudint d’un fort suport popular, «tot i que no sempre prengui bones decisions». Les fotos del coronel Assimi Goita no estan només hissades en pancartes publicitàries de les artèries principals, també està a esquena i ventres, impresa en samarretes circulant en bici o en moto, o pintada en parets i en mercats.

Dura situació al país

La duríssima situació de seguretat a l’interior del país, controlada per grups armats que s’han afiliat a Al-Qaida i a Estat Islàmic, han transformat Mali en un país que els seus propis ciutadans no reconeixen. «Recuperar la pau; necessitem recuperar la pau», insisteix Sidibé, i per a això, els malians i els burkinesos confien ara en els militars. Els casos de Mali i Burkina Faso –que han fet doblet de cops i que acumulen junts quatre dels vuit cops d’Estat esmentats– comparteixen un context molt similar, amb una realitat diària minada d’atacs terroristes, assalts i abusos. I malgrat les crítiques internacionals, a l’interior, un fort sentiment patriòtic continua alimentant la confiança cap a uns líders uniformats que han promès lidiar amb l’amenaça terrorista. A Burkina Faso, el capità Ibrahim Traoré, també té al seu costat l’esperança de molts ciutadans, malgrat que el control és ferri, dels bloquejos en accessos i en informació. I és «potser no és l’ideal, recórrer a l’exèrcit, però per ara sembla una alternativa a una democràcia que no tenia res de justa». Els dos governs de transició, el de Mali i el de Burkina Faso, mantenen molt bones relacions, i han adoptat ja el tercer veí, el Níger, l’últim de la regió en rebre l’ascensió dels militars al poder, aquest mes de juliol.

Notícies relacionades

El calvari de Manuel, deportat per Trump: «Vaig demanar que m’afluixessin els grillons». Els va tibar més i va dir: «a manar, al teu país»

Israel respon a la represàlia de l'Iran i l'intercanvi de míssils i bombardejos s'empitjora

Units pel Sahel i per la violència dels grups armats, el Níger, Burkina Faso i Mali s’estan convertint en un bloc, amb uns oficials al comandament que prometen no oblidar la seva raó de ser: la gent. I és que, «els vots no són l’únic que fa la democràcia», recorda un dels bevedors de te entre xarrup i xarrup «i més quan les eleccions són un muntatge». En els debats i en els xats ja fa temps que circulen conceptes com «cops democràtics» i «democràcies selectives». I el cop de Guinea Conakry representa justament aquest altre fàstic: el de l’onada de presidents que canvien la Constitució per presentar-se a mandats extres. «Canviar les normes a favor teu tampoc és democràtic!». I de nou, l’arribada dels militars es rep com un cop d’aire.

Lluny de l’Àfrica de l’oest, en un país exportador de petroli amb el 90% de selva, hem viscut aquesta setmana un enèsim déjà-vu: un grup de soldats, compareixent a la televisió nacional, anunciant la presa de poder; el president retingut (sense danys), en la seva residència, i centenars de persones celebrant al carrer el final de 56 anys al poder de la dinastia Bongo. El context és absolutament diferent, i el general colpista en aquest cas forma part de la mateixa elit que ha dominat el poder durant sis dècades. Però com al Níger – on el president Bazoum continua detingut en la seva residència– és el líder de la guàrdia presidencial, l’home amb més responsabilitat respecte a la protecció del president, el que l’ha enderrocat. I és que si bé no hi ha cap epidèmia, ni vincles entre cops, potser sí que s’està aprofitant el momentum de popularitat militar i explotant aquesta sensació d’«home, és que les nostres elits han exagerat molt».