La guerra d’Ucraïna, camí del congelador

Ara, quan se’ls demana opinió, cinc experts de les Forces Armades assenyalen de nou el calendari. Nou compte enrere, abans que l’hivern congeli la guerra. El rellotge no avança cap a la resolució del conflicte, sinó cap a l’enquistament, i no només entre el fang i el fred, també davant una previsible solidificació de la defensa russa.

«Ucraïna té pressa per aprofitar l’ímpetu de la seva contraofensiva i arribar al màxim d’objectius abans que arribi el desembre, fins i tot amb el risc de no parar-se a consolidar el que ha guanyat», explica un dels militars a qui ha preguntat EL PERIÓDICO, quatre d’ells d’alta graduació i tots en actiu.

Corrobora un altre dels observadors: «El factor temps correrà més a favor de Rússia que d’Ucraïna a l’hivern; és més fàcil defensar que atacar». I un tercer afegeix: «És molt més difícil avançar a l’hivern si és dur».

En aquesta previsió, tots coincideixen a criticar un dels mites que està edificant la propaganda ucraïnesa de guerra: «És estúpid creure que el reclutament rus aportarà només marginats, borratxos i malalts mentals, com es diu a les xarxes socials», indica el més excéptico. «Si el reclutament forçós precipitat dona lloc a col·lapses i abandonament de material serà més per la fallida logística que ha infligit Ucraïna a Rússia que per falta de combativitat. A priori, els civils russos convertits en soldats per força no tenen per què ser pitjors que els civils ucraïnesos que també han hagut d’agafar les armes», acorda un dels caps militars consultats.

Tots admeten, però, que el nou contingent que prepara Moscou té un greu problema en la falta d’iniciativa sobre el terreny dels seus sotsoficials, anul·lats per la forma de funcionament de l’Exèrcit rus. En ple combat, la cadena d’ordres se’ls torna letalment matussera.

Guerra ‘proxy’

Guerra ‘proxy’Un dels experts, veterà de l’arma cuirassada, adverteix que, en guerra, qualsevol previsió pot quedar en conjectura. «Cap pla sobreviu al contacte amb l’enemic», diu en record al mariscal Helmut von Moltke.

Però sí que hi ha unes quantes certeses. La primera, i general, és que la invasió d’Ucraïna s’ha consolidat com a «guerra ‘proxy’», és a dir, un conflicte que provoca un país a través d’un tercer.

Els Estats Units combaten contra Rússia a través dels ucraïnesos, com en el passat va fer a l’Afganistan a través dels mujahidins. Per això aquest trimestre pot continuar la denegació de l’aire als avions i drons russos i per això l’artilleria ucraïnesa seguirà colpejant l’invasor mentre aquest, encegat, mira de respondre practicant el terrorisme amb atacs de drons i míssils sobre edificis civils.

La primera previsió ve servida, en origen, pel plantejament rus d’invasió: El general Xoigú i l’Estat Major rus van confiar que amb una allau de blindats i tropa n’hi hauria prou per posar en fuga el Govern de Volodímir Zelenski i no va anul·lar primer la defensa antiaèria ucraïnesa, recorden tots els consultats.

Al març, l’acció dels coets Stinger –que un sol home pot disparar des de qualsevol punt– es va fer temible per a aeronaus que volaven per sota dels 5.000 metres. Però el clau més poderós que fixa al terra els avions russos és el sistema Nasams de míssils, un dels que protegeixen la Casa Blanca i que els Estats Units han entregat a Ucraïna proporcionant-li la capacitat d’impedir atacs russos des de 15.000 metres.

Els drons que Rússia va adquirir a l’Iran, a més, estan sent anul·lats amb freqüència –no tota la que voldrien els civils atacats– per armament antidron similar al nord-americà que Ucraïna estaria muntant en una factoria d’Ivano-Frankivsk, a l’oest del país.

Apuntalen la segona previsió, la del martelleig artiller, les bateries autotransportades de coets Himars. Utilitzats per atacar els centres de comandament i els canals d’aprovisionament russos per darrere de les seves línies, «han sigut fonamentals en la contraofensiva», diu un dels comandaments militars.

I també poden ser-ho en una probable recuperació de Kherson per la qual aposta la majoria d’aquestes fonts. No tant per la de Mariúpol. La ciutat portuària, per a Ucraïna escenari d’immolació de la seva infanteria de Marina i el seu batalló Azov, és per a Rússia una porta de Crimea que no pot perdre i un dels minsos triomfs que ha pogut vendre Vladímir Putin.

A cops de míssil

Ja no es veuran tants homes emboscats entre l’herba a les prades esperant amb un tub fosc a l’espatlla l’arribada d’un mastodont d’acer. En la nova fase de la guerra perdrà protagonisme el Javelin americà, aquell que la propaganda ucraïnesa va pujar als altars per la seva letal efectivitat contra els vehicles cuirassats russos –letal com, més discretament, els llançagranades C-90 de la firma aragonesa Instalaza donats per Espanya, alguns confiscats pels rebels prorussos del Donbass–. Ara el Javelin «ja no és útil en el combat contra posicions defensives», explica un dels generals.

És per una qüestió de proporció de la despesa: és massa car –175.000 dòlars cada coet– per utilitzar-lo contra búnquers i parapets. Els pot destruir, sens dubte, però el valor del que destrueix és molt menor que el d’un carro T-80. I Rússia no desplegarà columnes blindades defensant, com sí que va fer atacant.

Ucraïna no tindrà carros per caçar, però sí centres de comandament i línies de defensa i aprovisionament per castigar. Per això, avança un dels experts, «serà el moment dels míssils i de l’artilleria de precisió de 155 mil·límetres». I això val també per a Rússia, per això s’espera un hivern ple de fotogrames de runa i veïns espaordits en els telenotícies.

De nou, els coets llançats des de bateries Himars seran clau en el front. I també els trets de l’obús «triple 7», conduïts pel GPS fins a objectius que estan a 50 quilòmetres de distància.

Però els Himars permeten, a més, que els Estats Units graduïn el conflicte. Washington ho fa no entregant a Ucraïna míssils de més profunditat o limitant a 70 quilòmetres l’abast dels trets de Kíiv. No colpejar territori rus és clau per evitar el següent escenari.

Nuclear no, gràcies

Nuclear no, gràciesLes amenaces de recurs a l’arma nuclear tàctica formulades per Putin al setembre han alimentat inevitables especulacions a Occident sobre com atacaria Rússia, si dispararia un projectil de dues quilotones –el d’Hiroshima era de 14– contra una ciutat ucraïnesa de rereguarda –Lviv o Ivano-Frankivsk, amb els seus magatzems d’ajuda militar occidental– o a prop del front, contra una unitat tipus batalló o brigada i el seu centre de comandament...

A favor de la hipòtesi nuclear no només juguen les amenaces de Putin i la constant de tertulians fanàtics que en presumeixen en televisió pública russa, sinó també alguns detalls, com el recent ascens a general de Ramzan Kadirov, el senyor txetxè de la guerra, un dels partidaris de l’atac atòmic en l’ala ultra del putinisme. El seu ascens és tota una picada d’ullet: Kadirov té tres fills combatent «i posa en ridícula evidència els fills dels oligarques, que estan fora de Rússia», interpreta un dels experts.

Però, tot i que dos dels experts veuen avui més a prop l’incident atòmic que a l’inici de la guerra, la majoria ho descarta. «Després d’un atac nuclear, ¿què? Tot i que fos tàctic, deixa Rússia sense opció de negociar. És un ‘game change’ que porta al no-res», calcula, dels enquestats, el més lligat al treball estratègic. «L’ús de l’arma nuclear tàctica negaria també la zona afectada a Rússia. Els seus blindats estan en més mal estat del que semblava i no poden travessar una zona contaminada per radiació», argumenta l’expert en carros. «Ni a Rússia ni als Estats Units els interessa una escalada nuclear», insisteix l’anterior.

Europa, a prova

Però altres riscos planen sobre Ucraïna. Kíiv «podrà continuar avançant mentre l’ajuda occidental flueixi, però els Estats Units i la Gran Bretanya han cedit ja bona part del que poden enviar –adverteix un dels comandaments– i no està garantit que aquest nivell de suport duri per sempre».

A més, el tancament de l’aixeta gasística posarà a prova la cohesió europea, un tauler en el qual «no és el mateix la postura contra Putin que tindran Hongria i Bulgària, aquesta última amb un govern inestable, que la de Polònia i els països bàltics», adverteix.

Potser el fred –el climàtic i l’econòmic– forci Europa a revisar la seva fermesa, ja que tindrà molt menys gas per escalfar-se. I mentre la convicció europea hiberna, si Ucraïna no aconsegueix enderrocar aquesta tardor la resistència de l’invasor –cap dels enquestats descarta un gran col·lapse rus– en el Donbass, s’endurirà el front. Farà d’argamassa la desesperació dels seus pobladors: com més avancin els ucraïnesos cap a la frontera russa, més pobles trobaran plens de veïns russòfils que temen l’exclusió o la venjança dels nous alliberadors. «Ucraïna ha guanyat la guerra de la comunicació i la propaganda, però no ha seduït aquests russòfils del Donbass», opina.

Algunes d’aquestes fonts esmenten la possibilitat que l’enquistament hivernal doni pas a la primavera a un alto el foc, encara que sigui precari. Sempre «passaria per garantir a Rússia una franja ampla davant les seves fronteres que allunyi els Himars del seu territori», explica un dels estrategs.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Però això és un futurible, una conjectura. En canvi, el temps passa sobre la crisi ucraïnesa i el seu negre corol·lari de tragèdies humanes, morts que afloren a dojo en les fosses comunes de les zones recuperades per Kíiv, reclutes provincians de la federació russa que aborden tristament el tren i amb el món pendent de la gesticulació nuclear de Moscou.

Es petrifica la impressió encunyada l’abril entre els militars occidentals, quan l’atac rus s’estancava en una ratera: «Putin ha sigut enganyat dues vegades –conclou un dels generals que ha accedit a parlar amb aquest diari–: els seus consellers no li van dir la veritat sobre l’estat de les seves forces armades i el seu servei d’intel·ligència va fallar sobre l’estat de les forces d’Ucraïna».