Istanbul, on els barris tenen ideologia

Istanbul és una ciutat estranya. En la majoria de ciutats del món, un barri defineix els inquilins únicament per la capacitat econòmica que tenen o que volen mostrar que tenen. Rics i pobres viuen, en general, en barris diferents, separats per unes barreres socials construïdes a través de dècades de desenvolupament econòmic i urbanístic. A Istanbul també, però va molt més enllà. A la ciutat del Bòsfor, els barris tenen ideologia. «La diferència és enorme. Al meu barri no tinc cap problema: al sortir de casa no penso en el que he de dir o no, ni com m’he de comportar. En altres llocs em sento com un estranger. Per exemple, evito donar la meva opinió obertament», assegura l’Ozan.

N’hi ha de tota mena: barris liberals d’esquerres, barris comunistes, barris nacionalistes, barris conservadors, barris islamistes, barris molt islamistes, barris kurds, barris seculars, barris ultranacionalistes. En cada barri, la comunitat predominant imposa les seves normes i, qui no sigui d’aquesta comunitat, no hi serà gaire benvingut.

A Istanbul, un ric conservador i islamista, diguem-ne, no viurà per elecció mai al mateix barri que un ric conservador però laic i liberal, ni els seus fills compartiran escola. Les normes i el que cadascú creu normal canvia segons el barri.

Un dels casos més paradigmàtics és el nou barri de Basaksehir, reconstruït i redissenyat fa uns anys pel Govern islamista i conservador de Recep Tayyip Erdogan. En aquest barri, una dona o un home no es poden tenyir els cabells, per exemple, de color blau o vermell ni ensenyar massa cos. Res ho prohibeix, però fer-ho seria insensat. «Cada dia que surto de casa he de pensar on vaig per decidir com vestir-me. Segons això, em posaré roba més còmoda o menys. Al final t’hi acostumes. Sembla estrany dir-ho en veu alta, perquè és com ha sigut sempre. Però és molest», explica la Nihan, una turca de mitjana edat. 

«De vegades, amb els amics, anem a prendre unes cerveses davant del mar. A la costa del barri d’Üsküdar, bastant conservador, ningú beu, així que si la policia et veiés, probablement et faria fora o et diria alguna cosa. Al barri de Kadiköy –pocs quilòmetres al sud d’Üsküdar–, en canvi, la policia no diu res i passa de llarg perquè allà tothom beu alcohol», comenta l’Ozan. En cada barri, la moral pública i les normes socials les marca la majoria. Els altres, tant si els agrada com si no, ho han d’acceptar.

Ciutat de migrants

Ciutat de migrantsIstanbul, malgrat ser una ciutat mil·lenària –primer com un poblet que es va convertir en la capital oriental de l’imperi romà, Bizanci, i després Constantinoble–, és una ciutat nova. Fa 100 anys, tan sols 800.000 persones la poblaven. Més de la meitat eren membres de les minories del país.

El pas del segle XX va canviar la ciutat completament: a partir de la dècada dels 50, les minories van ser en gran part expulsades i milions de migrants turcs van arribar a la ciutat, que s’expandia sense límit dia rere dia. Barris sencers eren construïts de la nit al dia, sobretot durant la nit, quan els migrants ocupaven i reclamaven per a ells mateixos un terreny buit. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

Així, 17 milions de persones i diverses dècades després, els barris es van convertir en comunitat: cadascú es mudava al barri on ja hi havia amics, família, coneguts. I l’origen, la cultura i les tradicions del lloc de procedència de cadascú van passar a definir cada barri de la ciutat. 

«Mai em mudaria a un barri amb el qual no em sentís identificat si no se m’obliga per feina o pel que sigui ––afirma l’Ozan–. La meva vida empitjoraria i no m’entendria amb els veïns, que segurament tindrien una vida molt diferent de la meva tan sols pel fet de ser de barris diferents. És estrany, però és així. Al meu barri i als que s’hi assemblen em sento com casa, com si anés en pijama pel menjador. En un altre... Seria com un convidat».