Mor l'expresident francès Valéry Giscard d'Estaing

«A la meva edat, la immortalitat s’ha convertit en un valor refugi». Aquesta frase, pronunciada per Valéry Giscard d’Estaing durant una recepció de l’Acadèmia Francesa el 2004, ressona avui amb certa ironia. Aquest dimecres als seus 94 anys l’expresident de la V República entre el 1974 i el 1981 va morir a la seva propietat d’Authon, després de diverses hospitalitzacions per problemes cardíacs.

Qui va ser president de França entre el 1974 i el 1981, va fer una de les seves últimes aparicions públiques el setembre del 2019, en l’enterrament de Jacques Chirac, que va ser el seu primer ministre. Serà la història qui immortalitzi la figura del Grand Old Man (GOM) de la política francesa –com li agradava referir-se a si mateix–, encarnació de l’esperit reformista en una França reticent i protagonista del preàmbul del somni europeu. 

Valéry Giscard d’Estaing (Coblence, Alemanya, 1926), va conèixer tots els escalafons de la política francesa, fins i tot el primer de tots: l’Escola Politècnica i l’Escola Nacional d’Administració (ENA), vivers de les elits del país. La seva carrera va començar el 1951 al si de la Inspecció General de Finances, per passar cinc anys més tard al terreny polític i es va convertir en diputat del departament Puy-de-Dôme.

Fent prova de precocitat i pressa, característiques que marcaran la seva política, el 1959 va ser nomenat secretari d’Estat de Finances sota el Govern de Michel Debré i el 1962 va assumir la cartera de de Finances i Assumptes Econòmics al si de l’Executiu de Georges Pompidou, càrrec que ocuparà també sota la batuta de Jacques Chaban-Delmas i de Pierre Messmer el 1972.

«No teniu el monopoli del cor»

Després de la mort de Georges Pompidou, Valéry Giscard es va convertir en l’hereu del seu camp polític. «No teniu el monopoli del cor», va llançar a François Mitterrand el 10 de maig del 1974. En aquell temps, lluny de la seva funció ministerial, Giscard s’enfrontava cara a cara al candidat socialista en la carrera cap al Palau de l’Elisi. Amb aquesta frase, que engrosseix les pàgines de la memòria francesa, Valéry Giscard va respondre al seu rival que defensava una justa distribució de la riquesa amb la frase: «És gairebé una qüestió d’intel·ligència, és també una qüestió de cor».

Amb el 50,81% dels vots, el pròdig candidat de la dreta es va alçar amb la presidència de la V República, elegint Jacques Chirac com a primer ministre. Giscard tenia només 48 anys quan es va convertir en cap d’Estat, el més jove de la història de França fins a l’arribada d’Emmanuel Macron, hereu del seu esperit reformista i indiscutible calc de la seva trajectòria. 

«Molts dels nostres compatriotes estan convençuts que preferirien viure en un món similar al del passat, pacífic, rústic, familiar, i alhora senten la inevitabilitat del canvi», va escriure Giscard en el seu assaig ‘Democracia francesa’ (Fayard, 1976). Malgrat les reticències del poble francès, entre el 1974 i el 1981, Giscard va rendir homenatge al seu esperit modernista en oposició a l’auster conservadorisme gaullista: va reduir la majoria d’edat als18 anys, va legalitzar l’avortament i va aprovar el divorci per consentiment mutu. 

La Unió per la Democràcia Francesa, la seva creació política

Malgrat la seva experiència com a exministre de Finances, els problemes econòmics –atur massiu, inflació i augment del cost de les matèries primeres– agreujats per la crisi del petroli del 1973, marcaran els seus anys de mandat i allunyaran Giscard de Jacques Chirac, reemplaçat al capdavant del Govern per l’economista Raymond Barre el 1976. 

El 1981, malgrat els seus esforços per reunir la dreta no gaullista i el centre entorn d’una nova formació política, la Unió per la Democràcia Francesa (UDF), Giscard va ser derrotat per François Mitterrand en la segona volta de les eleccions presidencials, cosa que el va privar d’un segon mandat. La seva estratègia no va convèncer els francesos, indignats per la relació de qui va ser president amb el dictador centreafricà Jean-Bédel Bokassa, sense oblidar l’escàndol protagonitzat pel seu ministre de Pressupost, Maurice Papon, al revelar-se la seva participació en la deportació de jueus sota el règim de Vichy.

Europeista convençut

Malgrat els escàndols i del seu deslluït balanç econòmic, la política exterior de Valéry Giscard marcarà un abans i un després en la construcció europea. Juntament amb el canceller alemany Helmut Schmidt, va impulsar la creació del Sistema Monetari Europeu (SME) i va defensar la introducció d’eleccions directes per designar els diputats del Parlament Europeu. Europeista convençut, després de 40 anys en l’escena nacional francesa va saltar a l’arena europea, i es va convertir en eurodiputat el 1989 fins al 1993. 

Encarregat de trobar un punt d’entesa entre els federalistes europeus i els escèptics davant qualsevol altra forma d’integració, Giscard va tornar a la primera línia europea el 2002 com a president de la Convenció sobre el Futur d’Europa, responsable del fallit projecte de Constitució Europea. 

Lluny d’abandonar el terreny institucional, el Grand Old Man va passar a formar part de l’Acadèmia Francesa el 2003 i el 2004 es va convertir en membre de ple dret del Consell Constitucional. En un segon pla, però sempre present, l’ombra de Giscard acompanya Emmanuel Macron, a qui molts acusen de ser una mera imitació moderna. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

El mes de maig passat, Valéry Giscard va reaparèixer a la primera plana mediàtica per una acusació d’agressió sexual. Una periodista alemanya del diari Süddeutsche Zeitung va presentar una denúncia contra l’expresident gal acusant-lo d’haver-li tocat les natges durant una entrevista a París el desembre del 2018.

«Si del que se l’acusa fos cert, per descomptat que ho lamentaria, però no recorda res», va assegurar el seu cap de gabinet al diari Le Monde. Així doncs, Giscard, reformista i modern, es va enfrontar també al canvi de paradigma dels nostres dies on els abusos i excessos, protagonitzats fins i tot per pesos pesants de la història, ja no queden entre bastidors.